L’oblit com a condemna: dona i repressió política

Com pateixen les dones la repressió política? El dijous passat en vam saber algunes coses gràcies a l’acte organitzat per l’Euskal Etxea de Barcelona als Lluïsos de Gràcia sobre “Dona: presó, repressió i exili” amb @BassaMontse @TamaraVila83 #BelPozueta (@Altsasugurasoak) i #ArantzaZulueta.

L’acte ens va mostrar la cara oculta d’una repressió que en el cas de les dones pot ser doblement dura. Per les condicions a la presó, per l’estigmatització de les mares dels presos, per l’oblit. Sobretot per l’oblit de les dones que pateixen repressió política i que han de reivindicar-se per no quedar invisibilitzades, tal com reclamaven la Tamara Carrasco, la Montse Bassa, l’Arantza Zulueta i la Bel Pozuela.

La Montse Bassa ens va explicar com les condicions de presó de les dones poden ser humiliants i discriminadores. Per la manca de serveis als mòduls reduïts de les presons (el cas de Dolors Bassa), per l’aïllament obligat en un context de màxima seguretat (sense mòduls de respecte) per una regulació de l’activitat de les preses que s’organitza en activitats estereotipades (perruqueria, cuina, etc.) i orientada cap a activitats de menys valor social, per la manca de consideració cap a la vessant més intel·lectual i política de les preses, per la manca de renovació de les presons de dones a Catalunya (malgrat una ingent política de renovació de les instal·lacions per a homes presos). El treball de Georgina Martín sobre Dones i Presó: Descobrint els programes de reinserció des d’una mirada feminista, publicat per l’Institut de Ciències Polítiques i Socials el 2015 ofereix una anàlisi força detallada sobre aquesta qüestió.

L’advocada Arantza Zulueta ens va deixar un testimoni corprenedor del seu aïllament a les presons espanyoles. Allunyada de la família, a Cadis, i vivint tres anys i un mes en règim d’aïllament sense cap consideració cap a la seva dignitat com a persona, cal preguntar-se com va poder resistir a la tortura continuada i institucionalitzada que es practica a les presons espanyoles. La seva força i determinació és admirable.

La Bel Pozuela d’Altzazu ens van explicar com la seva vida ha canviat per sempre, pel cop que representa l’empresonament dels fills i perquè s’han convertit en militants d’una lluita que va més enllà i que implica lluitar contra un Estat que representa el poder absolut, l’anul·lació dels nostres drets com a ciutadans, com a individus dignes. De com això les ha empoderat i les ha canviat com a persones, tant als pares com a les mares, i també com pateixen els estereotips criminalitzadors (“males mares”) i sexistes quan es parla de “les mares d’Altzazu”, només perquè les dones fan de portaveus, com si els pares no comptessin.

La Tamara Carrasco va poder parlar per videoconferència per deixar-nos testimoni del seu aïllament forçat mitjançant la seva reclusió a Viladecans, una mesura inaudita, com ho és la denúncia que pesa sobre ella.

Finalment, Sònia Moll ens va corprendre llegint les cartes i els textos de dones exiliades i empresonades: Anna Gabriel, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Marta Rovira…

A la manifestació de la Diada algú que creu en fórmules polítiques màgiques que sembla que aviat ens han de rescatar de l’atzucac en què sembla que ens trobem se’m va apropar per dir-me que als presos cal deixar-los de banda per fer camí. Això m’ho deia mentre escoltàvem els bibrants discursos de Aamer Anwar i Ben Emmerson, que posaven al centre de la reivindicació precisament la llibertat dels presos i preses polítiques, al costat del dret dels catalans a decidir el seu futur democràticament.

Personalment, em sembla una manca d’ètica i de solidaritat inacceptables que algú es plantegi que no hem de parlar o no hem de treballar la solidaritat amb les persones preses per raons polítiques. No podria respectar cap opció política que em plantegés una actituds semblant. El que em preocupa és que darrerament s’està plantejant això com si fos normal. Recordo, per exemple, l’entrevista de Vilaweb a Maria Vila. Canviar un Estat repressor per un país fet de gent sense escrúpols seria ben galdós.

No s’adonen que bona part de la nostra actitud de victòria vindrà de la resistència a la repressió? De la nostra resistència a oblidar? No oblidem les preses.

El discurs imposat de la derrota

Avui molta gent està pensant que a les eleccions de demà ens ho juguem tot. No només perquè hi ha la possibilitat que forces polítiques poc democràtiques que justifiquen la violència contra els ciutadans, l’empresonament injust d’un govern i dels Jordis. Sinó també perquè tornarem a mesurar el suport social a l’independentisme, que en aquests moments viu resistint a la situació d’excepció imposat per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola.

És difícil pensar que l’independentisme tingui un resultat gaire inferior al que ha tingut en les darreres convocatòries electorals. Malgrat que l’increment de participació augura un augment del vot espanyolista, tradicionalment abstencionista a les eleccions catalanes, amb la conseqüència d’un augment de vots considerable cap al partit que està capitalitzant aquest sentiment: C’s. Tanmateix, és difícil que hi hagi una victòria clara de l’espanyolisme més radical, tenint en compte que els votants no independentistes tenen altres opcions polítiques que plantegen escenaris diversos: Catalunya en Comú per aquells sectors més a l’esquerra; el PSC per als sectors socialment més moderats, malgrat el seu suport a l’article 155 juga a proposar futuribles que aparentment buscarien una tercera via.

