L’URPA a València
L’URPA viatja a València a la Final de Copa: mitiquíssim primer desplaçament en massa.
Barça 4 – Atlhetic de Bilbao 1
CAMPIONS
El primer desplaçament en massa organitzat per l’URPA va ser tot un
éxit. Als voltants de les set del mati del dimecres ens vàrem trobar a
Sants Estacío per iniciar, escala prèvia a Igualada, el camí cap a
València. La jornada no va decepcionar. Les primeres birres van caure a
la primera parada per esmorzar: quarts de deu…….prometedor.
Adrenalina pura a l’autocar creada a base de recopilacions dels millors
éxits blaugrana. Les pancartes i estelades, totes, penjades a les
finestres. Als voltants de les 13:00 vam arribar a València. Desde la
zona d’aparcament dels autocars, als voltants de Mestalla, ens vàrem
dirigir a la parada del tranvía guiats pel nostre Xerpa, en Joan. Ens
esperava una paelleta a la Pepica, barri del Cabanyal. Durant el
trajecte ja notàrem el que després esdevindria una realitat. Les
aficions del Barça i Atletic van conviure en germanor durant tot el
dia. I així també va ser durant el dinar. Restaurant de gom a gom i
intercanvi de crits i càntics. Els nostres, els de sempre i algún
altre. Els del Bilbao, els de fa 25 anys. Alabim Alabam alabim bom
bam……. Aquí ens vam reunir amb la segona meitat de la Penya. Els
que ja portàven més dies a València i més festa que els acabats
d’arribar. Acabats de dinar, vam començar el trajecte de tornada cap a
la zona als voltants de l’estadi que estava destinada al Barça. Escala
al “Vivir sin dormir” i unes quantes birres més. No podia ser d’una
altra manera. Alguns van aprofitar el temps per establir “relacions”
amb un dels cambrers després d’un “València i Mallorca, Països
Catalans” que no va caure gaire bé entre els membres del staff,
exceptuant una cambrera que semblava del rottlo. D’altres, van intimar
amb un campió de boxa de Giòrgia…………
Enfilant cap a Mestalla, de nou amb el tranvia, ja va començar la
disperssió d’elements Urpencs. Difícil l’empresa de mantenir una
trentena de malalts en una ciutat amb 50000 persones al carrer, amb
alcohol a dojo i amb altres substàncies que facil.liten molt la pèrdua
de la noció de l’espai i el temps, Vam perdre alguns, però em vam
trobar uns altres. En un dels bars a prop del camp, ens vam reunir amb
una numerosa part de la Creu, i el festival va continuar fins l’hora
del partit, 4 hores després. I quatre hores donen per moltes coses.
Mestalla feia patxoca. Cal dir que estàvem en clara inferioritat
numèrica. S’esperava així, però no tant bèstia. Tres quartes parts de
la graderia estàven ocupades per seguidors de l’Atletic i, a la nostra
zona, infinitat de samarretes blanc i vermelles. ¿¿¿¿¿¿¿¿??????????.
Qui i com va repartir les entrades?.
I arribà un dels moments
solemnes de la nit. Antol·lògica la xiulada a l’himne d’Espanya i al
Borbó. Uns per convicció, els altres potser per inèrcia. Però el fet és
que segur es va batre el récord de decibelis en un recinte esportiu.
Del partit, poca cosa es pot dir. Va ser una festa continuada, inclús
durant els minuts que el Barça va anar per darrera en el marcador.
Molta la diferència entre els dos equips i molt gran l’imatge del
nostre Club. Tant gran com l’exemple que vàrem donar les dues aficions
en acabar la final. Potser una mica massa i tot, però preciós.
Alegria, festa i victòria. Així es podria resumir en tres paraules tot el dia. I el dissabte següent, més encara.