Què hi fem a l’habitació de la confusió?

Diuen els experts que els processos de canvi es poden explicar com una casa amb quatre habitacions per on passem segons quina sigui la nostra manera de percebre i reaccionar al canvi. Es tracta de les habitacions anomenades:

SATISFACCIÓ                                     RENOVACIÓ

NEGACIÓ                                            CONFUSIÓ

A la primera planta de la casa del canvi a mà esquerra hi ha la habitació de la Satisfacció. Aquesta habitació és confortable, ens hi sentim relaxats, tot funciona com sempre i no cal canviar. A la mateixa planta a mà dreta trobem una habitació amb molta llum i molta energia positiva, és l’habitació de la Renovació. Aquí tot està per fer i tot és possible, aquí treballem junts, creem, innovem. Jo penso que durant l’època autonòmica dels anys vuitanta i noranta, especialment durant les olimpíades del 92, la majoria de catalans vivíem a l’habitació de la Satisfacció. A partir de la manifestació del 2010 en protesta per la sentència del Tribunal Constitucional retallant l’Estatut de Catalunya, el moviment independentista es va convertir en un moviment de masses i va entrar amb força a l’habitació de la Renovació. Va ser la “Revolució dels somriures” que va transformar la vida política catalana i va aconseguir posar les urnes als col·legis electorals l’1 d’octubre.

L’1 d’octubre la brutalitat de la policia i la indiferència de la Unió Europea van expulsar l’independentisme de l’habitació de la Renovació i el van fer caure a la de la Confusió d’on encara no n’ha sortit. Atordits per una repressió que no semblava tenir límits i per la reacció hostil i bel·ligerant dels unionistes els independentistes es pregunten “i ara què?” El buit que ha deixat el full de ruta planificat etapa a etapa, s’omple d’ enfrontaments partidistes i greuges personals, apareixen desqualificacions, dubtes sobre la capacitat de aconeguir l’objectiu, desànim i idees, moltes idees que no acaben de ser acceptades per a tothom … Doncs bé amics, encara que sigui difícil de creure, tal com explica aquest vídeo  de Pooja Droga The four rooms of change , l’habitació de la Confusió no és un mal lloc per passar-hi una temporada. La Confusió és imprescindible per efectuar la veritable transformació en profunditat,  per deixar velles maneres de pensar i adaptar-se a les situacions noves, per  agafar l’embranzida que ens tornarà a l’habitació de Renovació.

Qui dubti que aquesta transformació cap a millor ja està passant que llegeixi les entrevistes que van sortint a Vilaweb aquest estiu plenes de reflexions i propostes interessants. Us recomano especialment del Albano -Dante Fachin d’on trec aquesta cita:

Jo sempre cito Ramon Grosfoguel, que és un sociòleg portoriqueny, que diu que el primer d’octubre és un esdeveniment que canvia la forma en què una societat s’entén a si mateixa. Aquell primer d’octubre van passar coses que no havien passat mai en la política catalana. gent de la CUP, de l’PDECat, d’esquerra, gent de l’esquerra no independentista, anarquistes, tots van actuar units per dur a terme una acció política. Això no havia passat mai. per tant, quan una societat fa el que mai havia fet, no es podrà tornar a entendre a si mateixa amb els ulls d’abans.

Si l’habitació de la Confusió és incomoda l’habitació de la Negació és nefasta, aquí no hi ha transformació sinó petrificació i putrefacció. Aquí amics meus és on habita  l’unionisme en pes, inclòs tot l’aparell de l’estat que va des del rei i el seu govern, als jutges i als mitjans de comunicació, passant pels partits polítics i els grups fatxes que campen sense control. Tots ells tanquen els ulls per no haver de reconèixer que des de l’1 d’octubre ja no és possible fer entrar Catalunya dins el taüt del ’78 on viuen ells.

