PB L'Urpa

Una petita història d´un dia per a l’HISTÒRIA

0
Publicat el 17 de juny de 2015

 I amb el xiulet final a Munich finalitzava una eliminatòria en la que deixàvem enrere al Mestre (Glòria, glòria….) i empreníem la difícil tasca d’arribar cap a Berlín!

Berlín, capital i ciutat olímpica, bon presagi (totes les nostres Champions guanyades a capitals i ciutats olímpiques). Berlin ens esperava i necessitàvem entrades, però abans… abans de tot això, els Mestres, els Professionals, ja havíem fet part de la feina, els vols ja estaven agafats abans que es juguessin les Semis, com sempre, l’anticipació es un grau, i aquí el nostre Cargolet va fer una gran feina animant-nos a agafar-los, no li va costar convèncer-nos.

I les entrades, la bogeria de les entrades, 5 dies al més pur estil Russell Crowe a “A beatiful mind”, però tasca aconseguida, gràcies un cop més, a la inestimable col·laboració dels amics urpencs i els seus familiars i amics que van aportar els seus carnets per tal que els que volíem anar aconseguíssim la nostra finalitat.

I ens anàvem apropant a la data assenyalada, el gloriós 06/06/2015, dies previs, dies de nervis, d’expectació, d’imaginació del triomf… dies d’il·lusió.

Dia D. I arribem aquí, com ja sabreu molt de vosaltres, aquest dia no entén de despertadors, la pròpia emoció et marca l’hora, no eren ni les 4.00… dutxeta ràpida, samarreta i estelada preparades i camí a l’aeroport, previ pas per la City a recollir als grans companys de viatge. “Sempre eterns, l’Esperit, en aquest cas, Berlín, més viu que mai.”

Aeroport, tot correcte, on time, talladets i embarcament. Boverito amb soneta, havia dormit el doble que nosaltres, 4 hores, però necessitava més… I és que el seu paper en aquell dia, requeria d’un bon descans, no tots els dies un té el privilegi de fer de guia a una gran ciutat com Berlín, oi tresorer?

IMG-20150614-WA0006

Aterràvem a Berlín als volts de les 9.15, i només sortir a la terminal, sento de lluny “It’s not correct flag. Thank you, thank you but… it’s not correct flag…” La meva ment ràpidament lligant caps, Flags… not correct… amb educació… és claaaaar, el Jaume!!!. Bandereta espanyola a una bufandeta commemorativa de la Final, que amablement regalaven unes noies a tots els que arribàvem a Berlín. Per un altre doncs…

I de l’aeroport a la vella ciutat alemanya en bus, amb gana, molta gana. Portàvem ja desperts prop de 6 hores i un bon English Breakfast ens estava reclamant. Permeteu-me que faci un encís en aquest punt, l’English Breakfast és una tradició en cadascuna de les finals europees que hem anat disputant, perquè tot surti OK, s’ha de consumar aquest àpec. Evidentment, amb aquest plat s’ha d’acompanyar la primera gerra de mig litre de Beer. Fantàstic! El món es veu diferent amb les piles carregades.

I aquí comença la gran aventura, la gran aventura de la cinquena a Berlín, teníem la sort de disposar del millor guia que es pogués somiar, era tanta l’emoció que tenia per ensenyar-nos la ciutat que vam tardar unes dos hores en decidir cap a on anàvem, per passar aquestes hores, cerveses i alguna salsitxa. Les cerveses van ser el gran rival del nostre guia i, com sempre, van acabar guanyant. Elles van ser les triomfadores d’aquesta petita història.

IMG-20150614-WA0005

“The Brandenburguer Tor”, el Monument als jueus d’Europa assassinats i restes del mur de Berlín es van creuar en el nostre camí cap a…. no sé cap a on…. entremig, una altre situació d’aquestes que tant li agraden al nostre Presi, un xaval alemany amb la samarreta de la Roja i traient una estanquera… us podeu imaginar el discurs argumentat que sempre li funciona al Jaume, aquesta també és una situació que sempre s’ha de donar abans d’una Final de Champions perquè la cosa vagi bé…. el cas és que vam acabar asseguts en una terrasseta després d’una batalleta entre dos bars veïns oferint-nos les seves millors ofertes, resultat 1 litre 3€, adjudicat!.

