Obrint Pas: Diari d'una gira

Cap a París hi sortim dijous al matí. Un llarg i inacabale viatge ens espera. Abans però, fem una parada a Cornellà de Terri (Pla de l’estany) per a recollir la resta de la família: el Jaume Figueres (tècnic de so), Natxo Morera (Mànager en ruta) i l’Edgar Partisano (roba i discos). 14 hores més tard, afamats i amb l’esquena trencada arribem a París. Són les dues de la matinada.

A París ens allotgem en el típic hotel prefabricat dels afores de la ciutat. Només entrar, els recepcionistes ens miren com si anarem a assaltar el local. Ens compten repetidamant i s’asseguren que no entra ningú que no haja pagat. Estem a Auberville una de les primeres ciutats de l’enorme extraradi de París. Els suburbis, com diu la premsa. Zona de hip hop, atur, exclusió social i olor a gasolina.

París és una ciutat massa gran per a veure-la en un dia. Això tothom ho sap. Nosaltres però, ens aferrem a la idea contrària: La veurem en un matí. Primer pensem en el bus turístic però després optem pel metro i la típica fotografia a la Torre Eiffel. Almenys, com en el cas de Londres, podrem dir que hi hem estat…

A la capital francesa actuem en un local anomenat Peña Festayre. Realment és un lloc peculiar. A la porta de la façana hi pengen una dotzena de banderes occitanes i basques però el logo de la sala és una Ñ. A dins, quadres de les festes de Baiona, de la selecció basca de futbol i fons i tot una bandera dels presos bascos hi conviuen amb cartells taurins. Increïble però cert.

Un bona mostra de la colònia jove catalana ha vingut a donar-nos suport. Fins i tot un jove de Perpinyà, que, en un perfecte català, torna a donar-nos fe de la nefasta situació que viu la nostra llengua sota el domini de la República de la igualitat, la llibertat i la fraternitat.

Foto: Miquel Ramos i Chola a París

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!