La tercera via, però, si existís, sempre hauria de passar pel reconeixement de l’existència d’una majoria social a favor de la independència i d’una amplíssima majoria social a favor d’un referèndum per decidir sobre aquesta qüestió. Aquí és on tenim un dels principals problemes de gestió de la crisi política que hi ha plantejada a l’Estat espanyol. La fugida d’estudi és monumental i es pretén resoldre minoritzant aquesta majoria social de totes les maneres possibles: obstaculització política a través del TC, clima d’enfrontament a través dels mitjans de comunicació, repressió a través del sistema judicial i de l’acció policial, amenaces personals i violència feixista al carrer. Tot s’hi val per no perdre ni un gram de poder per part dels que l’han mantingut intacte passant per damunt de les regles del joc democràtic.

No hi ha democràcia que pugui aguantar aquest embat a la ciutadania per molt de temps. O cedeixes a les aspiracions ciutadanes o deixes de ser una democràcia. Queda clar pels esdeveniments que s’ha imposat aquesta darrera opció. Per això és tan previsible que els resultats del dia 21D seran llegits la nit mateixa com la derrota de l’independentisme. Serà l’enèsima operació mediàtico-política per tal de negar la majoria social existent, per tal de negar-li la legitimitat i el dret a ser considerada políticament. Sigui quin sigui el resultat del 21D, el discurs de la derrota de l’independentisme se’ns imposarà com una llosa.

En la conferència d’acceptació del doctorat honoris causa per la UAB, Manuel Castells ens deia ahir que la política d’avui és sobretot comunicació. Jo hi afegiria que la comunicació i la construcció de relat forma part de les polítiques d’Estat més importants del segle XXI. Guanyar el relat és més important fins i tot que tenir un dispositiu militar preparat per intervenir. La política és la lluita per la construcció d’un relat col·lectiu. Com més poder tens, més capacitat tens d’intervenir sobre aquest relat. Però alerta, si no sempre dius que vas guanyant i no ho fas, pots acabar generant l’efecte contrari, pots acabar portant el vestit del rei nu.

Deia Manuel Castells, d’entre les moltes coses que ens va dir, que la crisi actual de la democràcia és la crisi de la gestió de la crisi. Una crisi de gestió que acompanya la crisi de legitimitat de les institucions que ens representen. Un dels símptomes d’aquesta crisi és que no ens sentim representats en el relat que des les instàncies de poder es fa sobre nosaltres. És per aquesta escletxa que el relat perd virtut explicativa i corre el perill de convertir-se en una trampa. Per als que el volen imposar per la força i per als que no en poden sortir perquè se’ls nega la veu. La solució no és, en cap cas, la repressió, sinó l’aprofundiment de la democràcia per tal de retornar als éssers humans la seva dignitat, és a dir, el dret a la seva identitat.

Penseu-hi demà quan es faci la lectura dels resultats electorals.

A qui beneficia l’excepcionalitat?

Catalunya és l’epicentre d’una gran mobilització que s’està organitzant per poder fer front a l’envit majúscul que tindrem aquest diumenge: votar sobre la independència de Catalunya.

L’Estat espanyol (govern, sistema judicial, policies) estan fent tot el possible per evitar que el referèndum sobre la independència de Catalunya es dugui a terme amb un mínim de normalitat: prohibició, intimidació, intervenció de comptes, detencions. L’escalada d’intervenció judicial i policial, però, sembla que està arribant a un punt en què tota nova mesura és espúria, ja que els suposats delinqüents d’aquesta situació són milers (o milions) de ciutadans disposats a organitzar-se i mobilitzar-se per fer possible la votació de diumenge.

No queda clar que la situació d’excepcionalitat que s’ha creat beneficiï l’estratègia de l’Estat per evitar l’escisió d’una part del seu territori. Més aviat sembla que va quedant deslegitimida. De fet, ja podem dir que a l’Estat només li queda utilitzar la força. Per tant, es troba a un pas de perdre tota legitimitat.

D’altra banda, el perill per a la postura del govern català és que tot plegat tingui massa l’aparença d’un mecanisme de votació poc organitzat i que no compleixi els estàndards que pertoca en aquests casos. En aquest sentit, l’Estat espanyol ha fet la seva feina. Tanmateix, la responsabilitat per a que el dia 1 d’octubre hi hagi una jornada més o menys normal de votació en un referèndum recau sobretot en la ciutadania, que si mostra el tarannà exemplar que ha tingut tantes vegades pot oferir una imatge de cohesió i de maduresa democràtiva força difícil de combatre només amb la repressió policial. Si l’Estat ha de combatre a la ciutadania, haurà perdut.