 

La clau al pany

Avui he llegit  la història que explica mestre sufí Idries Shah sobre un serraller que havia estat   empresonat  injustament i que havia aconseguit  escapar-se de manera miraculosa. Un dia, diu la història,  li van demanar al serraller com havia aconseguit escapar.  L’home va explicar  quan ja portava temps a la presó,  va descobrir que en la catifa de pregaria en la que s’havia estat agenollat cinc cops al dia,  que li havia teixit la seva dona ,  hi apareixia el dibuix d’un pany. Entenent que aquest era el pany de la porta de la presó  el serraller va preparar un pla. Primer va negociar amb els seus guardes que li portessin eines i peces de metall per treballar. Amb aquests materials va fer objectes que els guardes venien per al seu propi guany. Al mateix temps que treballava per als guardes de la presó el serraller va utilitzar les eines per fer la clau que s’ajustava al pany i que finalment li va servir per obrir la porta i fugir. La moral de la història és que  si entenem els mecanismes que ens mantenen empresonats podem construir la clau que  ens alliberarà.

En aquest moment en què el moviment independentista no acaba de trobar l’estratègia per implantar la república, em demano si no seria una bona idea concentrar-se ara en entendre els mecanismes que mantenen Catalunya tancada dintre d’Espanya i el paper que cada element juga dins aquest pany.  De què està feta la força bruta de l’estat i quins límits i contradiccions té? De que està feta la indiferència de la EU i quines escletxes té? Com funciona la propaganda catalanofòbica i  per què té èxit? De què estan fetes les divisions entre els partits polítics catalans? Com funciona el bloc del 155 i fins a quin punt funciona? Què pensen les persones a Catalunya que s’oposen a la independència? De què tenen por?

Es a dir no importa el gran, fort, complicat o rovellat que sembli el pany que ens tanca, si es té el coratge de mirar la realitat de cara i la intel.ligència  d’entendre’n els mecanismes, és possible  construir la clau que  obrirà el pany.

 

 

 

El poli bo i el poli dolent

Llegeixo al Nacional del 17 de juny que Margarita Robles, ministra de defensa(!) diu que “los dirigentes de Cataluña tiene que entender que hay que superar està página negra que suposo Puigdemont y lo que pasó el 6 i 7 de setiembre. Esto no excluye que podamos hacer una reforma de la Constitución para hacerla más moderna. Una reforma legal desde la misma legalidad” i continua “fuera del marco de la Consitución no existe ninguna posibilidad de dialogo” “para lo que no esté en el marco consitucional no encontrará apoyo”. Després afegeix que “con respeto a los presos tienen que estar cerca de sus familias.”

Aquí tenim la versió poli bo del mateix discurs del PP en poli dolent. Tots dos volen el mateix, que Catalunya deixi de reclamar   el seu dret a l’autodeterminació (que segons la seva interpretació de la Constitucióno no té i que segons el dret internacional té). El PP ho feia donant cops de puny físics, el PSOE prometent una reforma de la Constitució (que no defineix en que consistirà  ni com la farà) i oferint l’acostament dels presos a casa (cosa que ha de fer legalment).

Poli bo i poli dolent diuen el mateix, volen el mateix, però després de mesos i mesos de cops i burles, el poli bo es presenta com l’aliat i et diu, escolta’m que jo soc bo i si col.labores tindràs “mi apoyo”* .  Jo m’encarrego que els teus presoners s’acostin a casa, aixi les famílies no hauran de fer 1400 kilòmetres cada setmana, Et convé col.laborar perquè si nó tornarà el poli dolent i t’estomacarà.

La ministra de defensa del PSOE no pensa que l’atac policial de l’1O, la imposició del 155, els empresonaments preventius, els atacs dels fatxes, les acusacions contra mestres i professors, siguin una pagina negra que l’Estat espanyol hagi de passar. La senyora ministra de defensa vol que oblidem que el poli bo era al costat del poli dolent  quan va fer totes aquestes barbaritats i que l’hauria pogut parar i no ho va fer.

