VARIACIONS

Ja tenim un nou argument per a l’enfrontament polític més artificial. Un parell de casos d’ocupacions absurdes que lesionen drets de ciutadans que no tenen res a veure amb l’especulació urbanística, una ocupació a deshora, mal pensada i contraproduent per als propis interessos (Can Ricart), declaracions desafortunades de polítics a batre en les properes municipals, i tothom a dir burrades, una darrera de l’altra. Ni tots els ocupes són iguals (n’hi ha que distingeixen entre ocupes i okupes i, fins i tot, n’hi ha que segueixen el criteri totxo del diari El Punt de parlar només d’esquàters), ni es pot usar casos evidents d’abús o de violència gratuïta per criminalitzar tots els que s’apunten a aquest "moviment", sense distingir entre finalitats, mètodes i objectius perseguits.

No oblidem que, en l’extrem de l’estupidesa, les dretes més ultres de l’Estat (us sona un tal Jiménez Losantos?) consideren que els ocupes catalans són alguna cosa així com la kale borroka  d’Euskadi, aprenents de terroristes evidentment separatistes. I és que, malgrat les (insisteixo) burrades que es diuen sobre el tema, el debat generat té una virtut evident: tothom es situa amb més claredat que mai en una posició ideològica determinada. La dreta parla només de mà dura i de reprimir (literalment, no hi ha exageració en la meva afirmació), i l’esquerra divideix la seva pressumpta actitud progressista oscil·lant entre el to moderat del PSC, que busca nedar entre dues aigües, i la radicalitat de pandereta d’ICV, que arriba a autoqualificar-se (una mica per riure, no ens enganyem) d’antisistema. 

Siguem seriosos. És evident que un fenòmen de la dimensió del que ha pres en els darrers anys l’ocupació no es soluciona amb mà dura i repressió directa. Amb una actitud radical en aquest sentit (hauria de ser, realment, molt radical) segurament s’aconseguiria amb el temps dissuadir la majoria d’ocupes i d’aspirants a ocupes d’aquesta manera d’accedir a habitatge o a espais culturals (o kulturals), però la saviesa antisistema (deixeu-me inventar expressions com aquesta, que em fa il·lusió) trobaria amb tota seguretat altres escletxes o fórmules per expressar la seva peculiar forma de revolta. Hi ha problemes, és una evidència, i sempre hi ha alguna manera diferent, contestatària, emprenyadora, insolent, de fer-los aflorar. L’ocupació és una d’elles, probablement la més fecunda en els darrers temps. L’olla està bullint, i si ens entestem a tapar-la hermèticament acabarà esclatant per una banda o altra.

Però el problema és que, tot i que molta gent estaria d’acord a pensar que hi pot haver alternatives a la repressió directa de les actituds ocupes, de cap de les parts en conflicte no ha sorgit en els darrers anys ni una sola proposta amb opcions de futur que no passin per l’enfrontament directe (arborant la llei uns, alçant la bandera de la insubmissió els altres). Repassant la particular història barcelonina dels ocupes (afegiu-hi l’entorn metropolità, si voleu), jo diria que ja fa almenys un parell de mandats municipals (vuit anys, així doncs) que s’hauria pogut assajar algun tintent de solució alternativa. Però jo no he vist iniciatives interessants i viables per part dels ocupes (la majoria de les seves actituds davant del conflicte plantejat són qualsevol cosa menys realistes i no donen cap oportunitat d’entesa a polítics benintencionats amb ganes de trobar sortides), ni he vist propostes clares i estructurades de fórmules mediadores des de l’administració, ni (per descomptat) no he vist un sol propietari d’immoble ocupat amb ganes de trobar vies d’acord que no passin per la recuperació de la inviolable i santa propietat privada. Ningú no s’hi ha posat seriosament, no ens enganyem.

I per això resulta trist (patètic, potser?) que a quatre mesos vista de les eleccions municipals, comencin a sortir declaracions polítiques que parlin de principis i de grans solucions. Perquè no les han plantejat durant aquests darrers vuit anys? I és que ja se sap: durant les campanyes electorals hi ha solucions màgiques per a tots els problemes del món.

No em sembla malament que Portabella, per exemple, parli de construir un sistema d’acords de compromís mutu entre les parts similar al que s’ha aplicat amb un cert èxit a Holanda. Llàstima que no ho hagi proposat abans i que hagi esperat a ser a les portes de la contesa electoral; llàstima que a Holanda ja faci no menys de quinze anys que hi treballen i que ells mateixos ja posin en qüestió el seu propi sistema per superat; llàstima que ho llanci als mitjans sense haver ni tan sols intentat parlar abans amb algun ocupa que pugui tenir alguna remota intenció d’estar-hi d’acord. I després apareix Imma Mayol i fa unes declaracions maldestres (segurament ben intencionades, però maldestres com n’hi ha poques) en les que es proclama antisistema. No dona, no. Antisistema no ho ets. Si tu ets antisistema rebaixes a un nivell tan baix el sostre reivindicatiu dels antisistema que els treus qualsevol contingut. No fotis: no cal ser antisistema per ser d’esquerres, socialment avançada i, fins i tot, alternativa.

I de CiU i del PP ni en parlo perquè em fa angúnia. Canya dura, diuen. Prou contemplacions, demanen. Prou de fer el pijo progre, proclamen.

Uns perquè fan d’oposició amb molt poques possibilitats d’èxit en les properes municipals, altres perquè són els grups petits d’un acord de govern i necessiten ser els més guapos i els més agosarats per escalar posicions en la seva particular competència per endur-se la queixalada més grossa del poder municipal, tots la diuen ben grossa.

I mentre, Jordi Hereu, que ha elevat el to de refús a les ocupacions i ha rebaixat permissivitat per allunyar-se de la imatge del PSC d’esquerra tova i pusil·lànime, s’ho mira des de la barrera, dient poques coses sobre el tema, però sense perdre un to moderat que li permeti al mateix temps posar-se al costat dels propietaris injustament assaltats, i no tancar portes als grups que, sense deixar revindicacions, accedeixin a algun tipus de negociació per buscar acords. En el creuament insensat de burrades al voltant d’aquest tema, que em perdonin uns i altres, a mi em sembla que, de moment, el més espavilat és Hereu, que busca el camí del mig per remuntar la crisi de confiança en el món sociata, a través també de la batalla ocupa. O okupa. O esquàter. O antisistema. O pija progre. O… què?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!