Salvar el referèndum

  1. Iniciem un mes que serà complicat de gestionar.
  2. El referèndum del 1O representa l’envit polític més important que han hagut d’afrontar Catalunya i Espanya des de la Transició.
  3. El referèndum, doncs, és l’objecte a abatre per part de l’Estat i dels que no volem la independència de Catalunya.
  4. Com ja hem pogut observar, l’estratègia consisteix a generar informacions d’intoxicació sobre les actuacions del govern català…
  5. … i contaminar el debat sobre el referèndum fins al punt que quedi entredit la possibilitat de dur-lo a terme.
  6. I si s’arriba a fer el referèndum, que es sigui en les circumstàncies més difícils, que hi hagi els màxims problemes possibles per votar.
  7. L’objectiu que tenen és boicotar el referèndum, no només per la via del TC, sinó per la via del seu fracàs.
  8. Per això el referèndum representa un repte majúscul per al govern català i per a l’independentisme.
  9. Hi ha dos o tres factors que poden fer decantar la situació a favor del referèndum.
  10. a) La bona actuació de la Generalitat en tot el procés i la implicació de la societat civil.
  11. b) L’actuació abusiva i purament repressiva per part de l’Estat que l’acabi deslegitimant.
  12. c) La suma de les forces d’esquerres no independentistes però sí sobiranistes a l’organització del referèndum, Podem i CeC.
  13. La contaminació mediàtica pot girar-se en contra dels anti-referèndum, però no ens enganyem, és una estratègia que fa molt de mal.
  14. … i a més produeix monstres, guerres innecessàries i ferides que poden tenir conseqüències.
  15. Per això cal que pensem en una solució a curt termini que serveixi d’antídot.
  16. El més senzill és que hi hagi trobades entre les forces democràtiques d’aquest país, tantes com calguin.
  17. Que hi hagi debat al carrer, a les entitats. Que el teixit social serveixi d’espai real de discussió, fora de les xarxes socials.

El soroll i la mentida

#terradescudella

Fins a quin punt l’estratègia de la mentida pot funcionar per fer minvar el suport al referèndum català?

Des que el govern català va anunciar la data i la pregunta del referèndum sobre la qüestió de la independència de Catalunya, s’ha incrementat la intensitat amb que s’expressa una certa estratègia de demonització de l’independentisme, del govern català i dels representants polítics. A hores d’ara ja podem afirmar que el soroll mediàtic comença a ser força important. Enmig d’aquesta cridòria, que twitter accentua d’una manera accelerada, qualsevol element s’utilitza per crear la sensació que a Catalunya vivim en ple caos.

La darrera acció d’Arran contra el turisme a Barcelona ha servit per alimentar un alarmisme fora de lloc. Avui mateix, dilluns 7 d’agost, les notícies de Televisió Espanyola han començat amb aquest fet, que ja fa una setmana que es va produir. La primera notícia de portada!, malgrat que després no hi havia més informacions a donar. Aquest és un exemple de com els mitjans de comunicació deixen de banda les normes bàsiques del periodisme per esdevenir armes de combat en una guerra mediàtica que es preveu cada vegada més cruenta.

Què cal fer davant del soroll i la mentida que genera aquesta estratègia? No estic segura que la resposta hagi de ser més soroll per part de qui defensa la celebració del referèndum. Amb això vull dir que no és clar que l’estratègia d’incrementar les accions de comunicació serveixin per contrarestar-lo. Més aviat penso que caldria tendir a la calma i a la realització d’un treball de fons que sigui subministrat públicament en moments adients. És a dir, de forma mesurada. Sens dubte hi ha una tasca important a fer per part del govern català i de la societat civil favorable al referèncum: desmuntar les mentides que es transmeten a través de la premsa, fer circular els arguments a favor del referèndum sense embafar els convençuts i continuar en la tasca d’internacionalitzar el problema que suposa l’actitud antidemocràtica de l’Estat espanyol.

El més important en política és que la gent t’entengui, no pas perquè cridis més sinó perquè t’expliques millor. Com expliquen els clàssics de les teories de la comunicació, aquesta comprensió té dues dimensions: el mitjà i el missatge. És a dir, cal que el receptor s’identifiqui amb el registre comunicatiu que utilitzes i, a més, cal que se senti identificat (còmplice) amb el missatge. Les mentides costen molt de desfer, perquè es transmeten més fàcilment que les veritats. El registre comunicatiu hi té molt a veure. L’alarma s’escampa com el foc, mentre que la racionalitat es desenvolupa millor en un context reflexiu gens fàcil de transmetre des de la immediatesa communicativa.

Fins ara el govern català ha emprat un to i unes maneres que han buscat la màxima normalitat en tot el procés de convocatòria del referèndum per la independència, malgrat l’excepcionalitat que suposa fer-ho contra la voluntat de l’Estat que l’hauria d’autoritzar. Aquesta normalitat institucional és fonamental per a legitimar la posició catalana en aquest conflicte. Però és fràgil. I és el que intenta desmuntar l’estratègia del soroll i la mentida.

Caldrà actuar amb molta cautela. De vegades, voler jugar amb les cartes de l’enemic és la manera més ràpida de perdre.