El pols de la llengua als Països Catalans

No deixa de ser curiós que pocs dies després que Europa denunciés la política lingüística de l’Estat en matèria de respecte i promoció de la diversitat lingüística) aparegui una  sentència segons la qual  el Tribunal Suprem obligui la Generalitat a preguntar per la llengua habitual de l’alumnat.

 Tot i que crec que aquesta sentència no farà canviar pràcticament en res la situació actual del model lingüístic de l’escola catalana, sí que fa evident la precarietat legal en la qual ens hem estat movent aquests vint-i-cinc anys darrers. De fet, aquesta sentència vol facilitar l’aplicació del punt 21.2 de la Llei  1/1998, de política lingüística,  segons el qual  “els infants tenen dret a rebre el primer ensenyament en llur llengua habitual, ja sigui aquesta el català o el castellà. L’Administració ha de garantir aquest dret i posar els mitjans necessari per a fer-lo efectiu. Els pares o els tutors poden exercir-lo en nom de llurs fills instant que s’apliqui” (el redactat és idèntic al que hi havia a l’article 14 de la Llei 7/1983, de normalització lingüística).

 D’entrada cal aclarir que, malgrat campanyes continuades als anys 80, 90 i de fa un parell d’anys, són poquíssimes les famílies que l’han demanat perquè tothom mínimament informat sap que el nostre sistema educatiu garanteix de totes totes el coneixement de la llengua castellana. De fet, durant molts cursos no hi hagut cap família que ho hagi demanat….

Per conèixer la realitat de les llengües del nostre sistema educatiu, podeu consultar: http://www.xtec.cat/lic/centre/professorat/llengua_i_escola/inici.htm

Però per què parlo de precarietat legal? Si partim de la base que la major part de la política lingüística d’aquesta part del país s’ha basat principalment en l’educació formal no universitària, a partir de la idea que garantint el coneixement aniríem augmentant l’ús de la llengua, ens adonarem que atacant l’ensenyament  fet normalment en català estem atacant l’únic àmbit en què la nostra llengua ha arribat a ser (amb tota la precarietat que vulgueu) primera llengua.

 Recordem que ja el 1983 es va establir que el català havia de ser, per compensar la situació de les dues llengües oficials, primera llengua en quatre àmbits:

·                   Llengua de la toponímia oficial (d’alt valor simbòlic, però que difícilment promou més ús social).

·                   Llengua dels mitjans de comunicació propis de la Generalitat (mireu quants canals en català hi havia en català i en castellà als anys 80, quan apareix TV3, el 33 i encara continua emetent TV2 en català; i feu ara un passeig per la TDT, i, sobretot, consulteu les audiències televisives: com a mínim podem afirmar que el paper catalanitzador de TV3 difícilment arriba a un part importantíssima de la població).

·                   Llengua de l’administració catalana. És cert que és la primera llengua de l’administració de la Generalitat i local, però també és cert que no ho és, ni de casualitat, a l’administració de justícia i que a àmbits com els de la sanitat el que és difícil, a voltes, és que t’atenguin (hauria d’haver dit t’entenguin) en català. No crec que no hi hagi ningú que dirigint-se en castellà a les nostres administracions hagi deixat de ser atès…  Per tant, la necessitat del català també és vista en aquesta àmbit d’una forma força relativa…

·                   I, finalment, l’ensenyament no universitari. Amb tots els interrogants que vulgueu: la llengua usada a molts centres de secundària en segons quines zones de Catalunya?, la formació inicial del nostre professorat de primària en didàctica de segones llengües?, la llengua de les activitats d’educació no formal que es fan en els centres?, com s’ensenyen els usos lingüístics?… I un llarguíssim etcètera amb el qual podríem omplir aquest apartat sobre la “joia de la corona” de la normalització lingüística…

 Per tant, ja saben ben bé prou el que es fan els que ataquen l’ensenyament en català. D’una banda, s’aprofiten del fet que els diversos governs ens han anat fent creure que l’educació ja estava totalment catalanitzada (no és fins Marta Cid que aquesta fet es qüestiona seriosament i no es fins Ernest Maragall en què públicament es reconeix que cal tornar a potenciar la immersió lingüística) i de l’altra s’aprofiten d’unes febleses legals que, portades a un extrem, podríem provocar fets tan curiosos com que mitja classe fes el procés lector i escriptor en català (i el professor es dirigís a aquesta alumnat di en català) i que altra mitja classe fes el procés lector i escriptor en castellà (i el professor se’ls dirigís en castellà). L’escola reflectiria la realitat, i és clar que sí, per tant, com que la llengua de convergència a la nostra societat sempre és cap al castellà, ni en aquest àmbit aconseguiríem que el català fos una llengua de cohesió social. Com dèiem, j a saben el que es fan, i tant que ho saben: acabar amb el cert miratge de normalitat que representa l’escola a Catalunya.

 El tema dóna per molt i en tornarem a parlar quan puguem llegir la sentència de primera mà, però, si s’arriba a formular la pregunta, m’agradarà veure què contestaran les famílies marroquines de llengua amaziga, les famílies xineses de llengua wu, les famílies pakistaneses de llengua panjabi, les famílies bolivianes de llengua quítxua o de llengua aimara… a perdó, m’oblidava que això de la llengua habitual només afecta els que ho tenen tot i encara en volen més… I, per cert, aquesta premissa també s’hauria d’acomplir a la Franja de Ponent amb els nens catalanoparlants o al País Valencià on no es cobreixen les places que es demanen en valencià?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!