Espores al vent

Pepi Oller i Comellas

28 d'octubre de 2022
0 comentaris

SOM CATALANS

Ens mirem amb una barreja  d’admiració, curiositat i esgarrifança els qui són capaços de donar la vida pel seu país, drets i llibertats.

Nosaltres no som així. Tenim una perspectiva de la vida que ens ho impedeix. Per dir-ho d’una altra manera: tenim present que vivim en un planeta que s’està desplaçant al voltant del sol a 30 km per segon i que, com a individus, som fruit d’una casualitat còsmica que, sigui quin sigui el sentit que cadascú li vulgui trobar, situa la vida per damunt de tot: també del país.

La vida passa, amb totes les seves etapes, i no ens en volem perdre cap ni una: ni de la nostra, ni de la gent a qui estimem. El rellotge biològic avança inexorable: La canalla creix de pressa, els avis d’aquí quatre dies ja no hi seran. Cal aprofitar cada moment d’aquesta vida humana que som conscients que tenim. Volem assaborir cadascuna de les etapes sigui quin sigui  el model de vida que hàgim triat dins de les possibilitats personals de cadascú. No estem disposats a morir per cap causa, ni tan sols estem disposats a malgastar temps de vida tancats en una presó mentre la vida transcorre a l’altra banda d’uns murs. No ens immolarem doncs com fan els tibetans per atreure atenció a la seva causa, ni per anar al paradís tot fent mal als infidels, com fan d’altres en nom d’Alà. Nosaltres som catalans: Valorem la relació risc / conseqüència i decidim en funció del que hi tenim a guanyar o a perdre. Podem dir-li covardia. Podem dir-li saviesa.

Com totes les cultures, som en bona part fruit del nostre entorn.

Vivim en un racó de món privilegiat: Tenim un clima temperat, quatre estacions que canvien setmana a setmana el nostre esplendorós paisatge tan divers de mar, de plana i de muntanya amb què ens agrada embolcallar-nos. Tenim edificis prou sòlids per aixoplugar-nos, amb finestres i portes que podem obrir i tancar, amb aixetes d’on surt aigua, fins i tot calenta! I tenim llum a les cases i als carrers, transports per desplaçar-nos, i unes condicions de salubritat i d’atenció mèdica que donen garanties força sòlides que els nostres nadons sobreviuran, i que si estem malalts ens curarem,  i amb una expectativa de longevitat de les més altes del món. No tan sols ningú no es mor de gana, sinó que tenim una varietat d’aliments que ens procuren la millor dieta del món, i sempre que podem, seiem a fer algun àpat plegats. I també tenim possibilitat d’educar-nos, cognitiva i emocionalment. I tenim internet, una eina que pot ser útil si s’utilitza bé.

I no sabria dir si malgrat tot això, o si precisament per tot això, el país ens fa patir.

El país forma part de les nostres circumstàncies de vida. El sentiment de pertinença és una condició intrínseca dels humans. És impossible pensar-nos desvinculats d’una cultura, d’un país. És per això que sentim dolor i una indignació profunda quan veiem el país maltractat, subjugat, menystingut. En aquest sentit, la defensa del país no resta res a la nostra vida, sinó que la realça i li dona el sentit que pugui tenir viure, tot defensant la nostra manera de fer-ho.

No som tibetans, ni talibans, ni espanyols. Som catalans, i com a tal només podem defensar-nos a la catalana. No som forts en el camp bèl·lic, ni en el joc brut, ni en l’auto immolació. Els nostres punts forts són fruit de la nostra manera de viure i deixar viure: l’organització social, l’associacionisme, l’emprenedoria, la persistència, la tolerància, la curiositat per l’altre, el raonament, la festa, sí. Tot això lligat a uns valors que fan prevaldre la democràcia i el respecte pels drets humans.

 

El 1r d’octubre i el 3 d’octubre són el resultat d’una manera de fer molt nostra. Des d’aquella primera manifestació en què ens vam sorprendre que tanta gent cridés ‘in-inde-independència’ i durant tota la dècada passada, la nostra obsessió va ser poder-nos comptar, perquè des de la nostra lògica, si podíem provar que érem la majoria, aleshores enteníem que la nostra independència seria legítima. La història del procés, des de la consulta d’Arenys fins el 1r d’octubre, és la història de tots els intents que hem fet per poder-nos comptar. Ens hi vam aplicar a la nostra manera: explicant, construint, imaginant el futur, participant, organitzant-nos, emprenent, celebrant, associant-nos, perseverant, apoderant-nos, amb el coratge que dóna saber que som molts, sentint-nos protagonistes de la història, agradant-nos: ‘Votarem!’, dèiem.  I ho vam fer. Potser “perquè no sabíem que era impossible”, però també val. I és que en els països democràtics la legitimitat i la legalitat són coincidents, i nosaltres actuàvem com si estiguéssim en un país democràtic.

El moviment independentista el que ha fet és explorar els límits d’una democràcia en què hipotèticament vivíem i que ha demostrat ser una fal·làcia. Tant fa si alguns ja sabien com era veritablement l’estat i d’altres només ho sospitaven. El més rellevant és que ara tots ho hem constatat. El 1r d’octubre ens ha transportat a una pantalla d’un nivell de joc diferent.

CANVI DE PANTALLA

En aquesta nova pantalla de joc, Espanya ha triat les armes franquistes de sempre, les que domina: el joc brut, la difamació, la persecució política, la tortura, la imposició per la força, la violació de drets, la presó, el lawfare, la repressió. Saben que la utilització d’aquests mitjans no pot dilatar-se excessivament en el temps, però ho fan confiats que la justícia europea és lenta, i que quan se’ls aturi els peus, el mal ja estarà fet i serà irreparable. El seu objectiu: aturar i desmembrar el moviment independentista i deixar la identitat catalana tan desnerida com puguin.

