Filosofía del futuro i Los límites del mundo són dos dels títols seus que més recordo.
La seva filosofia, d’orientació bàsicament antropològica i també ontològica, estava molt ben escrita. Es feia entendre i recorria els temes més diversos de la cultura.
No el va abandonar mai una ambició sistemàtica, l’edificació d’un pensament propi al voltant d’una idea nuclear, la de la condició liminar de la condició humana, pont entre dos mons, entre la immanència del cos i la transcendència de l’esperit. La seva evolució cap a una forma d’espiritualisme era evident, ja ben lluny dels seus orígens nietzscheans que s’expressaven a
Filosofía y carnaval, sobre la inexistència d’una identitat fixa.
La música, la religió, l’ètica i l’estètica, la teoria del coneixement, i també la política i el cinema recorren els seus llibres.
Farem abstració de les seves idees sobre política catalana, que més aviat denoten els seus orígens familiars i socials.