I mentrestant tic tac el temps passa i el poli bo sap que ha d’aconseguir que la víctima s’esgoti i es rendeixi abans que Alemanya digui que no hi ha malversació on tampoc va veure rebel·lió i que no extradirà Puigdemont i que Escòcia digui que no, que no hi ha rebel·lió ni malversació i que no extradirà a Clara Ponsatí i mentrestant SuIssa no diu res de la Marta Rovira.

Passa el temps i s’acosta la tardor i el poli bo ha d’aconseguir que els dirigents es barallin,  que es rendeixin abans dels judicis de la tardor. Perquè a la tardor l’Estat espanyol té una cita amb la injustícia i l’escàndol: un judici on tot un govern i una presidenta d’un parlament i dos dirigents de la societat civil seran condemnats per uns crims que quatre països europeus hauran dit que no existeixen. Perquè llavors el poli que va de bo quedarà retratat com el que és: un maltractador.

* Ja es casual que  la ministra de defensa utilitzi el verb “apoyar”, el mateix que va utilitzar Zapatero  ja fa uns quants anys parlant de l’Estatut que al final no va “apoyar” sinó “cepillar” i que el PP finalment  va “liquidar”

Buscant una imatge he trobat aquest vídeo, que l’humor ens ajudi a resistir:

7 coses que els nostres representants polítics no tenen clares (excepte la CUP)

1. Que el moviment independentista català és un moviement per la dignitat.

2. Que l’1 d’octubre ha passat i ens ha canviat.

3. Que l’1 d’octubre, el 3 d’octubre, el 9 de novembre i el 21 de desembre vam guanyar.

4. Que estem guanyant la batalla a l’exterior.

5. Que la responsabilitat de guanyar la moció de censura és dels socialistes i que li toca a Pedro Sanchez fer concessions  si vol guanyar-la.

6. Que la responsabilitat d ‘Esquerra i el PdCat es defensar la dignitat i els interessos dels seus votants.

7. Que el nostre pitjor enemic no es ni Rajoy, ni Rivera, ni els Socialiestes, ni l’aparell de l’Estat, sinó la por de caminar lliures.

 

 

L’home tranquil

L’explicació més aclaridora que he trobat sobre la relació entre Catalunya i el bloc del 155 és una fil de twitts  de  @Cloudechka  publicats el 3 de febrer d’enguany.  L’autora és una jove politòloga de nom Clàudia que recentment ha publicat un video,  que s’ha fet viral,  on denuncia la instrumentalització dels catalans amb origen espanyol per part dels partits unionistes .

El fil de twitts del 3 de febrer,  encara que no ha tingut el ressó del vídeo, és també molt interessant  perquè  fa un paral.lelisme entre el bullying que Clàudia va patir a l’institut i les tàctiques de repressió que l’Estat aplica sobre Catalunya. El bullying, explica, sempre obeeix al mateix: odi, intimidació, dominació i agressió. Hi participen el que s’anomena “el matón o la matona”,  els seus seguidors i els que no s’atreveixen a dir res i callen. L’agressor utilitza i manipula les creences dels seguidors, i a la vegada intimida indirectament als possibles opositors.  “Us sona?”, pregunta.

Clàudia diu que no entenia perquè l’odiaven,  que pensava que era culpa seva. Estava tan desesperada per aconseguir que l’acceptessin quenes va inventar mil maneres de demanar disculpes, però el que va descobrir es que com més cedia més l’humiliaven. “De què em servia plorar? De què em servia denunciar-ho als professors? De què em servia lamentar-me de mi mateixa? De què em servia cedir a les seves intimidacions? ” es pregunta, i respon en majuscules: “DE RES. PERQUÈ L’ODI NO ES CURA AMB LA SUBMISSIÓ. LA INTIMIDACIÓ NO ES CURA AMB L’OBEDIÈNCIA.” S’en va sortir perquè va decidir plantar-se  cara  a ella mateixa. Li va costar, diu, però  va decidir que volia ser lliure i que  així  va aconseguir que la desaprovació i les amences deixessin d’importar-li.  No va aconseguir  ser lliure perquè els altres la deixessin en pau, explica, va ser lliure perquè va decidir que ho volia ser.

