Mentre els partits deliberen sobre la manifestació de dissabte i esperem les valoracions oficials, queda clar que hem començat a fer camí i que si l’Estat no ens vol deixar marxar haurà de pensar mesures per retenir-nos. No fer res és no haver entès res. A la propera manifestació encara en serem més i ja demanarem, de manera majoritària, un referèndum d’autodeterminació per tenir un estat propi. Dic de manera majoritària i potser hauria de dir unànime, perquè dissabte la sensació era que la majoria ja la tenim. Ens consta que hi havia federalistes d’aquells que no tenen amb qui federar-se, siguin els de CiU o siguin els d’ICV, i que a més es feien nosa els uns als altres. Però en diverses ocasions es va sentir allò de in-inde-independència i en canvi no vaig sentir en cap moment fe-fede-federalisme. I en aquest punt em pregunto: què és més probable, que l’onada independentista arrossegui els federalistes o que els federalistes tornin a fer alguna operació per frustrar les ganes d’independència que té aquest poble?
Una de les coses més necessàries perquè hi hagi algun tipus de federació (a part d’una sobirania que no tenim i que asseguraria el tracte d’igual a igual fonamental en aquest tipus de pacte entre nacions) és la voluntat política, la predisposició. Set-centes mil persones hem posat la pilota a la teulada de l’Estat perquè entengui que si aposta per la solució federal val més que s’espavili, perquè nosaltres anem de pet cap a un estat propi i ens hauran de convèncer amb coses molt contundents si volen que frenem una mica, i em penso que ni així ens podran aturar. El moment de fer-ho era la reforma de l’Estatut. Ara és tard.
Artur Mas volia refundar el catalanisme a base de buscar el consens en les qüestions més importants del país. Després que CiU (amb Duran inclòs) hagi donat suport a una manifestació on els socialistes (com CiU mateix s’encarrega de remarcar) no hi eren, costarà repetir l’operació de pinça contra ERC que van protagonitzar amb l’Estatut. Costarà d’entendre que busquin en el PSC el consens per una reforma constitucional ara que fins i tot alguns socialistes com Antonio Linde admeten públicament que el problema és el PSOE. I costarà d’entendre que davant la sentència del Tribunal Constitucional no apostin per un referèndum d’autodeterminació. Ja hem pogut veure quina és la reacció del socialisme català a la manifestació de dissabte. Escandalós, patètic i lamentable respondre, com ha fet Joan Ferran, que sis milions nou-cents mil catalans no es van manifestar. I en tot cas, tot un estímul perquè en properes manifestacions encara en siguem més. Lamentable també el hooligan Labandera, que silencia la manifestació i es dedica a parlar de la crisi de CiU. I curiosa l’afirmació de Ramon Bassas segons el qual “el nacionalisme empetiteix la nació”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Anem per bon camí company, però no serà fàcil, els sociates tenen comissaris polítics a totes les redaccions dels mitjans de comunicació, i infiltrats a totes les corporacions, empreses, associacions, caixes d’estalvi, i institucions, a Catalunya els tentàcles sociates són molt potents.
Heu vist obrir boca a Buenafuente, Angels Barceló, Manel Funetes, germans Sardà, Judith Mascó, Serrat, Carles Francino, Josep Cuni, Joan Barril, Gemma Nierga, Júlia Otero, Enric Juliana, Antonio Franco, uf, és que la llista és interminable, tota aquesta patuleia estan a sou (a molt bon sou), i coneixen perfectament quina és la seva feina, i la executen a la perfecció.
Ja hem manifestat de forma contundent les nostres ganes de decidir sobre el nostres futur. I ha estat tot un èxit. Però i ara, què? Com molt bé has dit, toca esperar les valoracions oficials, però massa em temo que un cop la "mani" hagi estat valorada, tot restarà igual, com sempre.
La gent té ganes de gresca i ara és un moment immillorable per avançar de forma decidida cap allò que tots anhelem, tanmateix, és evident que ens fa falta un líder. Ens manca una persona, un partit polític o quelcom similar, que sigui capaç de catalitzar totes aquestes ganes i tots aquests sentiments per a conduir-nos fins la victòria final. I jo no el veig per enlloc.
