ROCKVIU

Fermin Muguruza, sala Razzmatazz (Barcelona), 26 d’abril de 2007

Evidenment a la samarreta lluïa el 23 d’Oleguer.

A ETB hi ha un programa que es diu "Vaya semanita" que moltes vegades supera fins i tot al nostrat "Polònia". Dins hi ha una secció anomenada "Los Batasunnis" sobre dos borrokas, Jota i Ke, i la seva particular visió del món. Aquest episodi és senzillament brutal. Atenció a la frase "yo quiero ser Fermin Muguruza!".

Article publicat a El Punt el dia 28 d’abril de 2007

Música / Fermin Muguruza

Euskai tropical

Xavier Mercadé

L’actual
estat de les coses a Euskadi requereix més que mai paciència i
tranquil·litat. Almenys així ho ha reflectit Fermin Muguruza en el seu
darrer disc, Euskal herria jamaika clash, un treball en què recupera l’antiga crida dels Hertzainak del seu primer disc del 1984, on en la cançó Arraultz bat pinu batean cantaven a ritme de reggae per
una Euskadi lliure i tropical on el roure de Guernica seria substituït
per una palmera. Una via que ja havia experimentat l’any 2000 en el
disc FM 99.00 dub manifest, però que ara ha arrodonit amb una
estada als estudis de gravació de Kingston (Jamaica) que potser ha
suavitzat les formes i alentit els ritmes però que en cap moment ha
disminuït la seva capacitat crítica aconseguint fer el xoc cultural que
suposa fusionar les arrels basques amb les jamaicanes.

Tres anys
sense pujar a un escenari ha estat excessiu per a una bèstia escènica
com és el mitjà dels germans Muguruza i per això s’ha desdit de la
retirada dels escenaris que va anunciar l’any 2004 amb el Komunikazioa Tour, engegant aquest Talka Tour 2007,
que va tenir la seva aturada en una repleta sala Razzmatazz el dijous
passat. Un públic ja experimentat en els maratonians concerts del basc
i que amb els anys han anat deixant les banderes i les insígnies a
casa. Muguruza no és un músic acostumat a decebre els seus seguidors,
són 27 anys a sobre l’escenari i ja se les sap totes. Durant les dues
hores i quart de concert va tenir temps per fer un generós repàs no
sols en el seu nou disc, sinó també en tota la seva trajectòria. Tot i
la cadència dels ritmes jamaicans va saber impregnar les cançons de la
força habitual dels seus directes i finalment va acabar imposant-se
l’estil més irreductible i combatiu de Muguruza, amb un tema de Negu Gorriak col·locat estratègicament a les primeres cançons del concert o utilitzant fragments d’El último ska de Manolo Rastamán,
de Kortatu, per atraure les enyorances de joventut. Tot acompanyat per
una completíssima banda de 13 músics, l’Afro-Basque Fire Brigade, amb
el teclista Franklin Bubbler Waul i la corista Stephania Walace vinguts de terres jamaicanes. Un grup en què la txikitixa
de Xabi Solano té tanta importància com les guitarres d’Oskar Benas i
on l’acurada secció de metalls competeix directament amb la
impressionant veu de Sorkun. Les infinites direccions musicals van anar
prenent cos durant la nit marcades per l’ànima negra que va tenir un
record al mestre Bob Marley (Redemption song) i va acabar el concert amb una veritable festa amb dos himnes imprescindibles per comprendre la cultura basca, Gora herria i Sarri Sarri, i Muguruza vestint els colors del Barça amb una samarreta, és clar, amb el 23 d’Oleguer Presas

Lloc i dia: Sala Razzmatazz (Barcelona). 26 d’abril