En una visita a l’exposició Volum! del MACBA, he pogut constatar un cop més la meva insatisfacció davant de moltes mostres d’allò que es considera art en els nostres dies.
On és el plaer estètic? On és l’emoció? Recordo amb enyorança l’exposició de l’artista brasiler Cildo Meireles que el mateix MACBA ens va presentar fa uns tres anys. Allà hi havia aquests components emotius que deia abans, sense els quals, al meu modest parer, no hi ha art, sinó reflexió, filosofia de l’art.
Em direu que l’art modern no té per què incloure la bellesa, però no m’acaba de convèncer. Aquest enfocament crea una distància pràcticament insalvable entre el públic i l’obra artística, fenomen observable actualment tant en les arts plàstiques com en la música.
Destaco l’obra de Cristina Iglesias Corredor suspendido II, que en forma de passadís suspès a mig aire aconsegueix crear un ambient suggeridor d’alguna mena d’emoció.
En podríem esmentar d’altres, és clar, però abunda en excés l’obra freda, impersonal, els vídeos llarguíssims i incomprensibles o monòtons, pràcticament tots en anglès.
En aquest aspecte, hi ha una instal.lació d’Antoni Muntadas, al marge de l’exposició que comento, en el mateix museu, que ens presenta una sèrie de vídeos amb entrevistes a personatges que parlen sobre art en anglès, sense subtítols ni versió catalana. Només una entrevista a un personatge que parla italià es tradueix, llengua que aquest espectador i altres podem entendre sense gaire dificultat. El predomini imperial de l’anglès arriba a una dimensió preocupant.
És realment art tot allò que, simplement, l’anomenem com a tal, com algú va afirmar?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!