Miro la Catalunya anterior al franquisme i la veig com qui veu un poble al fons d’un pantà. Està allà, però no la pots tocar. Hi ha un medi que te’n separa. El temps, un temps on el país va desaparèixer, on Franco va escapçar Catalunya per evitar-ne la continuïtat. Però en resta l’eco, el fruït dels xiuxiuejos a dins les cases. Històries del Ferrer i Guàrdia, del Noi del sucre, d’en Clavé, d’un Companys que passejava per Montjuïc, … Històries acompanyades de poemes i cançons… Rosa d’Abril, El cant de la Senyera, Els segadors, … Tot en veu baixa, per si de cas escoltava algú.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!