El bloc d'en Pere

La lectura de les Pagèsiques em porta a la ment el record d’una de les lectures de poesia més intenses i interessants que hagi fet: Le Carnet du Pois de Pins, de Francis Ponge.
Podríem subtitular-la “Un poeta comunista a la recerca de l’essència de la pineda en la França ocupada pels nazis”.

El nostre poeta pertanyia aleshores al PCF i, en plena ocupació alemanya, durant l’estiu de 1940 sortia una i altra vegada al bosc de pins proper al poblet on estava refugiat per intentar captar allò que és realment aquest hàbitat vegetal.
 El recull, d’unes poques desenes de pàgines, conté un plantejament inicial de rerefons filosòfic (jo hi veig una inspiració en la fenomenologia), un desenvolupament en forma de temptatives successives que miren d’aprehendre l’objecte-bosc que té al davant, amb rectificacions i matisacions incansables, i un apèndix final a manera de conclusió que també informa de les circumstàncies de creació del text i de la seva recepció entre els amics més pròxims.
El poeta, per tant, se situa reflexivament davant el seu objecte, reflexiona sobre allò que veu i sobre com ho expressa, consulta el diccionari Littré per copsar millor el sentit i les connotacions d’alguns mots, i no s’està d’autocriticar-se i lamentar-se per la insuficiència dels seus recursos. 
És un veritable combat  per la captació aprofundida i veritable de la realitat objectiva. L’essència de l’objecte (i, per extensió, de la realitat en el seu conjunt) no és altra cosa que la captació precisa del seu fenomen, d’allò que apareix davant dels nostres ulls.
La part central, titulada “Formació d’un abscés poètic”, conté el nucli de la tasca:

L’alpestre brosserie – entourée de miroirs-
Aux manches de bois pourpre haut  touffu de poils verts…
Sur l’épaisseur au sol élastique et vermeille
Des épingles à cheveux odoriférantes  (…)

A l’apèndix final apareixen de resquitllentes les dramàtiques circumstàncies en què el text i la reflexió que l’acompanya van ser dutes a terme:
“La redempció de les coses (en l’esperit de l’home) no serà plenament possible fins que la redempció de l’home no serà un fet acomplert”
I conclou: “Em pretenc combatent en els rengles del partit de les llums, com es deia al gran segle (el XVIII). Es tracta, un cop més, de collir la fruita prohibida, encara que desplagui a les potències de l’ombra, a Déu l’innoble en particular”.
En la meva opinió, una de les experiències poètiques més apassionants del segle XX.

Francis Ponge. Le Carnet du Bois de Pins (dins La rage de l’expression. Gallimard. 1976 1ª ed.)