Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Traieu la catifa vermella i prepareu-vos per rebre amb una calorosa ovació Charles Bradley! Darrere d’aquest rostre de pocs amics –la vida no ha estat gaire afectiva amb ell-, una de les veus que ha tornar al soul els seus dies de glòria, ràbia i passió (…)
Diuen que va ser un concert de James Brown al mític teatre Apollo de Harlem el que va fer que Bradley es decidís per la música. Després d’un periple vital ple d’avatars, carretera i oficis diversos, Bradley va poder finalment, el 2011, dir aquesta boca és meva amb l’àlbum “No time for dreaming”, que va fer somiar a molts que ara sí, els bons temps havien tornat.
El seu segon àlbum, “Victim of love”, revalida el seu estatus de germà gran del soul. La seva veu càlida i rocosa, vola amb orgull i majestat, acompanyada per poderoses i subtils orquestracions.
Cal anotar també el treball de producció de Thomas Brenneck, compositor i guitarrista, que una vegada més s’ha encarregat que les cançons traspuïn vitalitat i emoció.
Senyores i senyors, habemus soul.
Article de Carles Gámez, al “Registres” de Cultura/s de La Vanguardia, de dimecres, 18 de setembre de 2013.
Com a gran amant del soul corroboro, de cap a cap, els mots del cronista musical.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!