Moreno i companyia

Respectuosament, discrepe

Com a  lector del sempre interessant Juan Lagardera, m’autoatorgue la potestat de puntualitzar, des de la modèstia, l’article que el Levante li publica diumenge 30 de setembre del 2018.

És cert que en les primeres lliçons de la Metodologia de la Història, el professorat admet que l’historiador no és absolutament neutral. No pot ser-ho per raons especialment culturals o sociològiques. Hi ha, per tant, un prejudici inicial o, dit d’una altra manera, una tendència, val a dir que molt humana, a interpretar els fets històrics en clau personal. La imparcialitat ha d’arribar, doncs, a través de la rigorosa aplicació del mètode.

Estic d’acord amb moltes causes i efectes consegüents que el senyor Lagardera exposa al llarg del documentat article. Per exemple quan assenyala l’historicisme i les llegendes nascudes al caliu del romanticisme triomfant del segle XIX com els orígens d’una identitat determinada. Però quin país, nació o estat d’Europa no es basa en invents o subterfugis més o menys inversemblants d’un passat gloriós? Sobre això, m’atrevisc a formular en quin relat situaria la cadena que uneix des de Don Pelayo i el Cid fins al pensament de les formacions polítiques escorades a estribord. En fi, tothom s’alimenta, poc o molt de mites. I en el nostre cas, què és el valencianisme cultural o polític, sinó una còpia esvaïda i dèbil de la Renaixença catalana?

Lamente haver-li d’observar, també, algunes llacunes, omissions clamoroses o tendenciositats que invaliden, en bona part, l’excel·lència del text. Vegem-ne una que cite literalment: «[…] y a la incrustación de los condados catalanes bajo el estado aragonés tras el matrimonio de Petronila […]». Home, trobe que “incrustar” és un verb denigrant per a los condados catalanes, si considerem l’esmentat enllaç com una operació estratègica que consolidarà el regne d’Aragó i evitarà que caiga en altres mans, no? La Catalunya del XII –comtal, marquesa o recialla visigoda– tenia tant de poder com qualsevol regne peninsular. Qüestió de noms, se’n recorda? De manera que amb la incrustación, el brillant autor de l’article s’alinea amb els que diuen que Aragó era un regne i Catalunya un simple comtat. Massa simple: excessius signes delators.

Una altra. Si alguna cosa feren les minories catalanes al Congrés de Diputats, va ser donar suport,  invariablement, als governs de l’Estat.

Tanmateix, no dubte de la qualitat del reputat medievalista Ruiz-Domènec, però sí que opose una resistència pacífica –per descomptat–, al concepte que expressa l’escriptor sobre Josep Fontana. Aquest, especialista en història contemporània alguna cosa hauria de saber sobre el període medieval que l’afectava, igual que afecta, velis nolis,  l’autor de l’article i a mi mateix.

Dit això, elaborar un treball sobre els fets de Catalunya sense esmentar ni una sola vegada l’actuació castellana és com jugar amb les cartes marcades. No té en compte tampoc factors decisius com ara les immigracions i el  caràcter “genèticament” autoritari –les proves omplin el sarró argumentatiu– de Castella. No pas la gent castellana, que no deixa de ser innocent fins que no es creu posseïdora exclusiva del dret de conquesta, sinó Castella com a concepte supremacista –ara, sí– d’una “manera de ser” que mai se n’ha anat. Per això, per l’apropiació indeguda, l’ús gratuït de la força, el desconeixement contumaç de l’altre i l’ànsia de poder exercit sobre cultures i pobles diferents, als qui bramen “a por ellos” els és impossible assolir l’accés al club de la democràcia.

En resum, malgrat discrepàncies civilitzades, continuaré llegint els exercicis intel·lectuals a tres columnes de Juan Lagardera. Perquè m’encanten les cites cultes que prodiga i que estableixen un nivell cultural que podem aprofitar els ignorants com jo.

Vicent Moreno i Mira