La fotografia que acompanya aquest apunt no és d’una ciutat salmantina, és una fotografia feta ahir en un barri de la ciutat de Mataró, una capital comarcal de Catalunya. La Llei de normalització lingüística de 1983 ja establia que “el topònims de Catalunya, excepte els de la Vall d’Aran, tenen com a una única llengua oficial la catalana”. Per topònims s’entenia noms oficials dels territoris, nuclis de població, vies de comunicació interurbanes, toponímics en general i vies urbanes (el nom de les quals depèn de l’ajuntament corresponent). La normativa acaba aclarint que aquestes són les denominacions legals i que la retolació s’hi ha d’acordar.
Però per què parlo de 28 anys si “només” en fa 26 d’aquesta llei de normalització? Doncs perquè, en el butlletí municipal de l’Ajuntament de Mataró que acabo de rebre, el cap del Grup Municipal d’Esquerra (partit que, des de fa dues legislatures, és a l’equip de Govern d’una ciutat que fins ara havia estat governada pel PSC en col·laboració, en la majoria de legislatures, d’IC -o variants) ens explica literalment:
“Sí que voldria, modestament, assenyalar alguns matisos que, a més de la nostra participació lleial a l’equip de Govern, representen un tast del que per a ERC és una bona orientació del reforçament de la nsotra ciutat des (sic) dues òptiques: una de reforç de la identitat i una altra de l’enfoc (sic) estratègic de Mataró.
En el primer dels apartats podríem situar-hi, per exemple, el compromís de retolar tots els carrers de la ciutat en català abans de 2011…”.
No dubto de la bona fe de Francesc Teixidó, i potser hauríem de dir que encara sort, però tot plegat és una demostració de la desídia que en temes de llengües han tingut molts ajuntament, especialment aquells en què els fluxos migratoris espanyols van ser intensíssims i on l’èxit electoral es jugava justament en barris, com el de la fotografia, on la immensa majoria de la població era castellanoparlant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!