Eureka!

El bloc d'en Quim Bosch

18 de maig de 2018
0 comentaris

Dos títols universitaris, dues històries

A vegades és important tenir un títol universitari, o com a mínim ajuda. A un país com cal, com qualsevol altre mèrit, el títol el té qui se’l mereix. Però a un estat corrupte es fa de més i de menys.

Llicenciat en Dret

Amb Cristina Cifuentes es va obrir el meló dels estudiants amb titulacions sospitoses. El seu màster només era la punta de l’iceberg de les titulacions que la Universidad Rey Juan Carlos atorgava/atorga amb tanta alegria, com als membres de la Policia Nacional que necessitaven un postgrau perquè els promocionessin a inspectors. I ves a saber per què aquesta universitat fa descompte als militants del partit ultradretà Vox.

Pablo Casado, diputat i sotssecretari de comunicació del PP, és ara al punt de mira. Va trigar set anys a aprovar la meitat de les assignatures de Dret, però al 2007 la seva vida va fer un tomb. Apadrinat per Esperanza Aguirre, va ser escollit diputat a l’Assemblea de Madrid i miraculosament només quatre mesos després el centre on s’havia matriculat li va donar per aprovades totes les assignatures de l’altra meitat de la carrera. Que el centre estigui adscrit a la Universidad Complutense de Madrid, una universitat pública adscrita al govern autonòmic que aleshores presidia Esperanza Aguirre, deu ser només una coincidència.

Director d’Indústria

Durant la Segona República, la Generalitat va crear els estudis de Director d’Indústria, una mena d’enginyeria industrial. Els estudis van durar poc, fins que es va acabar la guerra. El govern de Franco no només va eliminar els estudis, també va negar la validesa de les titulacions que s’havien expedit. Per esborrar el rastre de qualsevol cosa que hagués fet la Generalitat. Les poques persones que havien cursat aquells estudis no només no els van veure reconeguts sinó que, per por a les represàlies, van negar que els tenien.

Aquesta història la sé perquè el meu avi, Artur Batlle Falgàs, va ser un dels pocs que no ho va fer. Va guardar el diploma tota la vida, i quan va morir els seus fills, Joana i Artur, el van cedir al Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, que és a Terrassa. El museu el va recollir amb il·lusió, “ens havien parlat d’aquest títol però no havíem vist mai cap diploma perquè, per por a que el fessin servir com a prova per incriminar-los de ves a saber què, tots els titulats que coneixíem l’havien cremat quan les tropes franquistes van entrar a Catalunya.”


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.