IMG-20150614-WA0004

On hem de seure? Penjant la Creu de l’Urpa i les nostres estelades ens mereixíem un descans…. fins que al cap de dos minuts, crits de President! President! van interrompre la nostra calma…. Gaspar entrant a un local del costat…. no sé si eren ja les cerveses o la pròpia idiosincràsia de l’afició culer la que cridava embogida al personatge en qüestió… surrealista la veritat!

I d’aquí, prèvia deserció del Presi amb el grup per anar a comprar souvernirs, a tornar a voltar per la zona, ara ja en busca d’un restaurant per fer un bon “filetto” però… va ser complicat, sense booking res a fer, fins que vam arribar a un bon lloc, terrasseta amagadeta i, a seure. Lents, molt lents però… no hi havia pressa. Estàvem bé, força bé, solet i cerveseta… el filetto i els bistecs podien esperar… per fer-vos cinc cèntims del que es va parlar en aquella taula només dir-vos que el Procés era present, i molt ben personificat per les diferents forces sobiranistes, que està més viu que mai i que, les abraçades estaven a l’ordre del dia…. acabarà bé, segur! Però que ningú se’n refiï del del costat… Abraçada i riures!

IMG-20150614-WA0001 IMG-20150614-WA0000

Filettos, Bistecs, cerveses i limoncellos van quedar enrere i en Juanma i Bereng per endavant, trobada mítica a primera hora de la tarda amb aquests dos grans “companys txecs” que cervesa en mà ens van abraçar efusivament. Més cerveses, i més crits, càntics més seguits i nervis en mode ON.

Ens anàvem apropant al fet en qüestió però, encara quedaven anècdotes i situacions remarcables, el rellotge cada cop més tèrbol i nosaltres alegres i emocionats. Ufff, quins moments PREMIUM! I agafant el metro i passant calor, ens dirigíem camí al Olympiastadion, més cerveses (algunes sense gas), crits i càntics:

“Sóc culé, t’animaré….

Barça, fins a la mort…

Jo et duré fins a la glòria…

guanya aquest partit per l’afició!”

IMG-20150614-WA0003

Entrada al recinte, cues i un cap que sobresurt d’entre els presents, collons! el Gassol, en Pau, dos selfies i, com no, un comentari del Presi esmolant-lo a que es posicionés més en el Procés. Gran Presi! Entrada al Camp i …. i el demés ja ho coneixeu: la Glòria, la Felicitat, l’Alegria…. Som molt grans! Eterns!

IMG-20150614-WA0002

Us haig de confessar una cosa, no va ser un viatge de grup nombrós, la veritat és que el fet de tenir que agafar diferents opcions per arribar a Berlín va fer que no ens poguéssim ajuntar tots prèviament per fer unes cerveses i cridar pel nostre Barça però… és el que tenen les finals, l’objectiu final es va acomplir, i allà tots vam ser un, érem un sol exèrcit al davant d’uns colors i d’un País, i ho vam demostrar, perquè malgrat ser minoria com a quasi totes les finals no vam parar ni un segon de deixar-nos l’ànima per tal d’entrar, un cop més, a les portes del paradís.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Porta 104: Discurs d´Inauguració

0

Octubre 2011, dia quinze. Camp Nou, Porta 104. L’Urpa immortal, ja, al mur del coliseum etern del nostre grandíssim Club. Barça omnipresent. Quin deliri haver imaginat, en la gestació de la nostra estimada Penya, que avui seríem aquí, compartint plegats la Glòria de ser culé.

 

Uns inicis, recordareu, fidels amics, dificils i complicats. Ho eren els temps que vivia el barcelonisme, allà el 2003. I ho era, també, la plasmació de la idea que inquietava, aleshores, un bon grapat d’il·lusionats culés, a cavall entre l’Anoia i el Barcelonès.

