Estic aquí parada des de fa no sé quant de temps. Des del costat d’aquest arbre de la plaça veig les meves col·legues treballar i em mor d’enveja. [N’hi ha més…]
A vegades a alguna l’aparquen al meu costat i parlem. – Fas mala cara-
em diuen- no és bo per a una bicicleta estar sempre parada.- I què m’ha
de dir a mi! Ja ho sé això! Però què puc fer-hi si l’amo ja no hem dóna
feina i m’ha deixat aquí al carrer. – Alguna en deuries fer perquè et
deixessin aquí parada!- Si, tothom pensa el mateix, tot i que no m’ho
diguin els hi veig a la mirada "Pobre, no deu ser bona, sinó no estaria
aquí sense fer res".
– Has vist que t’està sortint rovell als radis? – I jo que em poso vermella.
–
A tu què? No te’n sortiràs, no! Tens més plàstic que substància! – La
veritat és que fa setmanes que vaig veure que em rovellava. Però no hi
puc fer res, depèn de que algú em vulgui donar feina. Si estic parada
em rovello i si em rovello ningú no me’n donarà. Seré un objecte vell
que ningú voldrà.
Espera , espera, que aquesta noia em mira! Que no
veus el timbre? És maco, eh? Mira, mira quin seient! Em sembla que ja
la tinc… No, no, no, els radis no!! Que no és rovell dona, que és la
moda! Vaja! Ja hi som! Apa adéu! Així ningú no m’agafarà.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!