Aquest cap de setmana m’he retrobat amb una cosina molt llunyana, la M.P. Feia 7 anys que no la veia, però me’n recordo com si fos ahir de l’última vegada que ens vam trobar. Va ser durant el trajecte del 74, per casualitat. En aquella ocasió em va explicar que havia tingut un germanet, que tot havia anat molt bé i que tota la família estava molt contenta del nou vingut.
Ahir també ens vam trobar per casualitat, i mai més ben dit, va ser la casualitat que va fer que ella es fixés amb mi, m’aturés al mig de la plaça de La Virreina i em deixés anar: " Perdona, però oi que et conec?", em va sorprendre molt. En un principi no creia ni que anés per mi, però al fixar-m’hi millor la vaig reconèixer de seguida. Vaig estar molt contenta de veure-la!! Vam estar aturades xerrant molta estona, tanta com per posar-nos més o menys al dia de tot el que ens havia passat durant aquests set anys. Vam parlar dels amors, de la família i sobretot de la feina. De la seva feina. La M. treballa en un partit polític i ha estat cap de llista en aquestes passades eleccions. És sorprenent. Té 28 anys, com jo, i està emocionada perquè pot canviar les coses des de dins. Té la força i l’entusiasme per poder fer que la gent jove cregui amb la política. Crec que falta aquesta empenta, aquest entusiasme i aquesta força per poder fer que les coses canviïn i que el món continuï avançant. La M. pot ser que es quedi a l’oposició dins de l’ajuntament del seu poble, però ha tingut la valentia suficient per presentar-se i per defensar les seves idees. Tant de bo que hi hagués més gent que fes com ella.
La conversa es va acabar. Però ens hem donat els telèfons i espero no trigar set anys més per tornar-la a veure. Ara ja està a les nostres mans.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!