 

Un restaurant de l’Eixample, un Xut a Les Corts, un pis del Casc Antic, masies propd’Igualada, un bar de Sants… Racons al nostre cor; instants de la nostra Penya. La nostra realitat. La nostra manera de viure “Barça”.

 

Mil estires-i-arronses, reunions i estatus, vells i nous. I desenes d’agraïments pel camí, especialment a la bona gent del Club, a la Cristina per una trobada imprescindible, a n’Abellan , per la seva paciència, estima i comprensió: Un 10! I per en Balcells, sense ell no ens trobaríem on som. Gràcies a tots. I Gràcies urpenques i urpencs, perquè entre tots hem difós una idea, hem impulsat un projecte, hem treballat l’esperança de veure’ns ara i aquí.

 

A mesura que l’Urpa cristal·litzava i paríem la Penya, el nostre Club pujava graons d’eternitat, de grandesa, d’immensitat. Ja en el procés de constituir-nos oficialment com a Penya Barcelonista L’Urpa, triomfàvem a Europa, amb la segona orelluda. I el 2007, el nostre primer any, en trobem a la seu de Santa Margarida de Montbuí. I després Roma, Londres. Lligues i Copes. Joc net, esforç, humiltat, solidaritat, fermesa, catalanitat, universalitat. Valors irrenunciables. Valors barcelonistes. Valors urpencs.

 

El nostre nom, el nostre emblema, ens identifica. Ungles i dents. Volem lluitar en cos i ànima per aquests valors, per aquesta idea; pel nostre Club i pel nostre país, per sobre de tot i tothom. Dins i fora l’Estadi. Amb compromís personal. Amb orgull i fidelitat. No ho sabem fer diferent.

 

També octubre, dia quinze. Per Catalunya! Etzibà el President Companys tal dia com avui, fa 71 anys, Amb peus descalços per tocar la terra de la seva dissortada pàtria, bales d’odi i intolerància segaren la seva vida. Però el seu exemple ens infon vida.

Un record avui, doncs, pels nostres Presidents màrtirs: Companys i Sunyol, víctimes del feixisme.

 

Diuen que el nostre benvolgut fundador, Häns Kamper, Joan Gamper, es va enamorar un dia de Barcelona i el seu país. I és curiós com essent suís, gent neutral i internacional per excel·lència, va dedicar la seva vida a enlairar i arrelar els colors que avui ens omplen. No volem cloure aquestes paraules sense un record a la seva figura, al seu bon nom. I recordar llur crit, ja que no fou altre que Joan Gamper, el que en els darrers anys de la seva vida, arriscant llur llibertat en plena dictadura de Primo de Rivera, exclamà per primer cop juntes les paraules indestriables que avui centenars de milions de persones arreu del món pregonen: Visca el Barça i Visca Catalunya!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

AGENDA

0

El proper dissabte 15 d’octubre a les 18:30 h farem la inaguració a l´Estadi del nostre escut. La porta està encara per confirmar.

Abans farem el dinar institucional i l’entrega de la col·laboració a l’entitat AEMA fruit del projecte Urpa Solidària.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Benvinguts a Barcelona. Gràcies A.P.G.

0

Després de quasi quatre anys de convivència i barcelonisme pertanyent a
l’agrupació de penyes de l’APG, la nostra estimada PB l’URPA ha tramitat
el canvi de seu a la ciutat de Barcelona, d’on som la majoria de socis
de la penya. A expenses d’ultimar els serrells administratius de la
sol·licitud, la seu de la nostra penya s’ubicarà al barri de Sants, molt
a prop de can Barça.

 

Han estat quatre anys de goig i d’aprenentatge, de veure com es fan les coses quan els valors del catalanisme i barcelonisme són els motors de la feina ben feta. Sou el cor del barcelonisme i cal que continueu bategant amb força blaugrana!!

Els motius del trasllat han estat diversos, però principalment facilitar la creació d’una altra nova penya a Santa Margarida de Montbui, que creiem que neixen amb empenta i amb ganes de fer barcelonisme al poble… molta sort per a ells.

Finalment voldríem donar les gràcies a totes les penyes que ens heu acollit aquests anys en l’agrupació, sempre ens hi hem trobat molt a gust. Especialment voldríem agrair el tracte rebut a en Jordi Abellan. Il·lusió, treball, constància i sobretot molt Barça. Moltes gràcies Jordi!!!

