Quart dia de la UPEC, a la tarda.
Marina Subirats ens fa saber que Espanya va restar al marge dels processos d’igualació social dels anys 1945-1980, a causa de la dictadura feixista. El gran creixement dels recursos en aquest període va permetre que els de baix en participessin una mica més.
Segons els informes del PNUD de les Nacions Unides, les desigualtats continuen creixent.
A Espanya, en els anys 80 van disminuir les desigualtats, i també durant els 90, però una mica menys. A partir del 2000 han tornat a augmentar.
La novetat és que tenim classes socials sense consciència de classe. Tothom es pensa que és de classe mitjana.
Segons l’estudi que ha publicat recentment sobre les classes socials a l’àrea metropolitana de Barcelona, el 2006 es pot afirmar que hi havia un 60% de persones pertanyents a la classe treballadora, un 40% a la classe mitjana i menys d’un 1% a la classe corporativa (percentatges aproximats).
La classe corporativa és la nova burgesia. No detenta la propietat dels mitjans de producció, sinó que els gestiona. No té adscripció nacional, és una classe transnacional. Els seus mecanismes d’acumulació són l’especulació financera o amb les matèries primeres, el control dels organismes internacionals , l’escanyament dels països pobres o no tan pobres, obligant els governs a doblegar-se a les seves directrius. (Els sona?)
Entre la classe mitjana, podem distingir un 5% d’empresaris PIME; un 30% de professionals, subclasse en creixement, amb formació universitària, amb alta participació política, que ocupen nivells de decisió en l’administració pública. El problema el pateixen els seus fills, amb molt bona formació però subocupats o aturats, que no poden construir un projecte propi d’emancipació familiar. Els autònoms serien un 4%, amb condicions econòmiques que els acosten als treballadors i nivell de vida deteriorat, però amb més capacitat de decisió.
Entre els treballadors, n’hi ha un 26% de treballadors grans, molts d’ells jubilats, amb nivell educatiu baix però que estan conformes perquè han progressat al llarg de la vida. Participen poc en la vida pública i tenen un baix nivell de formació. Hi ha un 8% d’immigrats, amb més diners que els treballadors més vells però amb feines molt més precàries. Són l’exèrcit de reserva de la força de treball. Comparteixen la feina homes i dones i són més de dretes i més religiosos que el conjunt de la població.
Un 25% de treballadors joves, en el sector serveis majoritàriament i amb imatge de classe mitjana. Només una quarta part d’aquests són treballadors industrials (l’obrer clàssic). Participen més en el consum i són propietaris del pis. Fins i tot, una tercera part són propietaris de finques urbanes que no són la seva residència habitual: va ser adquirida per especular. Intervenen poc en la vida pública i s’associen poc.
Les classes socials estan descapitalitzades políticament. Es va delegar massa en els polítics professionals a la sortida de la dictadura.
Cal readquirir consciència política i instruments per actuar. Però les classes treballadores han d’esdevenir actors en l’àmbit transnacional, construir-se transnacionalment, perquè així ho ha fet la classe corporativa dominant. Les vagues eficaces seran les vagues europees o mundials.
Eduard Jiménez ens presenta el seu estudi sobre l’habitatge a l’àrea metropolitana de Barcelona, després d’afirmar que en l’època recent hem patit tres veritables xocs simultanis que han canviat la nostra vida en aquesta zona: el xoc demogràfic, el xoc de consum de sòl i la bombolla immobiliària.
En el període 2001-2011, hem guanyat un milió d’habitants, tenim 40.000 aturats més, 600.000 immigrats més, 90.00 parcel.les urbanes més amb 85 Km2 construïts (113 Km2 urbans), 700.000 immobles urbans residencials i 700.000 habitatges buits més. Ens toquen 104 m2 per habitant nou.
La bombolla immobiliària té un biaix marcadament classista: han augmentat molt els habitatges molt cars. Quatre milions de persones han canviat de residència. No obstant això, la desigualtat immobiliària a Catalunya segurament és molt menor que a d’altres països.
Ha augmentat la distància entre àrees urbanes afavorides i desafavorides. La desocupació i la degradació es concentra en zones molt determinades.
En el torn de preguntes, Marina Subirats pensa que es produirà una escissió en la classe professional transnacional (no parlem de la classe corporativa dominant) i que els professionals més locals, professorat universitari, etc. s’aliarà amb la classe treballadora.
Hi haurà un nou subjecte revolucionari? Les classes mitjanes, per la seva posició, són contradictòries. Poden aliar-se amb els uns o amb els altres.
Hi ha el risc que els treballadors se’n vagin cap a l’extrema dreta, com s’apunta en alguns països, si no s’articulen entorn d’uns objectius clars. A ningú li agrada estar amb els perdedors, en qualsevol cas.