El bloc d'en Pere

                         Sóc una golfa plena
de mals endreços, però cap soroll
ningú no sentirà quan la devasti
la màquina del temps.

                                       Que un dia algú
va entrar-hi brusc, transfigurant-la tota
i amb tanta llum que vaig quedar-me cec,
però vident d’alguna cosa certa,
certíssima:
                    estel fix mirant-me fit
en la foscor.
                      D’ençà d’aquell excés
totes les coses se’m canvien sempre
en altres de millors, insòlites: si rocs,
en diamants; si didals, en campanes
tocant a festa; si agulles de cosir,
en parallamps d’acer, si cavallets de fira,
en constel·lacions.
                                  I, doncs, és falsa
tota queixa que digui, tot gemec que faci,
tot ploricó:
                   que el que, però, perdura 
ho funden els poetes.
                                        Tant és així que l’àrid
hivern amb què s’obria aquest poema
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
feliç, afirmatiu, il·limitat,
i tot el blat es torna pa de vida.

(fragment final de l’Elegia VIII, dins Passeig d’aniversari, 1984)
[imatge de lletra.uoc.edu ]