També voldríem fer esment i agrair les gestions fetes al nostre nou coordinador, el senyor Salvador Balsells, amb qui esperem col·laborar per a defensar els valors de la penya i del club dins de la nova agrupació a la que ara passarem a pertànyer.

No cal dir que sempre ens tindreu per al que necessiteu, perquè continuarem difonent barcelonisme i catalanisme arreu on anem.

 

Moltes gràcies,

Visca
el Barça i Visca Catalunya!!

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Glory, Glòria Pep Guardiola

0

Barça 3-ManU  1

Algú podria dir que et
pots acabar acostumant a aquestes jornades glorioses, però no és
així. Londres va superar-ho tot un cop més, una altra vegada. I no
serà la darrera.

 

El dissabte 28 de Maig és
el dia en què l’Urpa es reagrupa, utilitzant, com altres vegades,
pintoresques i diferents combinacions per arribar a destí. Els
aquesta vegada afortunats i els que aquesta vegada no ho van ser però
que van viatjar igualment, van fer el primer mos del dia plegats a
l’hotel de concentració tot recordant les cues a l’aeroport que
ens van costar, pel cap baix, un parell d´hores de retard. Eren les
9.00 a.m., una hora més a Catalunya. Encara no hi érem tots. Els
que van decidir to heat the town on Friday’s Night s’unirien
més tard.

Acton Town no era el ni
deu ser el barri més animat de Londres. Situat a l’oest de la
ciutat, estava prou allunyat del centre com perquè no es respirés
ambient de final. No vam trigar gaire en adonar-nos que el millor que
podíem fer era començar a carregar les piles. L´amo del primer
bareto on vam entrar ens va fer els honors oferint-nos les
seves millors birres i desplegant una pancarta de la PB de Banyoles
que va anar a buscar al magatzem i que encara no entenem com la va
aconseguir.

I tots sabem que amb una
birra al cos el sol brilla més fort, fins i tot a Londres. Metro cap
a Picadilly i a començar la festa. I aquí va ser on ens vam adonar
que alguna cosa gran estava per succeir. Plaça tenyida de blaugrana
i càntics que impregnaven l’ambient d’un optimisme aclaparador i
d’una seguretat en la victòria a la qual ens estem acostumant. A
partir d’aquest punt, les imatges i experiències viscudes es van
començar a barrejar les unes amb les altres amb el transcórrer de
les hores i el consum de cerveses.

La reencarnació de Paul
Scholes que vam conèixer en uns dels primers pubs de la nostra
particular ruta turística ens va assegurar que 70.000 anglesos es
desplaçarien des de Manchester per donar suport al ManU, amb i sense
entrades. Vist amb la prespectiva del temps, segur que s’havia
fumat alguna cosa tòxica. No sé si és que l´afició del Barça ha
crescut amb el temps, ha reduït diferències amb les que fins ara
havien estat les nostres referències o és que, simplement, estar
pujat al cavall guanyador et fa veure les coses des d’una altra
perspectiva, però l’exhibició de superioritat a Trafalgar Square
i els seus voltants va ser, com després succeiria al mateix estadi,
corprenedora. El Glòria, Glòria, Pep Guardiola va sonar una
vegada darrere l’altra, fins al punt de transformar-se en el nostre
càntic oficial per a la final.

Passat el migdia, es van
unir els que faltaven. Establert el nostre quarter general al Silver
Cross, típic pub anglès a uns 250 m del 10 de Downing St,
s’ensumava ja el caliu d’una final. Caliu que va anar creixent a
mesura que s’acostava l’hora d’anar cap a l’estadi, cap a
Wembley.

El que va passar al metro
durant el llarg trajecte només es pot descriure com a surrealista.
Cap de nosaltres sabia exactament a quina parada havíem de baixar
per accedir a la zona de l’estadi destinada a l’afició del
Barça. I de cop, ens vàrem trobar en un vagó del metro ple de
seguidors del ManU. La guerra de càntics…..inexplicaple a l’igual
que antològica. Si algun cop us trobeu amb problemes amb un hooligan
del United, invoqueu la figura d´Eric Cantona. Funciona. I passareu
a formar part de la seva família.

