Moreno i companyia

Un SÍ seria més eloqüent

L’apassionant món de la política ens procura moments de gran calat o transcendència històrica. El que vivim ara n’és un: com si el destí incògnit ens submergira  en un joc diabòlic. Però la immediatesa, nerviosa i poregosa impedeix detectar les oportunitats que la situació  ofereix, precisament, al partit en declivi.

Aquesta organització decadent i pretesament d’esquerra, el PSOE,  té l’as del trumfo a les mans i no el sap veure. Tampoc els assessors ni els estrategs que haurien d’estar atents no saben maniobrar  amb l’astúcia que el cas reclama. Almenys, la contundència del missatge reiterat fins ara –10.08.2016– és d’una elementalitat suïcida. És a dir, negar-se en redó a investir a Rajoy és, a més de previsible, molt perillós perquè significa repetir eleccions i convertir els tercers comicis en el dia de la marmota. A més, crec que  la granítica posició no recuperarà l’adhesió popular ni retornarà els sufragis aixoplugats en trespols més radicals. Tot i que els socialistes tracten de fer veure una fermesa que dificultaria la governabilitat. És veritat que ho poden fer; però la solució no s’albira darrere la contumaç negativa. Crec en l’èpica dels perdedors però la jugada no deixa de ser un vaitot de cara a la galeria: recurs insuficient per a un temps que requereix assumpcions de complexitats insòlites.  El NO rotund, immòbil, de cara a una galeria esquiva a la grandiloqüència, és el gran què que cal desterrar.

Ja sé que, potser en un principi, l’electorat no entendrà una actitud aparentment oposada a la lògica, però els resultats els retornaria la fe en un partit que navega sota el pronòstic de  l’eclipsi. M’explique:

En primer lloc, crec que la negació a la investidura expressa la confrontació estèril, ja que, tenint força per a impedir el mandat dels conservadors, no en té per a transformar el curs pusil·lànime d’una majoria sòlida  socialment parlant. Majoria a qui no importa atorgar el vistiplau a deliqüescències palmàries ni a vergonyes  flagrants. Com dic al principi,  s’imposa l’astúcia.

Ni tan sols l’abstenció “responsable”, segons el partit que comparteix la custodia de les essències de l’Espanya Una amb el Popular (?), li seria favorable ni a curt ni a mitjà termini.  Val més, en la meua modesta opinió, un SÍ que descol·locaria  l’actual reclús de la Moncloa i que modificaria, així sí, la percepció d’una part decisiva de la societat. És a dir, sí a la investidura i, també, sí a un executiu que es veuria obligat a consensuar lleis i decisions sobre un cos social compost de pluralismes ideològics calidoscòpics.

M’estranya que una qüestió crucial que afecta la medul·la del pensament cívic  no haja sigut motiu de debat.  En fi, no es pot legislar “contra” una part important de l’electorat. (Veurem a Rajoy consultant l’oposició? El veurem sense la majoria parlamentària que l’ha sustentat fins ara?).

Ja sé que la coincidència de la majoria intel·lectual i política de l’Espanya castellana conflueix en el punt calent representat per la unitat indiscutible (?), escrita en el llibre del Gènesi.  I que aquesta unió acrítica –monòtona i excloent– concerneix la immensa majoria de les gents de les Espanyes. La qual sinècdoque no invalida ni provoca l’evanescència de les minories carregades de raons desconnectores, latents o manifestes que pugnen per desjunyir-se d’un jou imposat. Ja hi arribarem un dia o altre. Heu ací el gran què dels partits conservadors… i dels altres. Però divague i he de tornar a l’assumpte central

De manera que sobre el camp on s’han de dirimir les qüestions que ens afecten als uns i als altres ha d’haver-hi diverses sensibilitats. Depén del PSOE que les minories es facen visibles i ocupen el lloc que els pertoca en el concert de la política activa.

L’alta política no és més que transacció, pacte, negociació i acord entre diferents. I prou.

V. M. i M.

Patraix, 10 d’agost –dia de Sant Llorenç– del 2016