Pau Alabajos
TEORIA DEL CAOS
Es calcula que ara mateix, mentre estàs llegint
aquest article d’opinió, mil milions de persones viuen per sota del llindar de
la pobresa: això significa que una sisena part de la població mundial ha
d’apanyar-se-les per passar amb menys d’un dòlar al dia. Un dòlar equival a
setanta-tres cèntims d’euro, perquè et faces una idea. Imagina que amb aquest
pressupost irrisori hagueres d’alimentar-te, pagar el lloguer o la lletra de ta
casa, l’electricitat, l’aigua corrent, el carburant del teu vehicle o
l’abonament del transport públic, i un llarg etcètera de productes i serveis,
indispensables o no, que consumim diàriament de manera automàtica, quasi sense
adonar-nos. No cal que faces la prova: no es pot, és absolutament impossible.
Aquesta és una de les paradoxes de l’Estat del
Benestar: perquè tu pugues mantindre la teua qualitat de vida, s’ha de
sacrificar obligatòriament un altíssim percentatge dels habitants del planeta.
Però pots estar tranquil o tranquil·la, aquesta gent viu molt lluny d’ací. És
molt probable que no te’ls creues mai pel carrer, a no ser que te’n vages de
safari a Kènia per desestressar-te del teu treball absorbent i t’allunyes del
circuit marcat per l’agència de viatges. No et preocupes, si et vénen
remordiments de consciència, sempre pots donar una part del teu sou a una ONG,
que amb les quotes que tu i molts com tu pagueu mensualment, acabaran amb la
fam, les guerres, l’escalfament global, l’esclavitud, etcètera, etcètera,
etcètera. I a l’hora de l’esmorzar, mentre fas un mos al teu entrepà i un glop
a la teua cervesa, amb un plateret d’olives i cacaus per a acompanyar, pots
advocar per la condonació del deute extern, persuadir els teus amics o companys
de la feina perquè voten a l’esquerra i malparlar dels polítics corruptes i els
dimonis dels Estats Units i les grans companyies multinacionals, que es creuen
els amos del món. Però en el fons, molt en el fons, saps que això serveix de
ben poca cosa. I et vénen les xifres al cap, una i altra vegada, repicant en la
teua consciència.
Mil milions de persones viuen amb menys d’un dòlar
al dia, el 70% són dones. Més de mil vuit-cents milions no tenen accés a aigua
potable. Al voltant de vuit-cents quaranta milions de persones pateixen
malnutricions, dos-cents milions són xiquets i xiquetes menors de cinc anys.
Dos mil milions de persones aproximadament tenen anèmia, per falta de ferro.
Vuit-cents vuitanta milions no poden rebre serveis bàsics de salut. Dos mil
milions de persones no poden permetre’s medicaments essencials…
Article publicat al diari digital L’Informatiu (12 de febrer de 2010)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El raonament segons el quals “perquè tu pugues mantindre la teua qualitat de vida, s’ha de sacrificar obligatòriament un altíssim percentatge dels habitants del planeta” és erroni.
Parteix d’una base falsa: que els béns que configuren el nostre nivell de vida constitueixen un tot estàtic i prederminat, com si es tractés d’un pastís que cal repartir, i que per a què a uns els en toqui més, a d’altres els n’ha de tocar menys.
Això no va així:
1) Als països desenvolupats la gent més humil té més bona alimentació i més serveis sanitaris que els reis i els grans magnats europeus de fa tres-cents anys. I encara que el colonialisme hi va ajudar, el factor més determinant ha estat el desenvolupament intern.
2) A l’anomenat Tercer Món hi ha ara mateix unes classes emergents molt nombroses, perfectament equiparables a les classes mitjanes de la Catalunya dels anys 50: vol dir que el seu progrés és molt més ràpid que el nostre.
La condició bàsica per a desenvolupament és la llibertat i la democràcia. Perquè s’entengui el que vull dir, i citant expressament només polítics d'”esquerra”: mentre Lula da Silva fa donar al Brasil grans passos en la direcció correcta, Hugo Chávez acabarà enfonsant Veneçuela.
Tot i que estic completament d’acord amb allò que dius, pense que no és just que empres aquest to de menyspreu.. vull dir que tota pedra fa paret, i està clar que hi ha moltissimes persones que s’acomoden amb la ignorància, però hi ha algunes d’altres, al nomenat Estat del Benestar, (per sort, pense jo, cada vegada més) que proven de fer qualsevol cosa (com ara manar diners a una ONG, com ara tractar de conscienciar als altres, i mil coses més) en tal d’aidar en el més mínim possible. Així que, pense (des de la meva humil visió) que seria més positiu, sense deixar de nomenar les tràgiques xifres, posar més interés en tot qui fa el seu aportament, la seva petita revolta per a aturar, no fa falta ser molt llestos per ha veure-ho, un problema que és de tots. Però pense que és de tots des del punt de vista de que tots (des d’ací, amb el nostre dret a vot en un país democràtic, tot i que de vegades ironicament democràtic, és clar) tenim la possibilitat de fer un volc a les urnes i posar-hi al cap a governants més aptes que miren pels que ho necessiten i no per mantindre al front un sistema capitalista, que és el realment culpable de totes aquestes diferències (econòmiques i socials). Encara és prompte per a ser pessimista, no creus? Siga com siga, m’encanten la teva manera de reflexionar i fer reflexionar.