Arribats a l’estació
de Wembley, i després d’una efímera baralla solucionada al nostre
favor per un gentil Bobby al que li vàrem caure simpàtics, l’arc
del nou estadi de Wembley es va començar a deixar veure davant
nostre, com demanant-nos que acceleréssim el pas, dient-nos que ens
estava esperant.

I és que fa respecte.
Wembley. La catedral. Impressionant i majestuós. Tota una obra
moderna que encara està impregnada amb les antigues tardes de futbol
de l´antic estadi. Barreja entre present i passat. La sensació en
arribar a les nostres localitats i en veure el camp ple justifica amb
escreix tot el que s’ha de passar i patir per arribar-hi.

Del partit, poca cosa
s’ha de dir. Mai vaig tenir tan clar, malgrat el resultat a la
mitja part, que només podíem guanyar. I no em va deixar de
sorpendre com la gent va celebrar la victòria, malgrat , com diu el
nostre gurú, venim d’on venim.

Glória, Glòria, Pep
Guardiola
i gràcies per portar els nostres colors fins al cim
una vegada més i poder gaudir arreu del món de l’admiració que
desperta el nostre equip.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

FELICITAT ETERNA

0
Publicat el 29 de maig de 2009

Aquí comença una petita història que acabarà portant-nos a un dels moments
més intensos de les nostres vides, la conquesta de la tercera Champions del
nostre gloriós equip a la ciutat eterna…

26 Maig 2009 19.00h. Primers passos.

Aquí comença una petita història que acabarà portant-nos a un dels moments
més intensos de les nostres vides, la conquesta de la tercera Champions del
nostre gloriós equip a la ciutat eterna…
Sortírem de BCN i La Llagosta camí de l’aeroport de Girona previ pas per Sant
Celoni on vam fer la primera birra amb el “mestre” Bové, un home carregat
d’il·lusions i misteris per descobrir…
Aeroport de Girona, més birres i primers càntics, ens va sobtar els pocs culés
que hi havíen però, és clar, les genialitats són propietat de les minories.
Sortida puntual, destí Bergamo (Millano) i primeres mencions a Il grande
Rafaello taxista que ens havia de portar a l’hotel de 4 **** on vam passar la
primera nit.

27 Maig 2009. Tocant el cel.

Vam mantinar per poder agafar el vol que ens portaria a la ciutat eterna cap a
les 8.30h. del matí. Força coses, però, van succeir fins enlairar-nos.
L’esmorçar ens el servien a partir de les 7.00h. i Rafaello havia arribat a dos
quarts. Per sort, ens van deixar entrar al menjador cinc minuts abans, temps
just per fer-nos tres entrepans i deixar abandonat un ou en plena ebullició
gràcies a una “señorita Rottenmeyer”, que devia ser la “jefa” pels seus aires de
grandessa, i que va entrar al menjador dient-nos de forma molt seca que
Rafaello marxava si no sortíem ja.
Amb les presses i al crit de “Spagnolo Spabillato” el Jaume i el Marc es van
oblidar de recollir els DNIs a recepció, però sort que algú els va recuperar…
Aquí vaig guanyar molts punts per la futura sorpresa del “cargol Bové”…
Arribada a l’aeroport, previ pagament de 20€ al “simpàtic” Rafaello.

Uffff!!! Primers fantasmes a la terminal… Tot ple d’anglessos que ens miraven
amb prepotència, despreci i superioritat.. Alguns, a les 8 del matí!!!, amb un
estat digne de ser estudiat…
Tensió i por a perdre el valor més preciat que teníem en aquell moment, les
nostres entrades, i un “amico” italiano dient-nos “Siete nella bocca del lupo”.
Totes les pors es van quedar allà…
Arribàrem a Roma al voltant de les 10h. i després d’un caòtic desplaçament en
bus vam agafar el metro que ens portaria al “trist alberg” (deixem-lo així) on
deixar les nostres pertinences.
Teníem gana i vam decidir fer un English Breakfast, Déu méu, quina gran
errada! Va ser el preludi del que ens esparava tot el dia a Roma… timades,
timades i més timades!!! Els preus, com a mínim duplicats, van fer que ens
enrecordéssim de les famílies, en especial de les mares, de tots/es els/les que
s’encarregaven de les caixes…