Les armes que han triat fan por. Cerquen instal·lar la indefensió apresa, i que donem el joc per perdut.  Però, com davant del pinxo que busca brega, no ens hem de deixar intimidar ni arrossegar al seu terreny de joc. Nosaltres hem de fer servir les dotacions que dominem per defensar-nos i per contraatacar i recuperar el terreny perdut. Si no, no ho farem bé.

El seu atac brutal ens ha deixat mig estabornits. L’inventari de baixes i posicions malmeses va des de la pèrdua de lideratges fins a la demolició de les institucions. També han aconseguit ostatges, desertors, espies, i molts que han desenvolupat el síndrome d’Estocolm com a analgèsic.

La UE no entrarà al fons de la qüestió si pot estalviar-s’ho, però de moment s’hi ha hagut d’implicar en el terreny judicial. En el terreny judicial guanyem. El Consell d’Europa especifica que qualsevol persona, i especialment els polítics, poden fer propostes per defensar canvis constitucionals, inclosa la independència total d’un territori, cosa que ens retorna legítimament al 27-O. Ara el drama és la devastació que han creat i com remuntar-la.

  1. D’UNA BANDA, HEM DE FACILITAR QUE CONTINUÏN DEGRADANT LA SEVA IMATGE.

– Cal no estalviar cap oportunitat de deixar-los mostrar la seva cara veritable.

– Cal no deixar de fer res pensant que ens ho sabotejaran: quantes més vegades s’hagin de retratar en el seu autoritarisme, més es deteriorarà la seva imatge i s’accelerà el seu col·lapse.

– Cal denunciar totes les vulneracions de drets per part de l’estat, forçar la UE a posicionar-se. Crear-li dilemes i contradiccions que posin en joc la seva reputació.

– Cal Influir en l’opinió pública internacional en les mesures de les nostres possibilitats: projectar el nostre relat, fer sentir la nostra veu a través dels representants al Parlament europeu, a través de  les delegacions exteriors del Consell de la República, de l’ANC internacional i de qualsevol altra mitja que tinguem a l’abast.

– Cal no desaprofitar cap oportunitat de denunciar el dèficit fiscal, els incompliments de l’estat i les limitacions d’una autonomia intervinguda.

  1. DE L’ALTRA, CAL CONTINUAR ENFORTINT LES NOSTRES EINES DEMOCRÀTIQUES I AFEBLIR ELS PODERS FÀCTICS DE L’ESTAT

Representants, institucions:  

– Fem la nostra llei electoral pròpia! Amb l’excusa que hi ha coses que no es poden fer, no deixem de fer les que sí que podem!

– Comportem-nos com si ja fóssim independents! Fem totes les lleis que voldríem fer si fóssim independents i provoquem que ens les hagin d’anar tombant una rere l’altra. No els estalviem la feina bruta!

– Desestimem les interferències judicials que no respecten la separació de poders i deterioren el funcionament democràtic del nostre Parlament! Denunciem-ho! Portem-ho als tribunals europeus!

– Enfortim la Hisenda Catalana. Afavorim les empreses del país. Deixem de fer tractes amb les empreses de l’Ibex!

 

La societat civil:

– Cal Fiscalitzar els nostres representants. Fer-los sentir que el nostre vot no el tenen per descomptat: és l’única manera de recuperar poder com a votants. No es tracta d’esperar a veure què ofereixen ells en el mercat electoral, es tracta que ells s’adonin de les exigències i les necessitats del client, que som nosaltres, perquè les incorporin al seu catàleg:  Volem poder-los triar en llistes obertes, poder retirar-los el vot si no compleixen. Només així propiciarem la idoneïtat, la claredat en la comunicació, la modèstia, la determinació i el sentit d’estat que ara els manca.

– En el nostre dia a dia, podem decidir sobre diferents aspectes. Això no requereix temps extra, tan sols prendre decisions conscients sobre la llengua que utilitzem o bé els productes que consumim: A qui els comprem, si són de proximitat, a quines empreses beneficiem. Si són respectuosos amb els drets de les persones, amb els nostres drets lingüístics.

 

PERMETREM QUE L’ESTAT ES SURTI AMB LA SEVA?

ho fan sabent que la justícia europea és lenta, i que quan se’ls aturi els peus, el mal ja estarà fet i serà irreparable. El seu objectiu: aturar i desmembrar el moviment independentista i deixar la identitat catalana tan desnerida com puguin.

 

  1. CAL REVISAR EL NOSTRE DESGAVELL I PROSSEGUIR

Si volem ser independents, cal anar cap a la independència.

– Trobo necessari revisar cadascun dels passos que es van fer: Les lleis de desconnexió, el llibre blanc , l’actuació de l’estat major.  Tenim massa tendència a deixar de banda la feina feta si no hem arribat on volíem en comptes d’avaluar el procediment, detectar els punts febles i aprofitar-ne la part útil.

Per fer la independència, no veig que ens puguem saltar cap d’aquests passos:

–  Retorn del President Puigdemont.

– Rescabalar la independència declarada el 27-O de 2017 i fer-la efectiva.

– Signar decrets i crear les condicions perquè es puguin dur a terme.

– Defensar la nostra sobirania conjuntament. Només si anem tots a la una serem prou forts.

– Eleccions constituents amb llistes obertes i representació territorial.

Jo entenc que ‘Preparem-nos’ vol dir preparem-nos per a això.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.