VARIACIONS

Al cap i a la fi, l’explicació pràctica de l’error és una cosa tan poc important com una transmissió defectuosa d’informació entre departaments de l’administració i un lògic desconeixement, per part del vicepresident del govern, dels processos, entre administratius i protocolaris, necessaris per a participar a la Biennale di Venezia. Ara bé, el context permet extreure altres conclusions una mica més feridores. L’anunci erroni i precipitat de la participació de Catalunya a la Biennale coincideix amb un desplegament propagandístic sense precedents de Carod-Rovira, entestat a demostrar eficàcia gestora i prestigi com a governant, en la seva cursa per recuperar la confiança, sobretot, dels seus votants, i per deixar sense arguments, en la mesura del possible, l’oposició interna d’ERC.

El problema no és en la iniciativa. És desitjable que Cataluya sigui present amb pavelló propi a la Biennale, i fins i tot podríem qualificar de molt bona feina tot l’esforç governamental per incorporar la marca Catalunya a qualsevol racó de món amb projecció internacional. El problema es troba, justament, en l’ansietat i desfici que podem imaginar en el departament de la vicepresidència per donar portades i fotos al seu titular, compaginant un protagonisme segurament legítim amb l’assoliment de fites realment remarcables. No costa gaire deduir que, en el marc d’aquesta ansietat, de vegades la frontera entre les notícies fabricades i les que corresponen a fets reals és difusa.

I la segona pífia és, queda clar, una mala gestió de la comunicació. No han esperat al moment adequat per anunciar un èxit que, en el moment en què estigui confirmat, donarà, efectivament, relleu i cosideració a Carod-Rovira. Però amb l’anunci precipitat i incorrecte d’un èxit probable s’engega a pastar fang tot el benefici en imatge que se’n podria desprendre en el futur.

Sembla clar que l’anunci precipitat i defectuós no és un error de Carod. Però sembla també clar que l’error pot haver estat induït per un excés de zel en el seguiment d’unes instruccions genèriques i imperioses sobre el que cal fer per projectar una imatge forta i potent del vicepresident. Quin deu ser el grau de pressió amb què es treballa, al departament? Ho ignoro, és clar. Però puc tenir sospites. I agrairia molt que algú ben informat me les desmentís.

En tot cas, estem novament davant d’un exemple de mala comunicació d’una bona gestió. Sembla mentida com es poden arribar a espatllar les coses ben fetes només perquè ens equivoquem quan ens plantem davant d’una càmera o d’un micròfon.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!