SAMFAINA VALLESANA

Vist com s’han fet les coses a Líbia, podem dir que des d’occident hem inaugurat una altra modalitat de guerra. Les últimes guerres o intervencions “internacionals” directes amb exèrcits mixtes de diversos països s’han fet econòmicament insostenibles. Dit d’altra forma la despesa del moment supera amb escreix els possibles guanys futurs, és la lliçó d’Iraq. A banda, malgrat l’alt nivell tecnològic, es fa inevitable un cost en víctimes pròpies que la nostra societat occidental ja no accepta, malgrat el maquillatge polític sustentat amb arguments com la defensa de la llibertat o actuacions de caire humanitari.

Imprevisiblement es va fer necessari intervenir a Líbia. Tenallats per la situació econòmica i l’opinió pública, vam oferir bombardejos  a distància, es van lliurar armes a una població sense cap tipus d’ensinistrament militar i hem facilitat serveis d’intel·ligència. Des dels mitjans de comunicació, mediatitzats per les fonts de la informació, se’ns ha presentat la situació de Líbia com un seguit d’escaramusses entre bàndols. El mateix adjectiu de “rebels” encaixava a la perfecció per escenificar i alhora emmascarar el que ha estat una cruenta guerra.

Ara, amb la situació a mans dels nostres “amics rebels”, traspuen xifres i realitats més punyents. Es parla d’uns 50.000 morts. Algú pot justificar l’enderrocament d’un dictador a costa de la vida de 50.000 persones? Si tot el saber d’Occident, totes les iniciatives per la Pau i pel respecte dels Drets Humans, si tota la capacitat d’ajuda del Nord cap el Sud, només dóna per aconseguir un espai de més llibertat a costa de sacrificar un gruix població equivalent a tots els habitants de Cerdanyola, alguna cosa falla o el nostre cinisme és immens.

M’inclino per la segona opció. Diguem-ho clar, ens importa poc el ritme d’implantació de les societats democràtiques i encara menys el preu per aconseguir-ho. Hi havia l’ocasió de fer-se amb el control més directe de les deus petrolíferes de la població de Líbia i hem actuat ràpidament per no perdre l’ocasió. A més, la possibilitat de ser partícip en un procés de reconstrucció d’un país que s’ho pot pagar és un botí de guerra massa llaminer per una Europa immersa en una crisi que no li veu la cua.

Hem esvaït els dubtes que inicialment frenaven la nostra intervenció i superat el repte. S’ha aconseguit un balanç amb dividends i a molt baix cost polític perquè els morts, els hi han posat ells.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!