Arxiu d'etiquetes: eleccions

El fet diferencial català anomenat Ciutadans

Aquest cap de setmana hi hagut eleccions a Galícia i Euskadi. En ambdós nacions hi hagut una consolidació del partit que governava. Una possible lectura transversal d’aquest fet és que la crisi econòmica ja no és tant intensa i tampoc el descontent de la gent. També és provable que, almenys en el cas gallec, hi hagi hagut una tendència a recolzar el partit de govern degut al creixent desconcert que provoca la situació de desgovern de l’Estat i la possibilitat que hi hagi unes terceres eleccions.

Ciutadans, el partit de Rivera que semblava que tot li bufava a favor, un dels exponents de l’anomenada “nova política” ha embarrancat tant a Galícia com a Euskadi. Ni a Euskadi, ni a Galícia ha obtingut cap escó als seus respectius parlaments. Des del meu punt de vista el motiu d’aquest fracàs és un clara demostració del fet diferencial català que ells justament s’entesten a negar.

Allà on l’anticatalanisme no serveix de gasolina Ciutadans fracassa. A Euskadi Ciutadans va emprar la mateixa fórmula que a Catalunya. Si a Catalunya Ciutadans s’ha erigit per qüestionar el model lingüístic d’immersió absolutament consolidat i assumit per a tothom, a Euskadi van buscar el mateix model de confrontació amb el concert econòmic però és clar, allà qüestionar els furs és com vendre gelats al pol nord.

Ciutadans fins ara s’ha estès i funcionat en aquelles latituds on l’anticatalanisme atrau. Però, tal i com li va passar a Lerroux, és un vot sentimental i per desfogar-se que, un cop s’ha exercit, la tendència natural és tornar al teus de debò. Curiosament, Ciutadans a l’únic lloc on té una raó de ser és al país del qual nega l’existència com a subjecte polític. A Catalunya, Ciutadans és el partit dels que estan en contra del procés d’independència, en contra de la immersió, en contra de tot allò que té una aire de catalanitat. A tots el països que han arribat a la independència hi hagut un partit que representa els antiindependentistes. Però paradoxalment  aquest espai no existeix fora de Catalunya i el fet que Ciutadans sigui fort només a Catalunya reforça el fet seu diferencial.

La Comunicación Política de la campanya el 26J

El dilluns vaig assistir a l’acte de repàs de les principals eines 2.0 emprades pels partits polítics en la passada campanya de les eleccions a Corts Generals que organitzava l’Antoni Gutiérrez-Rubí. 

Es van repassar les millors pràctiques empraddes pels diferents partits en aquestes eleccions. Des del catàleg d’Ikea de Podemos, als diferents usos de xarxes “més noves” com snapchat o Telegram.

Algunes conclusions ràpides del que vaig aprendre:

De la campanya cada quatre anys a la campanya permanent i quotidiana: Cal crear elements de comunicació política que donin un aire de quotidinaitat. El poder de lo quotidià. A la gent li preocupa el dia a dia i això es reflexa en com comuniquem.

– La idea de Podemos del catàleg d’IKEA parteix d’aquesta reflexió. El catàleg d’IKEA és una imatge absolutament quotidiana. Se’n fan 300 milions d’exemplars en 30 idomes. Se n’imprimeixen el doble que la Bíblia. També parteix de la ides estasa que els programes no es llegeixen, en aquest catàleg és repensen les causes com a “parts d’una casa” i és una recreació no artificial de l’espai petrsonal dels candidats de Podemos.

Un dels reptes dels polítics d’ara és com passen de l’esfera personal a la pública amb naturalitat.

Finalment afegeixo enllaços a les diferents presentacions que es van fer i que us recomano que llegiu.

Destaco la part de vídeos curts per veure el canvi que hi hagut en els partits alhora de reaccionar amb el format audiovisual i com això transforma les estructures dels partits moderns incorporant i reconvertint els gabinets de comunicació en petites productores. 

  1. Antoni Gutiérrez-Rubí (@antonigr). La cotidianidad en campaña (ver presentación)
  2. Xavier Peytibi (@xpeytibi). El uso de Snapchat (ver presentación)
  3. Mireia Castelló (@mireiacastello). El uso de Telegram (ver presentación)
  4. Santiago Castelo (@santiagocastelo). Facebook ads como segmentación (ver presentación)
  5. Carlos Guadián (@carlosguadian). Las redes en los debates electorales (ver presentación)
  6. Marina Isun (@Marina0088). Los vídeos cortos online (ver presentación)

Vagi-se’n, senyor González….

felipe

L’article Felip González ha estat molt comentat sobretot per la part que compara el moviment sobiranista amb els totalitarismes dels anys 30 a Europa. En un país europeu normal, frivolitzar sobre el nazisme i el que va representar l’extermini premeditat de milions de persones per motius racials, seria considerada una relliscada tant monumental que el dirigent en qüestió tindria serioses dificultats. Aquí tot un ex-president ens pretén penjar l’etiqueta de nazis, en banyador i fumant-se un puro, a un moviment sobiranista que l’única pretensió que té és posar unes urnes perquè la gent voti i decideixi que vol ser.

Ara bé, aquesta desafortunada frase no és el més greu de l’article sinó el fet que un suposat demòcrata, que va contribuir a consolidar la democràcia a l’estat, ens tracti com a súbdits i menystingui, sigui quin sigui, el resultat de les eleccions del 27 de setembre. En aquest sentit González no només ens tracta de nazis  sinó i  més greu encara, ens tracta de súbdits, de gent que no tenim dret a opinar, ni a decidir. Ens nega la ciutadania i els drets que té qualsevol ciutadà.

Amb això, González és aplaudit per la dreta espanyola més rància. Fins i tot, l’Aznar del “vayase senyor González”, que no s’han entès en quasi res, alhora de tractar-nos com a súbdits es posen d’acord.

L’article de González és més que un article, és un certificat que la famosa tercera via que propugnen PSC, Catalunya Si que és pot o Unió és una autèntica fal·làcia. Quan en un país com Espanya, l’esquerra i la dreta en l’única cosa que es posen d’acord és en tractar-nos com a súbdits que es pot esperar d’una negociació? Amb els súbdits no és negocia, no es dialoga, simplement s’imposa i ells han d’acatar.

Farien bé alguns de rellegir l’article i adonar-se que si bé el camí de l’estat propi no està exempt de dificultats i alguna incertesa, l’única certesa que tenim és que si aquesta vegada no fem un pas per decidir per nosaltres mateixos el nostre futur, l’Espanya de Gonzalez, Aznar i Pablo Iglesias té molt clar el nostre paper de súbdits. I en aquest cas ens tractaran com a súbdits rebels.