El bloc d'en Roc Fernàndez

L’Associació Cultural La Pinya dels Cingles de Bertí, era des de 1994 la responsable de l’edició de “la revista del poble”. Un mitjà de comunicació de proximitat fet per la gent del poble i que tenia un notable èxit i acceptació. La Pinya ha estat una escola per a molts periodistes locals i sobretot ha estat una eina de comunicació i de fer poble imprescindible, sobretot abans del sorgiment de la ràdio o les xarxes socials.

La Pinya també havia construït un important arxiu fotogràfic, d’escrits, de vivències, de col·laboradors –jo mateix en vaig ser durant una etapa- que aprenien a través de les seves pàgines a estimar el poble i aprendre sobre ell. Cal agrair a tota la gent que ha passat per La Pinya i que de forma desinteressada ha dedicat unes hores a fer poble i fer país. Des d’en Cassart al David Baret, des de la Gemma Pemanyer o la Mireia Claramunt a la Maria Colom, diferents fornades de periodistes han crescut a La Pinya.

Per aquest motiu he rebut amb una barreja de tristesa i indignació la dissolució de l’entitat. Totes les entitats, tenen alts i baixos, millors  i pitjors èpoques. Però el tancament de la Pinya és un símptoma més de la despersonalització del poble. I no tant el seu tancament sinó com  s’ha gestionat la seva dissolució. La pèrdua del valuós arxiu fotogràfic i altra documentació que, segons afirmen, hauria llençat a la deixalleria fa uns quants mesos el seu darrer director, Enric Parellada és d’una inconsciència, incompetència i incapacitat de donar valor a la memòria i les vivències i els esforços de molta gent que deixa fred. Amb la distància justa, però és una sensació similar a la que produeix veure la destrucció de les restes romanes de Palmira per part de les ordes barbares d’estat islàmic. Doncs bé, de bàrbars locals també n’hi ha.

Faríem bé els subscriptors o els antics directors d’emprendre algun tipus de mesura, no tant per restituir un patrimoni que ja s’ha perdut per sempre, sinó per la memòria del que La Pinya és i era i ha representat del poble i per evitar que un fet així es pugui repetir i quedi indemne. També és sorprenent el paper de l’Ajuntament, qualsevol alcalde com cal hauria evitat per tots els mitjans que una entitat així no hagi de plegar. Sempre m’ha fascinat aquesta progressia estètica que deixa a les inclemències del mercat la cultura, les entitats i els aspectes més socials. Justament és aquí on ha d’intervenir la res pública!.

Per últim, no vull acabar sense agrair a La Pinya i la molta gent que l’ha fet possible l’haver-nos informat, el haver-nos entretingut, encuriosit, enfadat i rigut… però sobretot el haver-nos fet sentir més vius i més aprop dels nostres conciutadans i del nostre poble. Us trobarem a faltar!

Fa dies que sentim enquestes i projeccions que auguren la irrupció de “noves” forces polítiques en el proper cicle electoral. Algunes d’aquestes forces polítiques venen esperonades per grups mediàtics que les cataloguen com a “nova política”. Estic parlant especialment de Ciutadans i Podemos, que són la mateixa fórmula a dreta i esquerra.

El curiós d’aquestes dues forces polítiques és que les dues neixen a força de plató televisiu, d’hores d’una presència desmesurada per sobre de qualsevol quota de pantalla raonable en base a la seva representativitat i una capacitat de fer arribar al missatge fora de l’abast de qualsevol partit dels dits de la “vella política”. Es tracta de la platocràcia, la democràcia i el partit construït a còpia de plató i d’una presència mediàtica constant i embafant.

Que la platocràcia té resultats sobre la intenció de vot i que tindrà un resultat electoral en forma d’escons i vots és evident. El que poso en dubte és que aquesta platocràcia representi una “nova política” entesa com una millora dels mecanismes de gestió i control de l’exercici del servei públic. Tampoc crec que representi una major transparència, sobretot, quan ni tant sols sabem què, ni qui porta a que el Pablo Iglesias o l’Albert Rivera de torn es passin tantes hores en les prime time de determinades cadenes. Molts dels seus possibles votants s’haurien de preguntar qui hi ha al darrera d’aquesta estratègia, per quins motius i interessos per no dur-se a desengany. El que la lògic em porta a pensar és que aquell que pretén trencar un statu quo de debò ho té força magre per tenir accés a tots els platós.

Des del meu punt de vista, la substitució de la democràcia per la platocràcia amb la seva alta dosi de populisme, la recuperació del discurs frontista (i en alguns casos de l’odi de classe) no ens farà millors. Lemes com el que fa servir Podemos  “Su odio nuestra sonrisa” no inciten a un debat democràtic, de contrast de les idees i dels projectes. No incentiven una superació de l’actual model i sistema de partits per l’aprofundiment democràtic i una major participació i transparència, sinó que recuperen el pitjor estil de la política dels anys 30 del S.XX de nefastes conseqüències. La nova política no pot ser el confondre l’adversari polític en un enemic.

Un altre element comú de la platocràcia és l’animadversió als sentiments identitaris, sempre i quan no siguin l’espanyol, és clar. Ciutadans neix de la confrontació lingüística amb el català i amb l’increment del sobiranisme i Podemos recupera la vella idea que el sentiment identitari és petit burgès. Per Podemos l’important és la persona i la lluita de classes però feta en castellà i de matriu espanyola. Ser espanyol, no és ser identitari és normal, lo altre és un invent, per això es diuen Podemos  i són molt anti casta fins que és l’hora de tocar estructures bàsiques del centralisme espanyol com Aena.

No deixa de ser curiós que aquesta “nova política”, que impregna tots els platós de TV tingui com a nexe en comú l’animadversió als sentiments identiraris, potser per això els que els fan sortir a la TV els hi interessa tant passar de la democràcia a la platocràcia.