TEMPS D'INCERTESES

Els darrers dies hem sentit opinions de tota mena sobre el conflicte entre Israel i Palestina, la majoria de les quals sense gaire sentit, atès que a molts dels qui les formulen —igual que ens passa a nosaltres—, han llegit molt sobre el tema, però no en saben res, com deia la periodista Neus Tomàs Això els passa a la major part d’articulistes, tertulians i suposats experts en la matèria que freqüenten els diversos mitjans de comunicació, pontificant a tort i a dret, i que l’únic que aconsegueixen és crear-nos un garbuix que cada cop ens dificulta més discernir la veritat de la mentida, la realitat de la ficció, i poder comprendre i analitzar les coses amb objectivitat i criteri.

Particularment em sento identificat amb la frase de la senyora Tomàs i la faig meva, perquè, a l’igual que ella, jo també he intentat llegir tot el que ha estat al meu abast i he trepitjat el territori —aquest darrer mes de setembre vaig ser a Israel i Cisjordània, poc abans que esclates el conflicte— però, malgrat els esforços, confesso que no en sé res, més enllà de les banalitats habituals que sovint es comenten.

No obstant això, de les moltes opinions que he escoltat o llegit al respecte, les que més m’han sorprès han estat les de caràcter “happy flowers” o “naif” —força abundoses—, sobretot quan han estat pronunciades o escrites per gent que ja té una certa edat.

Jo, de jove —més aviat d’adolescent—, també vaig creure en les teories hippies o pseudohippies de pau i amor, però aquell enlluernament em va passar ràpidament. Em va passar tan bon punt vaig comprendre que el món, lamentablement, funcionava d’una altra manera i que, per a tant, despatxar avui el conflicte israelià-palestí —per cert, un dels més llargs i complexos de la història moderna— amb quatre frases fetes sobre l’atrocitat de la guerra i l’angoixa per les víctimes —per més que sigui quelcom que tots compartim— només és un subterfugi fàcil per escapar-se per les clavegueres del no-dir-res.

Ja he comentat al principi que, com la majoria de gent, jo tampoc en sé massa cosa d’aquest conflicte, però, pel què vaig copsar sobre el terreny, quan hi vaig ser, i pel que he anat llegint, tant del que s’escriu a occident com, sobretot, del que s’escriu a altres contrades diferents —que sovint són visons absolutament antagòniques respecte d’un mateix fet—, només m’ha quedat clara una qüestió: que les postures “happy flowers” —les més fonamentades, naturalment, no les que es liquiden únicament amb pau, amor i pena per les víctimes— de comprensió mútua, diàleg i diplomàcia, coexistència pacifica a la mateixa terra, respecte als drets humans i gaudi dels mateixos drets i oportunitats amb independència de l’ètnia o religió de cadascú, són del tot impossibles.

El cert, almenys el que vaig poder comprovar personalment, és que a part de l’odi i el rancor existent entre els dos pobles, hi ha molta desconfiança acumulada després d’anys de conflicte, moltes dificultats en les negociacions, que sempre han estat difícils i mai han portat a acords definitius, una resistència política enfront de les qüestions controvertides com les fronteres, els refugiats i Jerusalem, i alguns factors interns i externs, com són els actors i interessos implicats en la confrontació, representats, mantes vegades, per altres països i grups.

Per això, i més enllà de ni tan sols atrevir-me a expressar la meva argumentació entorn de quina podria ser la solució, sí que m’atreveixo a afirmar que les opinions “happy flowers” que defensen la necessitat d’abandonar la confrontació i buscar una solució pacífica, que argumenten que en lloc de continuar amb una espiral de violència, les dues comunitats haurien de treballar juntes per aconseguir una pau duradora, em semblen, malauradament, del tot impossibles d’assumir.

Tant de bo estigui equivocat, però vist com va evolucionant tot plegat, dissortadament, no m’ho sembla pas.

Ramon Font Terrades

www.ramonfont.cat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!