El pols de la llengua als Països Catalans

El 21 de març proppassat vaig tenir l’oportunitat de seguir la visita guiada de l’exposició “El somni republicà” que va fer Enric Pujol, historiador i comissari de la mostra. Després, vam gaudir del magnífic espectacle de Biel Majoral “Recital de cançons republicanes”, amb textos del propi Majoral, de Pere Capellà (un mestre i literat mallorquí que tot just estem recuperant), Agustí Bartra, Joan Oliver, Miquel Forteza, Blai Bonet, Miquel Ferrà, Josep Palau i Fabre, Joan Brossa i Màrius Torres (no us en perdeu el disc!).

L’exposició la podreu veure fins al dia 25 d’abril a la Casa de Cultura de Girona (plaça de l’Hospital, 6). 

De l’exposició, magníficament muntada gràcies a la professionalitat i rigor d’Enric Pujol, el que em vam colpir més van ser algunes de les fotografies reporduïdes pràcticament a mida natural, com la que acompanya aquest apunt.

Es tracta de l’aula de català del professor Carles Varela al Casino Menestral de Figueres (aquí només en podeu veure un fragment). Fixeu-vos en la imatge de la dreta: “Mapa de les terres de llengua catalana”, on podem veure, fins i tot, la reproducció de la zona de Sardenya on hi ha l’Alguer.

O quan llegia que ja en època de la Mancomunitat (1914-1923), amb la represa de les Escoles d’Estiu, ja participaven de la formació permanent de Catalunya mestres procedents de les Illes i del País Valencià.

Una sensació: quant de temps perdut… Si no hagués estat per una guerra, i, sobretot, per una postguerra en què el món occidental ens va deixar, per interessos propis, a mans d’una de les darreres dictadures d’origen feixista, quina seria la situació de la nostra llengua i com seria la relació entre els diversos països catalans? En aquells moments, malgrat una diglòssia encara més forta que l’actual, el cert és que la comunitat lingüística catalana (des de l’Alguer fins a Fraga, des de Perpinyà fins a  Alacant) era molt i molt forta en el seu propi territori i el percentatge de població que no la utilitzava era molt i molt baix (fins i tot en zones on ja havia arribat un percentatge significatiu d’immigrants, com seria el cas de Barcelona).

Això és sociolingüística-ficció, però no pots deixar-hi de pensar veient l’esforç que van fer els catalans durant el primer terç del segle XX, i com n’eren d’avançades les idees que proposaven (fins i tot en el període de guerra, la Generalitat republicana continuà la política de construccions de noves escoles: per exemple, el 24 de juliol de 1938! l’ajuntament de Girona posà la primera pedra del complex escolar “Prat de la Riba”, que preveia, fins i tot, una piscina coberta, una biblioteca…).

Un somni, certament, republicà i català…

Pere Mayans

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!