20 de maig de 2005
Sense categoria
2 comentaris

Plouen esquerdes

A vegades la vida et regala una escopinada en forma d’oferta laboral. Una feina ben pagada i que és una molt bona oportunitat per una persona que està començant. L’únic inconvenient és que et fa deixar aparcada família, amics i parella. Ja sabem que aquest passeig existencial és una tria constant on acostumen a tenir més presència les petites decisions sense grans conseqüències (si deixem de banda l’efecte papallona és clar). Però a vegades se t’apareix una gran bifurcació i has de triar.
El pes més gran de la preocupació recau en el terreny de la parella. S’esberlarà o es compactarà la relació? És un moment intens i et fa ballar els sons de l’interior.

"Espera només a que sigui de nit. Obra la finestra i mira el cel. I tria l’estrella que t’agradi més, que jo hi seré a dins. Cuidant-me que tu tinguis els somnis més guapíssims que es poguéssin tenir", diu l’Albert Plà.

Però en Dylan t’asseca d’un cop de vent: "fes el teu camí que jo ja faré el meu. Ens separen més de mil milles i potser massa matins".
Sort que en Quintana dóna llum amb les paraules: "Recorda la tempesta. Fugint pots caure i perdre’t. Si et mulles com fa l’herba, després el sol t’asseca".

Bona sort.

  1. A vegades la vida et mostra els seus revolts i les seves incerteses sense poesia i et pot semblar que tot s’estimbi contra els vidres. Llavors cal agafar el mirall per observar-ho tot des d’una perspectiva relativitzadora.. Perquè tot és un camí nou que, tot i no ser recte, segur et pot portar a bon port. La vida està plena de canvis que si es vol poden sortir bé. Això sí, només si es vol. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!