L’altre dia vaig anar a dinar de menú al restaurant "Pa i trago" de Barcelona. Realment vaig dinar bé i barat, però el que em va sorprendre va ser que em vaig trobar molt còmode. La raó? Em van atendre en tot moment en català, la carta estava en català i entre els treballadors es
Les eleccions al País Basc vingueren i el Pla Ibarretxe enterraren. Després van créixer els rumors d’un diàleg entre ETA i l’Estat Espanyol. Des de llavors el PNB resta tranquil, no aixeca gaire la veu i amaga el binomi format per les paraules “Pla” i “Ibarretxe”. Mentrestant a Catalunya s’està redactant el Nou Estatut, com
Ahir vaig veure publicada la notícia. Ja no queda espai per l’esperança, el periodista més independent de Catalunya marxa a treballar a una empresa estrangera. Una altra vegada el país no ha sabut valorar el que tenia i ha perdut un gran professional. Algunes veus mal intencionades acusaven el Carles Francino de ser un periodista proper als
Al Telenotícies Migdia de TV3 han parlat de l’efecte Nimby, la suposada contradicció entre acceptar que certs equipaments són necessaris i no voler que s’instal·lin al costat de casa. Pel que he entès, segons la teoria de l’efecte Nimby això és fruït de la por al desconegut i l’egoisme. Com a exemple d’aquest efecte han
S’ha acabat el curs d’anglès que estava fent. Avui ha marxat gairebé tothom, jo ho faré demà. Els acomiadaments són tristos i qui ho passa pitjor és l’últim de marxar. És l’únic que roman al lloc i pot veure les absències.
Ja fa gairebé tres setmanes que vaig aterrar a Escòcia per fer un curs anglès. Aquí ningú dubta que Escòcia es un país tot i no tenir Estat. Envejable. Qüestions polítiques a part ahir ens va passar una cosa surrealista. Vaig entrar amb dues companyes a un bar per sopar. Vam mirar la carta i per
Miro la Catalunya anterior al franquisme i la veig com qui veu un poble al fons d’un pantà. Està allà, però no la pots tocar. Hi ha un medi que te’n separa. El temps, un temps on el país va desaparèixer, on Franco va escapçar Catalunya per evitar-ne la continuïtat. Però en resta l’eco, el
Senyoreta Tura, abans d’atacar els joves de Berga a pensat que: – Està parlant dels fills de la gent de Berga. Els seus pares saben més dels seus fills i del que es cou a la població que no pas vostè. – Els està culpant de l’assassinat d’un amic seu pel fet de no tenir
A vegades la vida et regala una escopinada en forma d’oferta laboral. Una feina ben pagada i que és una molt bona oportunitat per una persona que està començant. L’únic inconvenient és que et fa deixar aparcada família, amics i parella. Ja sabem que aquest passeig existencial és una tria constant on acostumen a tenir
A Carod se l’han menjat amb patates. El foten fora per parlar amb Eta i ara el Congrés d’Espanya aprova que Zapatero parli amb Eta. Potser perquè no es queixi se l’enduen de passeig a Israel i el primer que fan és… escopir-li a la cara. La Generalitat fa presència sota bandera únicament espanyola i
Avui he conegut una persona desinteressada. He parlat amb la presidenta d’un club de futbol amateur que sobreviu pels pèls. Qüestió econòmica, ja se sap. S’han de pagar el lloguer del camp de futbol, l’equipació i la fitxa dels jugadors, les multes que els posin per cada targeta groga que rebin i, si juguen a casa,
Aquesta tarda Montserrat Besses ha comentat a l’Ateneu Barcelonès el reportatge "Josep Tarradellas. La trama d’un retorn" que va dirigir el 2002. La sala d’actes tenia una mitja entrada i la majoria de gent era d’avançada edat. És la tònica que he anat veient en gairebé tots els actes que he assistit a l’Ateneu. El
Embussos de cotxes, cares serioses i gent que té pressa per resguardar-se del fred. Però també grups d’amics que es tiren boles de neu i mares que porten el nen a fer ninots de neu en la que serà la primera campana del cole. Quan neva a Barcelona el dia és diferent. S’accentuen les tendències
Estic aquí parada des de fa no sé quant de temps. Des del costat d’aquest arbre de la plaça veig les meves col·legues treballar i em mor d’enveja. [N’hi ha més…] A vegades a alguna l’aparquen al meu costat i parlem. – Fas mala cara- em diuen- no és bo per a una bicicleta estar
Ahir vaig mirar enrera. Veia el demà com un horitzó boirós on totes les esperances hi cabien. Ara sento que he arribat a aquell punt i la boira s’ha desplaçat a un horitzó més llunyà. De tots els somnis que hi havia alguns els veig al meu voltant, tot i que han perdut poesia, d’altres