Hi ha una cantarella permanent: ara s’ha de prioritzar la lluita contra la crisi econòmica; plantejar-se la transició nacional de Catalunya és, doncs, inoportú. Es repeteix tant i és tan dramàtica la situació econòmica que molta gent s’ho creu de debò, fins i tot d’aquells que tenen una actitud favorable a l’autodeterminació.
El risc de creure-se-la és que conté dues grans febleses conceptuals:
1. Assumir que la situació de crisi econòmica és incompatible amb les reformes polítiques de fons. En realitat, la història ens mostra que sol passar al revés: les grans crisis econòmiques deriven en grans reformes polítiques. No cal anar gaire lluny: la profunda crisi del petroli dels anys 70 no va impedir la transició del franquisme a la democràcia actual. ¿Hauria estat recomanable esperar que passés la crisi i assumir, entretant, la dictadura com a mal necessari per a superar la greu situació econòmica? Òbviament, no. La Constitució que tant sacralitzen és el fruit de no haver sucumbit a aquesta falsa idea: primer, la crisi; després, la política.
2. Creure erròniament que les institucions catalanes (Govern, Parlament) tenen realment capacitats substantives per a lluitar contra la crisi. És cert que poden fer –i fan– coses. Tanmateix, les grans qüestions estan fora del seu abast. Com observem dolorosament, les decisions clau es prenen a Madrid –o a Brussel·les, que té Madrid com a interlocutor únic. En definitiva, perquè Catalunya surti de la crisi només hi ha dues possibilitats: esperar que Madrid prengui les decisions encertades o dotar-se d’estructures d’estat –és a dir, de capacitats decisòries en les qüestions clau– per a poder fer les polítiques anticrisi que més convinguin a la nostra economia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!