3 d’abril del 1919 a Dublín

Fa cent anys, concretament el 3 d’abril del 1919, Michael Collins es va passar la nit dins els arxius a la comissaria central de la policia política al carrer Great Brunswick de Dublín. L’havia introduït Ned Broy, un comissari que treballava de d’agent doble] a favor del moviment republicà. Michael Collins havia participat en la revolta de Pasqua del 1916 que havia acabat amb setze líders afusellats, un centenar d’empresonats i un parell de milers d’homes tancats sense judici al camp de concentració de Frongoch, a Gales. Collins s’hi havia passat nou mesos, en aquell camp enfangat i infestat de rates.

Frongoch va ser el gran error dels anglesos, que van detenir homes per tot Irlanda que no s’haurien conegut mai en circumstàncies normals, i els van tenir tancats durant mesos sense gaire cosa a fer excepte organitzar-se per quan sortissin lliures. Va ser allà on es va canviar la mentalitat del moviment. La revolta del 1916 havia estat una revolta “clàssica” que repetia el patró de revoltes fracassades anteriors, un aixecament heroic i fallit que buscava només passar la flama de la república sempre somniada però mai aconseguida a la generació següent. Però quan els interns de Frongoch van tornar a casa estaven a punt per reprendre la lluita allà on l’havien deixada i aquest cop volien guanyar. Per això Collins, que tenia una ordre de recerca i captura per un discurs que havia fet durant les eleccions, se la va jugar aquell 3 d’abril passant una nit als arxius al cor mateix del servei d’intel.ligència del seu enemic.

En una nit Collins en va tenir prou per comprovar la quantitat ingent d’informació que recollien agents escampats per tota l’illa, dedicats exclusivament a seguir i apuntar les passes i les paraules dels activistes republicans. Al mateix temps Collins va descobrir el punt feble de tot el sistema: aquells informes no servien de res sense els homes que els havien recopilat, així que si apartava o eliminava els informants deixaria els anglesos cecs i sords.

Michael Collins no va guanyar sol la guerra d’independència. Hi va haver moltes persones implicades i molts altres líders, i un poble al darrere que no va defallir. Però van ser els seus serveis d’intel.ligència els que van deixar l’aparell repressiu anglès girant en el buit, mentre la policia cada vegada menys informada compensava amb brutalitat el que perdia en efectivitat. Al cap de dos anys d’una confrontació de serveis d’intel.ligència en què cap part va regalar res a l’altra, els anglesos van haver d’acceptar seure a la taula de negociacions amb els que fins llavors havien perseguit i considerat criminals.

Autor: MHM-com
https://es.wikipedia.org/wiki/Broken_Chair

Estem parlant de fa cent anys: Gandhi encara no era conegut, i Luther King no havia ni nascut. En aquella època la guerra, encara que avui ens sembli estrany, es considerava una via legítima, fins i tot gloriosa, per aconseguir la independència. Anys després Gandhi va optar per la lluita no-violenta per enfrontar-se al mateix imperi. Gandhi, igual que Collins,  va trobar la manera de col.lapsar el sistema de repressió. L’estratègia de Gandhi va ser aconseguir que els seus compatriotes deixessin de col.laborar amb els anglesos. Ho va començar fent sal, filant cotó. Ho van fer resistint, persistint fins a ensorrar el sistema penitenciari colonial. Igual que a Irlanda, els anglesos van seure a la taula a negociar la independència d’aquells que havien perseguit com a criminals.

El que trobo interessant de les històries de Michael Collins i Gandhi és que tots dos, tot i l’enorme diferència en els mètodes, l’espai i el temps, van entendre com els dominava l’Imperi Britànic i van saber trobar l’estratègia que va portar la dominació anglesa al col.lapse. És com una cadira: no cal tallar-li les quatre potes; en talles una i cau.

