FELICITAT ETERNA
Aquí comença una petita història que acabarà portant-nos a un dels moments
més intensos de les nostres vides, la conquesta de la tercera Champions del
nostre gloriós equip a la ciutat eterna…
26 Maig 2009 19.00h. Primers passos.
Aquí comença una petita història que acabarà portant-nos a un dels moments
més intensos de les nostres vides, la conquesta de la tercera Champions del
nostre gloriós equip a la ciutat eterna…
Sortírem de BCN i La Llagosta camí de l’aeroport de Girona previ pas per Sant
Celoni on vam fer la primera birra amb el “mestre” Bové, un home carregat
d’il·lusions i misteris per descobrir…
Aeroport de Girona, més birres i primers càntics, ens va sobtar els pocs culés
que hi havíen però, és clar, les genialitats són propietat de les minories.
Sortida puntual, destí Bergamo (Millano) i primeres mencions a Il grande
Rafaello taxista que ens havia de portar a l’hotel de 4 **** on vam passar la
primera nit.
27 Maig 2009. Tocant el cel.
Vam mantinar per poder agafar el vol que ens portaria a la ciutat eterna cap a
les 8.30h. del matí. Força coses, però, van succeir fins enlairar-nos.
L’esmorçar ens el servien a partir de les 7.00h. i Rafaello havia arribat a dos
quarts. Per sort, ens van deixar entrar al menjador cinc minuts abans, temps
just per fer-nos tres entrepans i deixar abandonat un ou en plena ebullició
gràcies a una “señorita Rottenmeyer”, que devia ser la “jefa” pels seus aires de
grandessa, i que va entrar al menjador dient-nos de forma molt seca que
Rafaello marxava si no sortíem ja.
Amb les presses i al crit de “Spagnolo Spabillato” el Jaume i el Marc es van
oblidar de recollir els DNIs a recepció, però sort que algú els va recuperar…
Aquí vaig guanyar molts punts per la futura sorpresa del “cargol Bové”…
Arribada a l’aeroport, previ pagament de 20€ al “simpàtic” Rafaello.
Uffff!!! Primers fantasmes a la terminal… Tot ple d’anglessos que ens miraven
amb prepotència, despreci i superioritat.. Alguns, a les 8 del matí!!!, amb un
estat digne de ser estudiat…
Tensió i por a perdre el valor més preciat que teníem en aquell moment, les
nostres entrades, i un “amico” italiano dient-nos “Siete nella bocca del lupo”.
Totes les pors es van quedar allà…
Arribàrem a Roma al voltant de les 10h. i després d’un caòtic desplaçament en
bus vam agafar el metro que ens portaria al “trist alberg” (deixem-lo així) on
deixar les nostres pertinences.
Teníem gana i vam decidir fer un English Breakfast, Déu méu, quina gran
errada! Va ser el preludi del que ens esparava tot el dia a Roma… timades,
timades i més timades!!! Els preus, com a mínim duplicats, van fer que ens
enrecordéssim de les famílies, en especial de les mares, de tots/es els/les que
s’encarregaven de les caixes…
I a partir d’aquí… birres, birres i més birres, terraseta al més pur estil “terraseta
de Manchester” (per cert amb “sinpa” inclós) -aquí vaig continuar sumant punts
per la misteriosa sorpresa del “Booooooooooové – visualitzeu una ona”…
Colosseo, Fontana di Trevi, Piazza Spagna i Piazza del Popolo van quedar
enrera enmig d’un núbol de fotos, birres i milers de cors blaugranes, perquè alló
era una cúmul blaugrana. Per cert, destacar la trobada del “Jaume comercial”
amb un noi valencià que vam conèixer en el desplaçament de l’any passat a
Manchester…
A prop de la Piazza del Popolo ens vam trobar amb la resta de la penya, ells ja
havien dinat i van esperar “gustosament” a que dinéssim mentre es prenien
limoncelos… “Grande grande pasta al dente!!!”
D’allà amb el metro i, carregadíssims, camí de la Basilica di San Pietro a Il
Vaticani, i com no, més birres… i més timos… però tot per una bona causa….
Estelades penjades substituïnt fotografies del Papa i queixes per part dels
cambrers portant-nos “Coca-Coles” de les nostres… (llei seca…).
Moment important de la tarda, el retrobament Jaume-Artur, simbiosi de títols,
aquests dos només es poden trobar quan hi hagin títols en joc (París,
Inauguració Penya i Roma…), així que, ja sabeu, us heu de tornar a trobar a
Madrid l’any que vé!!!
Cada cop és més complicat escriure la crònica, una embriagadora núvol·losa
s’apodera de tots els que cridant enfil·làvem camí a la glòria, no sé perquè… (o
millor sí que ho sé) cada cop quedávem menys gent de la penya. Ara bé, una
imatge sí que tinc gravada, el Jaume amb un barret venecià abraçant hooligans
i cridant a favor d’ Eric Cantona…. he’s french, he’s white, it’s fucking
dinamite…Cantona, Cantona……sense paraules…
Entrada a l’estadi, i, ràpidament, ens vam adonar que érem, com a València,
clara minoria, cap problema, no era impediment per demostrar que els crits i els
colors els possàvem nosaltres.
Vull destacar amb escreix a la nostra afició, no és cap demagògia dir que hi
havia un positivisme entre les 20.000 ànimes que va fer enmudir als alnglesos i
va portar al nostre equip en volandes cap al títol.
Quééé orguuuullós estic de seeeer cuuuuuulé!!!
La crónica del partit pels professionals….
Celebracions a l’estadi, als carrers i camí di Fontana di Trevi, plena… però
plena d’afició culé, Roma semblava Barcelona… jo crec que érem cent mil
perquè Roma feia goig vestida de blaugrana.
I, després… després derrotats però… d’alegria, pizza per uns i llit per un altre…
28 Maig 2009. Tancant el cercle i un retorn de primera.
Últim dia, i retorn a casa. Poques coses a dir, tres vols, escales a l’Alger i
Madrid. Anglessos derrotats i nosaltres amb un somriure inmens i una cara
d’orgullosos sabedors dels que han aconseguit victòria a la batalla.
El Jaume i un servidor intentant treure al comercial Bové la sorpresa preparada,
però ell com un professional aguantant el tipus només donava pistes…
Però al final… a Madrid… la caixa de Pandora és va obrir i, després de ser-hi a
la sala VIP d’Spanair amb dos birres més al cos i previ reconeixement de la
fama per part d’una noia (l’Anna) a la cua de l’embarcament, vaig viatjar en
primera compartint amb els meus companys fuets que repartien.
Va ser increïble, indescriptible i, sobretot, històric, quan sento que la quadratura
del cercle no existeix…. penso en Roma!!!!
Ivan