El president Torra actua en la línia que va fer servir la Clàudia, la de ser lliure  i no deixar-se intimidar.  El primer acte de llibertat del 131 president de la Generalita ha estat la seva investidura en la que ha prevalgut el seu criteri de fer un acte  discret  per sobre  el desig manifestat pel govern espanyol d’ escenificar la rendició amb  retrat del rei, constitució i bandera espanyola incloses   Torra no ha aixecat la veu però la investidura ha durat  tres minuts i ha estat  amb la senyera i prou. La resposta del govern espanyol ha estat  publicar un regitzell d’amences que Torra ni ha contestat.  El que ha fet és enviat una carta a Rajoy oferint i demanant diàleg i respecte,  però deixant clar  que el projecte polític que defensarà serà ‘fidel a l’expressió democràtica de l’1 d’octubre i al seu resultat’.

He llegit que la presidència de Torra serà de resistència,  no m’ho sembla. Les decisions d’aquest primers dies,  començant per escenficar la presa de posessió curta, trista i digna que ha triat ell mateix,  apunta cap una presidènca alliberadora, en el sentit que explica la Clàudia. Fins ara  Torra ha fet el què considera que cal fer,  sense fer escarafalls però sense deixar-se influenciar per les amences i les sortides de to cada cop més estridents de  la banda del 155.  Torra ha estat un president lliure  perquè vol ser lliure i crec que així continuarà.

“La llibertat”, ens explica la jove Clàudia,  “no es demana, la llibertat és intrínseca a l’ésser humà. I nosaltres som els únics responsables de deixar que ens la limitin.”

Crònica d’una conferència del president del Parlament a Lausana

El president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, parla des del cor i amb molta convició, així es va ficar a la butxaca el públic que l’havia anat a escoltar des de molts racons de Suïssa al Centre Català de Lausana  i Ginebra el dimecres passat.  Torrent va fer la seva conferència i va respondre a les preguntes a peu dret, sense micro,  sense notes,  mirant la gent als ulls. Transmetent sinceritat i convenciment. La sala estava plena de gom a gom, i la disposició de les cadires, fent una semielipse, amb un petit espai al bell mig per a l’orador i el moderador, accentuaven aquesta sensació de proximitat i sinceritat.

Roger Torrent va parlar com a president del Parlament però també, i potser més, com a militant d’Esquerra Republicana. Res del que  va dir,  del que es va preguntar, del que va respondre era nou, s’ha dit i repetit per les xarxes, en entrevistes, en articles. El que era diferent era sentir-ho en primera persona amb  la passió i convenciment que hi posava.  Farem el que s’hagi de fer sense preocupar-nos per les conseqüències personals va dir amb sinceritat.  Va parlar de la necessitat de formar govern per acabar amb el 155 i de la necessitat d’eixamplar la base governant.  Va dir que no volien posar-se terminis per aconseguir la república. Va parlar de tres fronts que estaven oberts:  el front judicial, el democràtic i un que seria discutir com volem que sigui la república. Va parlar molt dels dos primers i poc sobre tercer.

Ja al final de la conferència un dels més joves de la sala, que havia seguit la conferècia a peu dret, va preguntar el que jo mateixa m’estava preguntant:  el 21 de desembre  vam votar república, ara l’hem deixada? Llàstima que en lloc d’esperar la resposta va afegir una frase que li acabava d’enviar un amic:  i que va provocar que Torrent reaccionés dolgut:

—Torrent sigues valent —va ser la frase que havia enviat l’amic.

—No es pot dir que un partit que té el seu president a la presó, la seva secretària general a l’exili, i 22 persones represaliades, li falti valentia.