 

 

Després de publicar la primera versió d’aquest apunt Jordi Galves fa una proposta que us deixo aquí,  Es una manera de tallar una pota que ni Michael Collins ni Gandhi tenien, però que els catalans si que tenim.Llegiu l’article senser  a Jordi Galves Voleu una estratègia?  El Nacional 25 de Juilol del 2019

Continua llegint

L’ocell daurat

By frederic.salein – originally posted to Flickr as Golden backed weaver, CC BY-SA 2.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=4730866

Diuen que això era i no era un rei que tenia tot el país dòcilment als seus peus. Diuen que tots els  seus súbdits   l’aplaudien quan sortia al carrer rodejats de la seva cort i els seus guardes i callaven quan imposava la seva llei.

Diuen que l’únic que s’atrevia a aixecar la veu contra el rei era un ocell daurat que cada  matí volava fins al jardí del rei i que des del cirerer preferit del monarca cantava burleta:

— Tinc més poder jo que el rei Durandeta, tinc més poder jo que el rei Durandó!

Diuen que el rei no suportava aquell ocell empipador i que no va parar fins que els seus guardes el van atrapar amb un xarxa.

Diuen que el rei va manar al cuiner que li servís l’ocell per dinar.

Diuen que l’ocell daurat enlloc de callar mentre el plomaven i el coïen va continuar cantant i que el cuiner nerviós el va deixar mig cru.

Diuen que el rei quan va veure el seu rival tan petit i esquifit al plat se’l va empassar sencer sense quasi mastegar-lo.

Diuen que quan el rei satisfet anava a fer un rot que certifiqués la fi del seu enemic va sentir una veu que sortia de la panxa i que cantava:

— Tinc més poder jo que el rei Duranteda, tinc més poder jo que el rei Durandó!

Diuen que al rei li va agafar un mal de panxa tan fort que va haver de vomitar l’ocell.

Diuen que l’ocell havia recuperat les plomes i va sortir volant, lliure.

Diuen que el rei no va sobreviure la indigestió.

Diuen que l’ocell no era daurat sinó que era groc.

Diuen que conte explicat és conte acabat i que si no és mentida és veritat.

 

La gran conversa

Imagineu-vos que Carles Puigdemont i Oriol Junqueras s’asseuen en una taula potser amb una tercera persona que fa de mediadora i parlen del que va passar a partir de l’1 d’octubre,  per què van prendre direccions diferents i  de  com pensen aconseguir la república catalana. Imagineu-vos que al final d’aquesta conversa no s’arriba ni a una estratègia conjunta, ni a un pacte, ni  a una victòria d’una estratègia sobre l’altra.   Imagineu-vos que aquesta conversa ni s’enregistra, ni se n’aixeca  acta, ni se’n  parla a cap mitjà de comunicació, ni es filtra per les xarxes socials.  I tot i aquestes limitacions, si aquesta conversa servís perquè Carles Puigdemont sabés que  Oriol Junqueras l’ha escoltat i l’ha entès i que Oriol Junqueras sabés que que Carles Puigdemont l’ha escoltat i  l’ha entès,  ja hauria valgut la pena perquè crearia una base de respecte i confiança mútua que ara mateix no existeix i podria canviar la història.

Mediation-driven attachment network of size 256 nodes Autor Khassan du

La conversa entre el líders dels dos partits independentistes majoritaris ara mateix no pot passar.  Però  què impedeix  una conversa així entre dos presoners a  Lledoners ? Entre dos diputats al Parlament d’un dels tres partits independentistes ara mateix enfrontats?  Entre  dos dirigents o dos militants independentistes que han abraçat estratègies  diferents? Entre un membre d’un CDR i un militant d’un partit polític? Entre un promotor de les primàries a Barcelona i un candidat d’un partit? Entre un activista de l’ANC i un d’Omnium? Entre un promotor de la Crida i una cupaire destacada? Entre un membre d’Arran i un mosso del col.lectiu de les Guilleries?  O entre qualsevol de nosaltres i un altre independentista que defensa la via CUP o la via ERC o JxC?

Imagineu-vos ara que el territori s’omple de converses d’aquestes, entre dues o tres persones, on ningú intenta ni guanyar, ni convèncer, ni pactar, només escoltar i ser escoltat, entendre i ser entès. Imagineu-vos aquestes converses  com un exercici de coratge i respecte col.lectiu, com una gran conversa que es va teixint per tots els nivells del moviment independentista.

