Moreno i companyia

No pregunteu

Els destinataris d’aquest document tenen un denominador comú: haver abandonat la llengua dels pares o dels pares dels pares com a instrument de comunicació en els territoris que li són propis. És a dir, aquells que foren o són adoctrinats en els postulats del nacional catolicisme pancastellanista; als qui de manera grandiloqüent es proclamen valencians quan se senten còmodes en l’àmbit gregari de la renúncia; als qui s’etiqueten exclusivament en castellà i, alhora, reivindiquen una valenciania submisa; als qui creuen que l’abdicació lingüística atorga blasons d’excel·lència i neteja orígens obscurs; als qui, legítimament, han cedit la facultat de pensar a sistemes culturalment pogroms; als qui se senten orgullosos de simular allò que no són; als qui aspiren a grimpar en l’escalafó d’una societat que mai els acceptarà com a seus; a aquells que no saben qui són perquè d’altres els han manat què han de ser; als qui han aprés a dir “merlussa”; als qui han fet de l’odi als catalans una missió transcendental de les seues agemolides vides; als qui brinden amb cava de Requena perquè Espanya ha convertit el noble procés de Catalunya en un procés “contra” Catalunya. Als qui no s’adonen que el pi del Principat tapa el bosc putrefacte de la corrupció; als qui s’alegren de sentir com la brutalitat d’un Leviatan minso en democràcia avassalla i humilia gent pacífica que reclama un dret natural. En suma, als qui s’avergonyeixen de sa mare perquè parla valencià. Hi insistisc: legítimament i en llibertat… condicionada.

Per tot això, quan les noves cohorts alletades en el pensament falangista relleven els oprobiosos i bessons precedents ideològics i disparen el tir de gràcia a l’idioma, no pregunteu per què les campanes toquen a mort. Que Hemingway ho diria millor, segur, però no més clar: les campanes voltejaran perquè els valencians no hem sigut capaços de defensar l’únic tret que ens defineix com a Poble digne de tal nom. Més val, doncs, que, amb la gepa plena de covardia i desídia,  acoteu les banyes en senyal de reverència mansa i, sobretot,  no pregunteu.

Vicent Moreno i Mira