Trobo que fas les preguntes encertades. La manifestació del dissabte no era exclusivament independentista, ni es pot valorar en aquests termes. És curiós, veure quina mena de respostes apareixen a continuació del teu post. Des de la psicologia social és molt interessant: s’insisteix en reclamar un líder o un partit que lideri un moviment. Em resulta curiós que la gent que reclama la independència vulguin, alhora dependre d’un líder. A mi tot plegat em fa pujar la mosca al nas. Aquestes situacions afavoreixen l’aparició de personatges que després resulten nefastos, i el nacionalisme és, conceptualment, un terreny abonat i propici per als manipuladors i els il·luminats.
Per fortuna penso que no hi ha cap líder, i espero seguir així. En una època en què la gent entén que els conflictes apareixen per a resoldre’ls de forma alternativa, potser sembla més viable el camí del federalisme que cap altre. Tot i que dir això, ara, sembli una ironia.
Benvolgut Xavier,
No vull ser ni reiteratiu ni mosca, però quan veig que coses evidents, reals, i que he viscut, es tergiversen, de bona o de mala fe, em veig obligat moralment a matisar.
A veure, si això del federalisme, i de les forces que s’han dit federalistes o que n’hagin fet (encara que sigui de pa sucat amb oli) i, de manera diferent, les no federalistes, perque no hi creuen, ni ara ni abans, queda clar.
I si es tracta de fer conyetes, a repartir.les. No sempre, sectàriament, al mateix lloc. Perque queda lleig.
He vist que a la blogosfera, alguns ja t’han qualificat com a "fidel a l’ortodoxia de l’oficialisme tripartit", i no he estat jo. Però , es clar, els escrits hi ha gent que els llegeix i fan patxoca i coherencies i incoherències.
CDC, des de que es va fundar, i te "bemoles", no nomes no ha estat mai federalista ans al contrari ha teoritzat, justificat, historitzat, i pacticat sempre tot el contrari al federalisme, que es una tècnica d’organitzacio politica. Sempre el contrari. Sempre ha dit CDC , oficialment, que es contrària a un federalisme impossible. I que per a Catalunya seria rebaixar la seva aspiracio nacional. Des del 1974 fins ara. Sense canvis.
O sia que, una errada, forta.
L’altra. ERC si s’ha declarat, els anys 30, federalista en alguns congressos, i alguns corrents aixi actuaren. El naixement d’ERC, precisament, inclogué la integraciió de partits federalistes catalans. I, certament, mai, mentre Heribert Barrera, Hortalà, Colom, dugueren la màxima representació del partit, mai, a l’igual que CDC, optaren per cap tipus de sol.lucio federalista. A la qual, en canvi, el Sr. Carod ha fet moltes carinyades més de 5 i més de 10 vegades. "Propera stació, estat federal. Nosaltres seguirem fins l’estacio final". Ridao, Puigcercos, i altri. Carod inclos.
Ni el Psoe ni el PP, mai, s’han declarat federalistes. En cap congrés. A cap dels estatuts.El Psoe sempre s’ha declarat, oficialment, tant unitari com el PP i a l’inrevés. Ala fi, el Psoe porta ja prop de 100 anys de defensa de l-unitarisme espanyol arreu de la pell de brau, exclos el territori portugues.
El federalisme assimetric den Maragall era pur foc d-encenalls. Pura trola. Pur invent.Ni cas, ni al PscPsoe ni al Psoe.Maragallades.
I UDC es confederal, ben diferent del federalisme. Es a dir, mentre Suissa çes una confederaciço, de debo, Alemanya es un estat federal, de debo. Diferents.
Un suggeriment final. No fem verbalisme de trencar espanya i coses molt homeriques. Busquem la independencia, treballem hi i nomes ens hem de preocupar per Catalunya i la seva plena sobirania.
Monarquia, Republica, SE-NS EN FOT, de moment. CATALUNYA.
Fins i tot algú tan fidel a l’ortodòxia de l’oficialisme tripartit com en Xavier Mir es pregunta, evidentment amb molta més suavitat, “quin és el criteri periodístic per fer conexions en directe”.