Ho sento, ho sento. En les últimes tres setmanes només he penjat dues notacions en aquest, el millor bloc del món. Resulta que estic enterrat sota muntanyes de papers i xifres emprenyadores perquè a l’afeina he d’acabar de tancar l’any econòmic 2006 i he d’obrir el de 2007. Resulta que he de fer memòries i escriure projectes, que he posar la meva inigualable habilitat literària al servei de textos burocràctics i que la pila de papers de feina pendent creix molt més ràpidament que la de papers de feina feta. El cas és que plego tard i arribo encara més tard a casa. Però a casa m’espera la feina també acumulada d’una associació que presideixo i que confia il·limitadament en el seu president. Una assemblea que em cau al damunt, un informe de gestió que cal rematar, i un projecte per als propers dotze mesos que tinc al cap però que no acabo de posar damunt del paper. I com que, per si algú ho dubtava, sóc un home insensat de mena, he hagut de corregir prop de trenta treballs dels alumnes d’un curs en el qual participo (ai, las!) activament. I al bloc quan m`hi dedico? El cap de setmana. No, que hi ha els nens (pobres, no sé quantes línies porto escrites i fins aquí no els he dedicat ni una ressenya). I, és clar, la fatalitat ho complica tot: un darrer cap de setmana amb una grip diarreica que converteix tota bona intenció en pura utopia.
I ara, convalescent encara de la meva grip (grip, per dir-ne alguna cosa), quan els intervals entre visita i visita al lavabo em permeten una estona d’una certa concentració, repasso aquest món virtual enganya pobres (d’esperit). I si fins ara la meva sensació d’acumulació de feina pendent era agobiant, a la xarxa la cosa es converteix en pur desesper. El món blocaire ha tingut la indelicadesa de continuar funcionant mentre jo no hi era actiu. Què els costava, esperar-me? Visito el calaix de Saül Gordillo i veig acumulades mil referències que un bon sobiranista de la xarxa hauria de tenir presents, però és que a més, en Saül ha tingut la poca delicadesa de posar en marxa això del Poliblocs, un nou intent de consolidar aquest espai de debat polític. Però… que no treballa aquest home? O és que no dorm? I, és clar, no puc fer altra cosa que recordar els posts escèptics de l’amic Ramon Alcoberro sobre el món dels blocs . Penso que hauré de propiciar un debat entre una postura i l’altra, oi? O no, que és massa feina. I m’adono desesperat que entre aquest post del Ramon, l’últim que jo recordava, i la seva darrera aportació hi ha ja setze entrades! Ell sí que fa els deures! I, és clar, recordo que li dec una contesta per al seu post indelicat dedicat a l’APPEC, i que tinc pendent una bona referència a Dios, llibre de Francesc Sunyer i Capdevila, filòsof català oblidat i revindicat per Alcoberro en el pròleg, que gairebé supera la pròpia obra, de la mateixa publicació. Quin desfici! I, a més, repasant el Diari Maresme, descobreixo que un home interessant, Martí Rosselló, també és prou insensat com per perdre temps en un bloc, i penso que també li hauré de fer un seguiment. I la meva mala consciència blocarie arriba al límit quan m’adono que ja fa gairebé un mes que no denuncio la pèssima gestió política del meu poble maresmenc ni la incompetència sense límits dels seus dirigents. I això sí que no pot ser; estic faltant a la sagrada obligació de tot fill de Pineda: la crítica immisericorde.
És normal, això? Voleu dir que cal dedicar-hi tant de temps a aquest invent? Perquè ho faig? Moments d’íntima satisfaccció posats a disposició del públic? Estratègia de promoció personal? Aportació sincera i ingènua a la millora universal? Diuen que si tens un bloc i no hi penges un post com a mínim cada dos dies, això no rutlla. Recollons, quin estrès!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!