I a partir d’aquí… birres, birres i més birres, terraseta al més pur estil “terraseta
de Manchester” (per cert amb “sinpa” inclós) -aquí vaig continuar sumant punts
per la misteriosa sorpresa del “Booooooooooové – visualitzeu una ona”…
Colosseo, Fontana di Trevi, Piazza Spagna i Piazza del Popolo van quedar
enrera enmig d’un núbol de fotos, birres i milers de cors blaugranes, perquè alló
era una cúmul blaugrana. Per cert, destacar la trobada del “Jaume comercial”
amb un noi valencià que vam conèixer en el desplaçament de l’any passat a
Manchester…
A prop de la Piazza del Popolo ens vam trobar amb la resta de la penya, ells ja
havien dinat i van esperar “gustosament” a que dinéssim mentre es prenien
limoncelos… “Grande grande pasta al dente!!!”

D’allà amb el metro i, carregadíssims, camí de la Basilica di San Pietro a Il
Vaticani, i com no, més birres… i més timos… però tot per una bona causa….
Estelades penjades substituïnt fotografies del Papa i queixes per part dels
cambrers portant-nos “Coca-Coles” de les nostres… (llei seca…).
Moment important de la tarda, el retrobament Jaume-Artur, simbiosi de títols,
aquests dos només es poden trobar quan hi hagin títols en joc (París,
Inauguració Penya i Roma…), així que, ja sabeu, us heu de tornar a trobar a
Madrid l’any que vé!!!

Cada cop és més complicat escriure la crònica, una embriagadora núvol·losa
s’apodera de tots els que cridant enfil·làvem camí a la glòria, no sé perquè… (o
millor sí que ho sé) cada cop quedávem menys gent de la penya. Ara bé, una
imatge sí que tinc gravada, el Jaume amb un barret venecià abraçant hooligans
i cridant a favor d’ Eric Cantona…. he’s french, he’s white, it’s fucking
dinamite…Cantona, Cantona……sense paraules…

Entrada a l’estadi, i, ràpidament, ens vam adonar que érem, com a València,
clara minoria, cap problema, no era impediment per demostrar que els crits i els
colors els possàvem nosaltres.
Vull destacar amb escreix a la nostra afició, no és cap demagògia dir que hi
havia un positivisme entre les 20.000 ànimes que va fer enmudir als alnglesos i
va portar al nostre equip en volandes cap al títol.
Quééé orguuuullós estic de seeeer cuuuuuulé!!!

La crónica del partit pels professionals….
Celebracions a l’estadi, als carrers i camí di Fontana di Trevi, plena… però
plena d’afició culé, Roma semblava Barcelona… jo crec que érem cent mil
perquè Roma feia goig vestida de blaugrana.
I, després… després derrotats però… d’alegria, pizza per uns i llit per un altre…

28 Maig 2009. Tancant el cercle i un retorn de primera.

Últim dia, i retorn a casa. Poques coses a dir, tres vols, escales a l’Alger i
Madrid. Anglessos derrotats i nosaltres amb un somriure inmens i una cara
d’orgullosos sabedors dels que han aconseguit victòria a la batalla.
El Jaume i un servidor intentant treure al comercial Bové la sorpresa preparada,
però ell com un professional aguantant el tipus només donava pistes…
Però al final… a Madrid… la caixa de Pandora és va obrir i, després de ser-hi a
la sala VIP d’Spanair amb dos birres més al cos i previ reconeixement de la
fama per part d’una noia (l’Anna) a la cua de l’embarcament, vaig viatjar en
primera compartint amb els meus companys fuets que repartien.
Va ser increïble, indescriptible i, sobretot, històric, quan sento que la quadratura
del cercle no existeix…. penso en Roma!!!!

