Espores al vent

Estic d’acord …

amb tot el que diu en referència a la partitocràcia: Els partits com a empreses que funcionen molt bé; que garanteixen la seva continuïtat promocionant els seus aprenents més fidels (Les joventuts dels partits). Disposen de recursos econòmics per finançar les seves campanyes publicitàries i instal·lar el relat que els convé a través dels mitjans que subvencionen. Així cerquen fer créixer el partit, blindar i perpetuar el seu poder.

amb el fet que l’afecte vers una persona no és incompatible amb ser crític amb algunes de les seves actuacions.

amb què cal una massa crítica per canviar les coses.

amb el fet que els partits no promouen la crítica perquè al poder, precisament, no li convé que les coses canviïn. Les veus crítiques ho tenen difícil per obtenir un micro i fer-se sentir.

amb què cal una llei electoral catalana pensada en clau de país. A l’AR del Consell vam pensar-ne una, però mai s’aplicarà en un context autonòmic.

amb què vivim sota un cop d’estat, una autonomia intervinguda.

amb el fet que de vegades es deixen de banda idees interessants per prejudicis amb el proposant i que així es malmeten propostes que ens podrien fer avançar.

amb què les discrepàncies dins de l’independentisme neixen de les diferents experiències i coneixements de què cadascú disposa.

amb què l’ANC no s’ha de convertir en un annex de cap llista. L’ANC ha d’impulsar una llista, sense cedir mai el dret de ser crítica amb la llista que hagi impulsat.

Les discrepàncies

En Lluís Llach encara confia que el President Puigdemont acabarà la feina i jo no hi compto pas. Per a mi és obvi que ja ha decidit què vol fer i fins on es pot / vol comprometre. Tant de bo tingui raó ell.

Llach pensa que el Consell es pot fer sentir internacionalment i jo dic que l’altaveu internacional ens el donen les veus per la seva posició com a diputats del Parlament europeu, no pas cap Consell.

Ell pensa que el Consell es pot reformular i jo penso que no cal. Va ser una idea que no es va poder materialitzar adequadament.

Sobre l’AR del Consell, quan se li pregunta si potser la idea no es va saber explicar prou bé, ell diu que potser nosaltres, els representants, no el vam saber entendre. Ha de saber que les preguntes les vam fer, però mai vam obtenir respostes. Crec que no les tenien.

Ell encara confia en Junts com a l’últim bastió. I jo veig que diuen les coses que la gent vol sentir; i que deixen que la gent fantasiegi amb unes expectatives de confrontació a què realment renuncien en acceptar el marc autonòmic.

Ell veu com un exemple inspirador el fet que el President Tarradellas admetés que havia de dir unes coses però en realitat en desitjava unes altres. Jo penso que els nous polítics han de tenir el coratge de dir el que pensen i de no dir res que no pensin.

Ell creu que hi ha d’haver una quarta llista. Jo crec que la llista que es presenti no ha de ser cap ‘quarta’ llista, sinó una llista que impulsi la renovació democràtica, que denunciï l’autonomisme, que es pensi en clau de sobirania nacional, que faci d’altaveu de les veus crítiques, que no s’auto-censuri cap proposta pensant que igualment ens ho tombaran, que no tingui por d’anar en contra del corrent dominant de l’autonomisme. El primer repte és no crear unes expectatives massa altes sobre la llista en relació amb d’allò que pugui assolir.

Ell pensa la llista en clau de persones. Jo penso la llista en clau d’objectius i d’actituds davant d’escenaris previstos per avançat. Un conjunt de persones brillants no fan necessàriament un bon equip. Amb voluntat no n’hi ha prou. Caldrà un equip de gent sàvia que acompanyi la llista, analitzi els diferents escenaris i aconselli.

Molts projectes anteriors han fracassat perquè la gent que s’hi ha implicat tenia idees diferents de què es tractava. No hi ha res més esgotador que implicar-se en un projecte i haver-se de dedicar a convèncer els altres membres que en formen part d’unes idees que trobes bàsiques. El projecte ha de néixer compactat i concretat al màxim nivell possible. Això no vol dir que tothom hagi de pensar exactament igual, però sí que trobo essencial compartir unes idees fonamentals, perquè si trontollen els fonaments amb tensions internes que li resten fermesa, l’edifici caurà quan comencin les tensions externes.

No sé si tot això és realitzable. Tot això es pot plantejar si es vota sí a la llista cívica. És com comprar temps.

L’activisme no és tan sols sortir al carrer, és l’acció que es genera al voltant de tenir una proposta. Si ara votem sí, pot ser que s’acabi bastint una opció satisfactòria o que no.

Si es vota no, no tenim res. Els problemes que legítimament ens plantegem quedaran sense resoldre. Mai no podrem saber les possibilitats que hauria tingut una idea que no s’ha gosat dur a la pràctica.