Espores al vent

Una de les raons per les quals no ens sentim apoderats com la tardor de 2017 és perquè ens han estat fent llum de gas per fer-nos dubtar de la nostra pròpia percepció i memòria. Per no parar bojos hem hagut d’apagar la tele, que abans era la nostra, i vacunar-nos contra la metzina que, injectada subtilment pels canals de comunicació, cerca desmoralitzar i drenar-nos la confiança. Utilitzen les mentides, el fals relat, les dades triades per  implantar el dubte, la confusió;  cerquen canviar la memòria de la realitat i esgotar-nos mental i emocionalment. No sempre et manipula el maltractador expressament, de vegades la teva gent propera et pot contagiar sense voler, tot i que el fet que no hi hagi mala intenció, trobo, tampoc no els  fa menys responsables.

El grau de malestar i d’indignació que puguis sentir davant d’aquest panorama és la mesura de la teva resistència. És molest sentir-te permanentment indignat i dolgut, però és el preu que ara has de pagar per preservar-te. Per mirar de protegir-te et pots confinar dins de tu mateix, o formar un grup bombolla de confiança, o llegir, llegir molt, per apaivagar el risc d’anar-te intoxicant gradualment per les opinions fetes exprés i administrades pels tertulians i altres infiltrats als medis.

Els altaveus no paren mai de trepanar amb els seu cinisme: ‘El referèndum el vau perdre perquè la gent no se’l va fer seu’. ‘No es pot fer la independència contra la meitat de la població’. ‘L’estat és massa fort’. ‘La societat catalana està fracturada’. ‘Ara cal aparcar la independència per més endavant perquè hi ha temes més urgents’. ‘Defensar la teva identitat empetiteix’. ‘Us vau deixar enganyar’. ‘Viviu una realitat paral·lela’. ‘Ara cal esforçar-vos perquè no entri més gent a la presó’. ‘L’objectiu és el diàleg amb l’estat’. ‘Els vostres líders us estan prenent el pèl’…

M’aferro introspectiva al material que fa, sembla, una eternitat vam redactar  nosaltres mateixos i que explica en diferents llengües que la independència és inclusiva i busca el bé comú, que tenim el dret de decidir el nostre futur democràticament i en llibertat. Repasso el fil de tantes converses amb conciutadans que sense tenir conviccions polítiques clares escoltaven amb respecte. Miro la foto de la noia i el seu xicot passejant de la mà un 3 d’octubre, ella amb una estelada i ell amb una bandera espanyola. Visualitzo aquell jeep cobert de flors davant dels Jordis que, empipadors, ens demanaven que tornéssim a casa. Veig les ampolles d’aigua avançant de mà en mà que una ànima generosa havia donat als manifestants al final d’aquella jornada  de tanta calor. Rellegeixo aquell correu rebut per l’ANC avisant-nos de ser elegants en la victòria… I no veig cap societat fracturada, ni cap gest excloent, ni cap referèndum perdut, ni cap violència que no sigui la que ve d’aquest estat desgraciat que no ha derrotat mai el franquisme, ni res que no sigui més urgent que la nostra independència.