Tenia raó de sentir-se dolgut,  perquè  no és valentia el que vaig trobar a faltar a Torrent, ni honestedad, ni passió, ni ganes de fer  les coses ben fetes i sense totes aquestes qualitats no hi ha república que es mereixi l’esforç. Però tot i així el discurs d’ERC que Torrent va defensar amb honestedat i passió  a Lausana, no em va engrescar.  Per mi  ERC  es concentra  molt en el com, i s’oblida del cap a on. Es com un arquer que posa molts esforços en l’arc, que sigui fet amb bons materials, que sigui efectiu, que sigui reglamentari, homologat, noble…, però que no sap visualitzar la diana i que per això no troba el moment de posar la fletxa a l’arc, tensar la corda i deixar-la anar.

No,  no és valentia el que vaig trobar a faltar escoltant al president del Parlament a  Lausana, sinó visió i audàcia.  En  aquests moments la visió i l’audàcia tenen un nom: Carles Puigdemont.  Per això volem que el Parlament l’investeixi d’una vegada. I que l’honestat ens facin forts i l’audàcia vencedors.

Parar el tren o sortir del mig de les vies

El dilluns passat vaig assistir a una conferència sobre on anava el moviment independentista que va fer d’Agustí Alcoberro en qualitat de vicepresident de l’ANC, al Centre Català de Lausana i Ginebra. La conferència va acabar amb un “Ho aconseguirem en sis mesos o vint-anys”. Vaig escriure a un amic per Whatsapp: “Alcoberro fluix, No m’ha convençut, molta història i poca estratègia”. Quan es va acabar la conferència em vaig desfogar parlant amb un senyor suís del públic que havia fet una intervenció molt crítica.

— Heu de formar un govern i negociar amb Madrid, em va dir.

Li vaig estar explicant que Madrid no volia negociar i que com negocies si l’altra part no vol?.

— Estic amb els catalans, va dir, però el que esteu fent ara, de què serveix? Esteu enrocats en la independència, no teniu govern, patiu.

No el vaig convèncer, a Suïssa no poden entendre que una part no vulgui negociar, ells que porten la negociació com una segona pell.

I dijous van arribar a la investidura fallida de Turull, i divendres va acabar amb cinc persones més immobilitzades la a presó, una persona més a l’exili i una euroordre de detenció que busca frenar la llibertat de moviments dels exiliats. I, ara, el poble al carrer i els mossos atacant-los. Perquè ja no cal mantenir la Guardia Civil, la BRIMO dels Mossos escalfa igual de bé i a més de fer mal físic en fa de moral.

Aquest matí encara no m’he atrevit a mirar les notícies. De què serveix el què hem fet des del 21 de desembre fins ara?

L’estat espanyol es un tren en una baixada sense frens i els republicans catalans estem dins d’ un cotxe al mig de la via, amb tres conductors que no es posen d’acord sobre com reaccionar. Primera i un cop de volant? Marxar enrere? Avançar fins trobar una via alternativa? Si ens esclafa el tren la culpa serà del maquinista que l’ha enviat contra nosaltres, però el dolor serà dels ocupants del cotxe. Com ens salvarem exigint que el maquinista posi el fre o posant-nos d’acord sobre com treure el cotxe de les vies?

Tenim tres partits cadascun amb una proposta brillant però que només la podrà implementar amb la col.laboració dels altres dos. El  president Puigdemont i els consellers a l’exili han estat fent una gran feina d’internacionalització, l’únic front on hem acumulat victòries de moment. Perquè aquests èxits es tradueixin en una solució cal un govern efectiu a l’interior, com vol ERC, ara perquè sigui efectiu també haurà de ser valent com exigeix la CUP.

Tenim tot el que cal per sortir de la via per on avança el tren desbocat, només ens falta que els conductors deixin d’enrocar-se en la seva idea i acceptin discutir amb els altres la manera pràctica de sortir ràpidament de la via, amb el cotxe intacte. Si volem una mediació internacional entre Catalunya i Espanya que pari el tren, primer en necessitem una entre els partits catalans que ens tregui del mig de la via. Segur que a Suïssa en podem trobar uns quants d’experts negociadors que ens ajuden.

Tornar-se a aixecar

Aquests darrers mesos, en moments en  que ho veig tot negre, recordo el dia d’hivern que la Marie José, una amiga francesa filla de pare català, em va convidar fa setze anys a fer una caminada pel Jura.

—  Serà fàcil — em va dir  –.  Vindran els meus veïns, una parella anglesa molt agradable. No cal que lloguis raquetes, et deixaré les del meu fill

No tothom té la mateixa idea del que és fàcil o difícil. Va resultar que el fill de la meva amiga era més alt que jo i que les raquetes eren enormes  i que la suposada sortida fàcil començava amb un pendent molt dret. Vaig fer el que vaig poder seguint la Marie José i els seus amics muntanya amunt arrossegant aquelles raquetes que em feien caminar escarranxada com un ànec per la neu glaçada. Quan ja érem quasi al final de la costa vaig fer un pas en fals i vaig  començar a relliscar muntanya avall. Vaig frenar la caiguda  tirant-me a terra,  cap la meitat del pendent. A uns  metres mes avall el declivi baixava quasi a plom fins a unes pistes d’esquí. Recordo  damunt meu,  l’amiga anglesa va començar a cridar-me instruccions  a tota velocitat, i que jo pensava, si callés potser podria concentrar-me per veure com m’aixeco.

Em va salvar un esquiador de fons solitari que, en veure’m  en aquell al pas, es va acostar per ajudar-me, i es va posar una mica per sota meu per frenar la caiguda si tornava a relliscar. Em vaig posar dreta i amb l’esquiador darrera meu protegint-me d’una nova caiguda, vaig anar pujant pas a pas,  arrossegant aquelles raquetes enormes. Aixecant un peu, arrossegant, clavant la raqueta, aixecant l’altre peu, arrossegant la raqueta amunt, clavant el peu. Fins arribar al final de la pujada on m’esperaven els meus amics.

— Bravo, estic impressionada! Com t’has tornat aixecar després de la caiguda! No t’has descoratjat!– va felicitar-me efusivament l’amiga anglesa.

— Que et pensaves? Es catalana — va dir-li la Marie José segurament pensant més en la vida del seu pare exiliat republicà, que havia passat pel camp d’internament d’Argelès i havia lluitat a la resistència, que en la meva petita aventura per la muntanya-.  Són així. Sempre s’aixequen i tiren endavant.

 

 

 

Un conte tibetà, un conte xinés i i una pregària catalana

Un conte tibetà

Surto de casa, davant  la porta  hi ha un gran  esvoranc, salto per arribar a l’altra banda, el salt no és prou llarg, caic a dins. Torno a casa.

L’endemà surto  de casa, trobo el mateix esvoranc, salto, caic  i torno a casa.

Al dia següent surto de casa, trobo el mateix esvoranc, salto  caic i torno a casa.

I així un dia i un altre fins que un dia me n’adono que hi ha un camí que dona la volta a l’esvoranc, l’agafo i arribo a l’altra banda.

Un conte xinès

Diuen que una vegada hi havia un emperador molt savi i just que sentint que s’acostava l’hora de passar el regne al seu fill va voler deixar-li un regal que li recordés què és la serenitat, qualitat imprescindible per a totes les decisions adequades. L’emperador va demanar als pintors   més famosos del regne que li enviessin quadres  que representessin la idea de la serenitat, el que millor l’expressés  seria el regal pel seu fill.

Al cap d’unes setmanes van començar a arribar quadres al palau. Els servidors els van anar penjant en una gran sala, tots posats de manera que els toqués la llum justa per a ser contemplats. Tots els quadres representaven escenes de gran bellesa, postes de sol, marines, muntanyes, jardins, planes  cobertes de catifes de flors…

Quan ja estava a punt de tancar-se el termini per acceptar quadres en va arribar un tan diferent que els servidors van estar dubtant si havien de penjar-lo o no, era una roca negra al mig d’un oceà tempestuós, envoltada d’onades gegantines i atacada per vents huracanats.  Com que l’emperador  havia dit que volia triar el quatre ell mateix, van acabar penjat-lo  al final de la sala en un racó.

Quan tots els quadres van ser al lloc l’emperador va entrar a la sala per triar-ne el que millor representés la serenitat.  Va anar passant de quadre en quadre sense aturar-se més d’uns segons en cada pintura ni mostrar cap preferència  per aquells paisatges tan perfectes i artísticament representats, fins que va arribar al darrer, el quadre de la roca en mig de la tempesta.  Allà es va parar una bona estona intrigat i al final va dir.

— Aquest.

Els seus servidors es van quedar molt sorpresos, no veien la idea de la serenitat per enlloc, no era millor aquella marina del principi? O aquell sol sortint entre les muntanyes nevades? O aquell prat cobert de flors on pastaven cavalls?

— Mireu de prop la roca negre, què hi veieu? — va dir assenyalant amb el dit un punt cap el mig de la roca.

Els servidors van acostar i van veure el que volia dir:  ben arrecerats  entre els els plecs de la roca un ocell s’ocupava d’alimentar els seus petits ignorant la fúria del vent i l’embat de l’aigua.

Una pregària catalana

Que en mig de la tempesta trobem la serenitat que ens permetrà descobrir el camí que dona el tomb a l’esvoranc  on hem caigut tantes vegades al llarg de la nostra història.

Que així sigui.

Què és més fort una barra de ferro o dues barretes articulades?

“L’estat està demostrant fermesa, total, durant tot el procés. No es pot dir el mateix respecte al bloc a favor de la independència. Dia rere dia veiem una fissura, i l’estat les sol apuntar.” conclou Martxello Otamendi en la seva carta creuada a Vicent Partal del 27 de gener passat. Jo no utilitzaria la paraula fermesa per definir l’actuació de l’estat sinó rigidesa. L’estat està demostrant rigidesa  total, durant tot el procés, com un braç de ferro que descarrega una i una altra vegada cops amb brutalitat, sempre en la mateixa direcció.

La imatge de l’actuació de l’estat com un braç de ferro em fa pensar en una anècdota que em va explicar un amic sobre el meu pare. El meu pare era un home que entenia les màquines, quan li queia un objecte a les mans  el girava de totes bandes per entendre com estava fet.  Tenia, amb els seus germans, un petit taller mecànic de reparació de cotxes i manteniment de màquines.  D’aquest taller havien sortit també màquines de rentar roba, encenedors elèctrics per cuines de gas, molins de vent per generar electricitat. Al meu pare el recordo assegut a casa amb qualsevol paper que li queia a les mans, dibuixant peces i màquines. Pesant i inventant, investigant i entenent.

A casa l’amic que em va explicar l’anècdota feien peces per una fàbrica de complements els cotxes. La fàbrica els havia instal.lat una màquina que, pel que ell em va explicar, era com una premsa amb  un braç de ferro molt gruixut que havia de picar molt fort contra les peces.  Aquest braç rígid s’havia trencat varies vegades. Cada cop que es trencava el canviaven per un altre braç  encara més gruixut i reforçat, que  també acabava trencant-se.  Fins que un dia van cridar al meu pare que  va examinar la màquina i els va solucionar el problema substituint el braç rígid per dues barretes unides pels dos extrems que no es van tornar a trencar mai més. Unes peces articulades amb intel·ligència van ser més efectives i resistents que una barra rígida de ferro que ho basava tot en la força bruta. I es que la rigidesa  no és sinònim de fermesa sinó de debilitat.