Imagineu-vos que deixem d’imaginar aquesta gran conversa col.lectiva i comencem a promocionar-la. Què podria passar? Res de dolent, segur,  i potser molt de bo.  Com per exemple que les emocions que  ara mateix agiten i enterboleixen  les aigües independentistes es calmin i poguem  veure  amb claredat què  hi ha al  fons que ens està impedint ara mateix avançar.

I ves a saber si no canviaríem la història.

 

Una lliçó del poble Navajo per als catalans

By Dewhurst, Donna (U.S. Fish and Wildlife Service) [Public domain], via Wikimedia Commons√

Mario Alonso Puig explica en la conferència Los vacíos del ser una llegenda que forma part central de la filosofia del poble Navajo de Nou Mèxic.  La podeu sentir a partir del minut 16 d’aquest enregistrament.

Dins meu, expliquen els Navajos, s’està lliurant una gran batalla. A un bàndol hi ha l’àliga majestuosa. Totes les seves accions són plenes de veritat, de bondat i de bellesa. L’àliga que viu dins meu sempre vola pel damunt dels núvols i, encara que a vegades baixa a les valls, pon els ous als cims de les muntanyes més  altes.

Però dins meu també hi viu el llop terrible. Es el pitjor que tinc.  Continua llegint

Amb el cor trencat i el cap clar

El moviment independentista i republicà català es va trencar ahir. Ho ha fet de la pitjor manera possible, amb ERC votant amb el PSC contra JxC. Amb el PSC, el partit que no va aixecar-se de la cadira per saludar les famílies dels presoners i exiliats,  el partit que ha apadrinat el 155.

I a davant  nostre  hi ha un judici que hauran d’enfrontar junts els que ara estan barallats i al seu costat envoltant-los un moviment civil que ha recollit centenars de milers d’euros per pagar multes, que ha donat generosament diners per ajudar a les defenses i a les famílies, que ha organitzat sopars grocs, concentracions a les presons.  I aixo fa mal, molt mal perquè és un menyspreu a la confiança i la generositat de les persones.

El trencament que  es va produir ahir, entre crits de traïdors, escarnis entre socis, ja feia mesos que l’esperàvem, no per anunciat ha estat menys dolorós.  Potser perquè confiàvem que la unió i generositat de les bases s’encomanaria als dirigents. Però no ha estat així i ara el pitjor que pot passar és que la trencadissa per dalt, s’encomani a la base.

El moviment independentista ha esclatat per dalt com un castell que fa llenya,  perquè en els pisos superiors no ha pogut aguantar la pressió i han provocat que tota l’estructura caigui. Quan això passa, la pinya evita el desastre absorbint l’impacte dels cosos que cauen els uns sobre els altres.

Ara als de la pinya ens toca fer una cosa molt difícil i molt important, mantenir-nos amb els braços agafats, amb el cor trencat, però amb el cap clar i la dignitat intacta.

 

Foto: By Pere López – Treball propi, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=21774026

Què hi fem a l’habitació de la confusió?

Diuen els experts que els processos de canvi es poden explicar com una casa amb quatre habitacions per on passem segons quina sigui la nostra manera de percebre i reaccionar al canvi. Es tracta de les habitacions anomenades:

SATISFACCIÓ                                     RENOVACIÓ

NEGACIÓ                                            CONFUSIÓ

A la primera planta de la casa del canvi a mà esquerra hi ha la habitació de la Satisfacció. Aquesta habitació és confortable, ens hi sentim relaxats, tot funciona com sempre i no cal canviar. A la mateixa planta a mà dreta trobem una habitació amb molta llum i molta energia positiva, és l’habitació de la Renovació. Aquí tot està per fer i tot és possible, aquí treballem junts, creem, innovem. Jo penso que durant l’època autonòmica dels anys vuitanta i noranta, especialment durant les olimpíades del 92, la majoria de catalans vivíem a l’habitació de la Satisfacció. A partir de la manifestació del 2010 en protesta per la sentència del Tribunal Constitucional retallant l’Estatut de Catalunya, el moviment independentista es va convertir en un moviment de masses i va entrar amb força a l’habitació de la Renovació. Va ser la “Revolució dels somriures” que va transformar la vida política catalana i va aconseguir posar les urnes als col·legis electorals l’1 d’octubre.

