Pere Meroño

Dir que en Carvalho està desencisat és errat; és un home desencisat (que se’n pot esperar, sinó d’un antic militant comunista, postideològic i ex agent de la CIA?)

La narració és un McGuffin: una excusa per mostrar-nos la seva estimada Barcelona; el poder català en fase de desgast i a prop del relleu polític –el tripartit; les ideologies en decadències; els interessos més vigents que mai; la pulsió independentista que creix i s’eixampla; l’Estat a l’aguait de qualsevol opció no gens compartible…

És una història d’amor, sectes, espionatge i mort. La política, la traïció, Barcelona, els crims, la gastronomia, la seva casa de Vallvidrera i un fax intermitent i obsedit que escup sentiments, talment una sirena telemàtica que amaga una Stuart-Pedrell de bandera.

Un Carvalho cansat, dèiem, ben lúcid, però, que mai no cau ni decau. Narrant paisatges i paisanatges, un referent polític, al darrera, en MVM, que ens fa molta i molta falta, ara que cal interpretar i posar blanc sobre negre el que les paraules miren d’amagar i falsificar. Un Carvalho, el de l’”hombre de mi vida” que no coneixia i que us convido a compartir

. El hombre de mi vida. Manuel Vázquez Montalbán. 297 planes. Editorial Planeta / Booket. Barcelona. 2008.

  http://twitter.com/perermerono

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans