El bloc d'en Pere

Quarta jornada de la UPEC.
Enric Tello, president d’Ecologistes en Acció, veu tres crisis presents: la crisi financera i econòmica, de caràcter clàssic, generada per la concentració de la renda en poques mans i el sobreendeutament consegüent, tant privat com públic; la crisi energètica i ecològica, a causa del pic del petroli, la fi de l’energia barata, la inseguretat alimentària, el canvi climàtic i la crisi ambiental global; i la crisi de la cura de les persones, relacionada amb la fi del patriarcat, l’envelliment de la població i la dificultat d’augmentar la productivitat en els serveis de cura.
Només podem sortir de les tres crisis alhora. 

Cal pensar noves formes de prosperitat compartida sense creixement, amb decreixement sostenible i austeritat postconsumista. No s’ha de confondre amb les retallades! Entre altres coses, perquè es poden crear molts llocs de treball.
Els beneficis nets del capital experimenten una davallada inevitable des de fa dècades. Creixen els fluxos financers especulatius mundials molt per damunt del PIB mundial, mentre que la inversió real en estoc de capital fix tendeix a baixar. 
El neoliberalisme concentra l’ingrés en les capes més altes i empobreix les altres, a diferència del que va passar en el període 1945-1980 .
Com és que no es vol anar cap a una economia verda?, Potser perquè crea molts llocs de treball, i això no interessa?  Contra els neokeynesians, Enric Tello pensa que no s’hi val a tornar a créixer.
Hi ha límits naturals i límits humans al creixement: els serveis de cura personal no poden incrementar la productivitat ; però amb l’augment de la renda es dispara la demanda dels serveis de cura. Aquesta crisi és una oportunitat de transformació del nostre sistema.
Podem reorientar l’economia cap al desenvolupament de les persones, amb reducció del temps de treball: seria l’economia Ventafocs. Cal repartir la feina i qüestionar la prioritat del treball en la vida social, estabilitzant el PIB per càpita; impulsar el cooperativisme, l’economia social i les finances ètiques.
Més que sortir de la crisi, hem de sortir del sistema.

Cristina Carrasco, especialista en economia feminista, remarca que confonem treball i ocupació. Hi ha una part molt important de l’activitat econòmica que resulta invisible a l’economia convencional, només atenta a l’espai de producció mercantil capitalista: és l’espai de desenvolupament humà, que comprèn la feina domèstica i totes les acitivitats orientades a les relacions, els afectes, la generació de salut i benestar i la reproducció de la població. 
El mercat no paga el que ha costat criar la força de treball de les persones al llarg de la seva educació: és una expropiació més. El sistema mercantil, per tant, no és autònom, sinó que se sosté sobre l’espai de desenvolupament humà.
Les dones participen menys de l’espai de producció mercantil capitalista perquè participen  molt més de l’espai de desenvolupament humà.
Necessitem activitats de cura dintre l’espai de desenvolupament humà al llarg de tot el cicle vital, perquè tots som interdependents i vulnerables. Aquestes necessitats són més intenses en els dos extrems de la vida. Però la cura no ha de ser un assumpte femení, sinó que és un afer social i polític i un bon indicador d’igualtat i de justícia social.
Això implica que hi ha un deute social envers les dones, per això l’economia feminista proposa canviar de model social.
No hi ha política de conciliació que valgui, cal parlar primer de les condicions de vida: hem de créixer en cura i decréixer en producció mercantil.

 Vicenç Navarro sosté que l’euro és una moneda sobrevalorada però de bona salut. La seva cotització en relació amb el dòlar ha augmentat al llarg del temps, encara que darrerament hagi baixat una mica.
Ens recorda les seves tesis: els països del sud d’Europa pateixen més la crisi perquè han patit règims autoritaris de dretes i les seves classes treballadores són més febles políticament.
Arriba a haver-hi 10 anys de diferència d’esperança de vida ente els barris més benestants i els més pobres de la ciutat de Barcelona: les classes socials existeixen.
No s’entén la crisi de l’euro sense la lluita de classes. La dictadura feixista espanyola va comportar un enorme poder concentrat en mans del capital, que encara conserva: a Espanya, i també a Catalunya, hi un màxim nombre de policies per habitant i, en canvi, una mínima proporció de treballadors públics, encara més baixa a Catalunya. La despesa social per habitant està cinc punts per sota de la mitjana de la UE-15, així com l’ingrés públic. La participació de les rendes del treball en el total de la renda ha baixat encara més que a la UE.
Les rendes de l’1% dels més rics paguen només el 20% dels impostos que pagarien a Suècia: l’estat baixa els impostos a la burgesia i deixa els diners als bancs a un interès mínim.
El BCE no actua de banc central: imprimeix diners però no compra deute públic, sinó que els deixa a la banca privada a interès baix perquè després els revengui a interès alt als estats!. L’estat espanyol s’ha gastat un 10% del PIB ajudant la banca privada!
Cal la creació d’una banca pública que ajudi les PIME i els treballadors.
El problema és polític, no pas econòmic ni tècnic.
Amb impostos com a Suècia, fent que els més rics paguin el que els pertoca, es poden crear cinc milions de llocs per als treballadors públics. L’estat ha d’inervenir per estimular la demanda i afavorir la sindicalització, que també fa créixer la demanda.
El PIB espanyol és un 94% del de la UE-15; en canvi, la despesa pública social arriba tan sols al 72% respecte de la UE-15.
Per a cada retallada hi ha una alternativa que només depèn de la voluntat política de l’estat. El problema és la mala qualitat de la nostra democràcia.

En el torn de preguntes, Cristina Carrasco afirma que el PIB és un pèssim indicador de l’economia, perquè està orientat a fer créixer més la producció, encara que sigui com a resultat d’una catàstrofe.
Per Navarro, el socialisme es fa i es desfà cada dia. Tot allò que respon a la màxima “de cadascú segons la seva capacitat, a cadascú segons la seva necessitat” és socialisme. A les preguntes del públic, respon que no és el mateix un govern de dretes que un d’esquerres: es van fer moltes coses positives amb els govens del PSOE i el govern català progressista. Però s’han de sacsejar els partits d’esquerra i això ho pot fer la mobilització popular, recorrent, si cal, a la desobediència civil.
No cal tenir-ho tot clar abans de mobilitzar-se. Les solucions van apareixent conforme avança la lluita mateixa. Cal ser irreverents amb el poder: el poder és molt menys poderós del que vol aparentar, i té molta por de nosaltres, per això ens amenaça amb la repressió.