Ivan

Publicat dins de General | Deixa un comentari

FELICITATS URPENCS

2
Publicat el 22 de maig de 2009

Festa d’inauguració de la nostra Penya: tot un èxit

El passat dissabte 16 de Maig la nostra Penya va celebrar la seva festa d’inauguració
El passat dissabte 16 de Maig la nostra Penya va celebrar la seva festa d’inauguració. Després de molt de temps i de molta feina ben feta, el restaurant Via Fora de Sants va ser el lloc on es va fer realitat una de les nostres ambicions: donar-nos a conèixer públicament. Malgrat fa ja algún temps que l’Urpa funciona com a Penya, no va ser fins el dissabte que vàrem rebre oficialment el reconeixement tant de l’Agrupació de Penyes de la que formem part com del propi Futbol Club Barcelona. Des d’aquí volem agrair el suport rebut en aquesta data tant important per nosaltres a totes les penyes de l’Anoia, el Penedès i el Garraf representades pel senyor Abellán, al senyor Nadeu en representació del Club, a tots el amics i amigues que van voler compartir amb nosaltres aquest moment, a tots els nostres socis  i, en especial, als que fins ara han estat els nostres dos primers presidents, la Mònica i el Jaume, sense els quals mai haguéssim arribat fins aquí.
Moltes gràcies a tots.
L’Urpa continua creixent amb força
Moltes Felicitats Urpencs i Urpenques

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’URPA a València

0
Publicat el 18 de maig de 2009

L’URPA viatja a València a la Final de Copa: mitiquíssim primer desplaçament en massa.
Barça 4 – Atlhetic de Bilbao 1
CAMPIONS

El primer desplaçament en massa organitzat per l’URPA va ser tot un
éxit. Als voltants de les set del mati del dimecres ens vàrem trobar a
Sants Estacío per iniciar, escala prèvia a Igualada, el camí cap a
València. La jornada no va decepcionar. Les primeres birres van caure a
la primera parada per esmorzar: quarts de deu…….prometedor.
Adrenalina pura a l’autocar creada a base de recopilacions dels millors
éxits blaugrana. Les pancartes i estelades, totes, penjades a les
finestres. Als voltants de les 13:00 vam arribar a València. Desde la
zona d’aparcament dels autocars, als voltants de Mestalla, ens vàrem
dirigir a la parada del tranvía guiats pel nostre Xerpa, en Joan. Ens
esperava una paelleta a la Pepica, barri del Cabanyal. Durant el
trajecte ja notàrem el que després esdevindria una realitat. Les
aficions del Barça i Atletic van conviure en germanor durant tot el
dia. I així també va ser durant el dinar. Restaurant de gom a gom i
intercanvi de crits i càntics. Els nostres, els de sempre i algún
altre. Els del Bilbao, els de fa 25 anys. Alabim Alabam alabim bom
bam……. Aquí ens vam reunir amb la segona meitat de la Penya. Els
que ja portàven més dies a València i més festa que els acabats
d’arribar. Acabats de dinar, vam començar el trajecte de tornada cap a
la zona als voltants de l’estadi que estava destinada al Barça. Escala
al “Vivir sin dormir” i unes quantes birres més. No podia ser d’una
altra manera. Alguns van aprofitar el temps per establir “relacions”
amb un dels cambrers després d’un “València i Mallorca, Països
Catalans” que no va caure gaire bé entre els membres del staff,
exceptuant una cambrera que semblava del rottlo. D’altres, van intimar
amb un campió de boxa de Giòrgia…………
Enfilant cap a Mestalla, de nou amb el tranvia, ja va començar la
disperssió d’elements Urpencs. Difícil l’empresa de mantenir una
trentena de malalts en una ciutat amb 50000 persones al carrer, amb
alcohol a dojo i amb altres substàncies que facil.liten molt la pèrdua
de la noció de l’espai i el temps, Vam perdre alguns, però em vam
trobar uns altres. En un dels bars a prop del camp, ens vam reunir amb
una numerosa part de la Creu, i el festival va continuar fins l’hora
del partit, 4 hores després. I quatre hores donen per moltes coses.

Mestalla feia patxoca. Cal dir que estàvem en clara inferioritat
numèrica. S’esperava així, però no tant bèstia. Tres quartes parts de
la graderia estàven ocupades per seguidors de l’Atletic i, a la nostra
zona, infinitat de samarretes blanc i vermelles. ¿¿¿¿¿¿¿¿??????????.
Qui i com va repartir les entrades?.
I arribà un dels moments
solemnes de la nit.  Antol·lògica la xiulada a l’himne d’Espanya i al
Borbó. Uns per convicció, els altres potser per inèrcia. Però el fet és
que segur es va batre el récord de decibelis en un recinte esportiu.
Del partit, poca cosa es pot dir. Va ser una festa continuada, inclús
durant els minuts que el Barça va anar per darrera en el marcador.
Molta la diferència entre els dos equips i molt gran l’imatge del
nostre Club. Tant gran com l’exemple que vàrem donar les dues aficions
en acabar la final. Potser una mica massa i tot, però preciós.
Alegria, festa i victòria. Així es podria resumir en tres paraules tot el dia. I el dissabte següent, més encara.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

1r TORNEIG DE PENYES BARCELONISTES EN SUPORT DE LES SELECCIONS ESPORTIVES CATALANES

1

(Comunicat que ens ha fet arribar la Penya Barcelonis Creu de Sant Jordi, organitzadora de l’esdeveniment)

Dissabte
13 de desembre, coincidint amb el partit de la Lliga de Futbol
Professional (LFP) entre el FC Barcelona i el Real Madrid, se celebrarà
el Primer Torneig de Penyes Barcelonistes en suport de les Seleccions
Esportives Catalanes.

El torneig ha estat organitzat per la Penya Barcelonista Creu de
Sant Jordi, i compta amb el suport de la Plataforma Pro Seleccions. En
aquesta primera edició revestirà la forma de quadrangular de futbol
sala, i hi participaran les següents penyes:

– Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi
– Penya Barcelonista l’Urpa
– Penya Barcelonista de Formentera
– Penya Barcelonista de Cardedeu

El
nostre barcelonisme es fonamenta en l’amor al nostre Club i en
l’adhesió a la seva indiscutible catalanitat. Pensem que, avui en dia,
no hi ha cap altra manera més adequada de manifestar aquest catalanisme
indessociablement unit al nostre barcelonisme, que fent palès el nostre
suport a les seleccions esportives catalanes.

El FC Barcelona ha
estat i és, una expressió popular i massiva de catalanisme. Sovint ha
estat el refugi del nostre sentiment nacional i dels nostres anhels com
a poble. El nostre club, el FC Barcelona, a més de ser el club més gran
del món, és més que un club, perquè és el club que condensa i projecta
arreu tot un poble, la nació catalana.

L’enfrontament contra el
Real Madrid se situa, en aquestes coordenades esportives i nacionals,
en el centre de la nostra passió blaugrana i de la nostra catalanitat.
Per això pensem que el dia d’aquest enfrontament és el millor dia per a
projectar el nostre compromís patriòtic, i fer-ho donant suport a una
causa tan noble i tan arrelada al nostre país com és la voluntat de
tenir seleccions esportives pròpies i competir, arreu, en tots els
esports, en igualtat de condicions amb la resta de pobles del món.

Aquest
Primer Torneig de Penyes Barcelonistes en Suport de les Seleccions
Esportives Catalanes és un modest gest de suport a aquest anhel
popular. Convidem, alhora, a la resta de penyes barcelonistes a
mobilitzar-se i promoure tota mena d’iniciatives en suport de les
nostres seleccions.

La Plataforma Pro Seleccions esportives catalanes farà lliurament d’un trofeig commemoratiu al guanyador d’aquest torneig.

Un cop finalitzat tindrà lloc un dinar de germanor al restaurant Via Fora.

Després,
totes les penyes participants, els seus socis, amics i simpatitzants,
acudiran al Camp Nou a donar suport al nostre estimat Club.

Visca el Barça i Visca Catalunya!
Barcelona, 9 de desembre del 2008

Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi

Publicat dins de General | Deixa un comentari