L’1 d’octubre la brutalitat de la policia i la indiferència de la Unió Europea van expulsar l’independentisme de l’habitació de la Renovació i el van fer caure a la de la Confusió d’on encara no n’ha sortit. Atordits per una repressió que no semblava tenir límits i per la reacció hostil i bel·ligerant dels unionistes els independentistes es pregunten “i ara què?” El buit que ha deixat el full de ruta planificat etapa a etapa, s’omple d’ enfrontaments partidistes i greuges personals, apareixen desqualificacions, dubtes sobre la capacitat de aconseguir l’objectiu, desànim i idees, moltes idees que no acaben de ser acceptades per a tothom … Doncs bé amics, encara que sigui difícil de creure, tal com explica aquest vídeo  de Pooja Droga The four rooms of change , l’habitació de la Confusió no és un mal lloc per passar-hi una temporada. La Confusió és imprescindible per efectuar la veritable transformació en profunditat,  per deixar velles maneres de pensar i adaptar-se a les situacions noves, per  agafar l’embranzida que ens tornarà a l’habitació de Renovació.

Qui dubti que aquesta transformació cap a millor ja està passant que llegeixi les entrevistes que van sortint a Vilaweb aquest estiu plenes de reflexions i propostes interessants. Us recomano especialment del Albano -Dante Fachin d’on trec aquesta cita:

Jo sempre cito Ramon Grosfoguel, que és un sociòleg portoriqueny, que diu que el primer d’octubre és un esdeveniment que canvia la forma en què una societat s’entén a si mateixa. Aquell primer d’octubre van passar coses que no havien passat mai en la política catalana. gent de la CUP, de l’PDECat, d’esquerra, gent de l’esquerra no independentista, anarquistes, tots van actuar units per dur a terme una acció política. Això no havia passat mai. per tant, quan una societat fa el que mai havia fet, no es podrà tornar a entendre a si mateixa amb els ulls d’abans.

Si l’habitació de la Confusió és incomoda l’habitació de la Negació és nefasta, aquí no hi ha transformació sinó petrificació i putrefacció. Aquí amics meus és on habita  l’unionisme en pes, inclòs tot l’aparell de l’estat que va des del rei i el seu govern, als jutges i als mitjans de comunicació, passant pels partits polítics i els grups fatxes que campen sense control. Tots ells tanquen els ulls per no haver de reconèixer que des de l’1 d’octubre ja no és possible fer entrar Catalunya dins el taüt del ’78 on viuen ells.

 

Foto: chris-barbalis-186421-unsplash

La clau al pany

Avui he llegit  la història que explica mestre sufí Idries Shah sobre un serraller que havia estat   empresonat  injustament i que havia aconseguit  escapar-se de manera miraculosa. Un dia, diu la història,  li van demanar al serraller com havia aconseguit escapar.  L’home va explicar  quan ja portava temps a la presó,  va descobrir que en la catifa de pregaria en la que s’havia estat agenollat cinc cops al dia,  que li havia teixit la seva dona ,  hi apareixia el dibuix d’un pany. Entenent que aquest era el pany de la porta de la presó  el serraller va preparar un pla. Primer va negociar amb els seus guardes que li portessin eines i peces de metall per treballar. Amb aquests materials va fer objectes que els guardes venien per al seu propi guany. Al mateix temps que treballava per als guardes de la presó el serraller va utilitzar les eines per fer la clau que s’ajustava al pany i que finalment li va servir per obrir la porta i fugir. La moral de la història és que  si entenem els mecanismes que ens mantenen empresonats podem construir la clau que  ens alliberarà.

En aquest moment en què el moviment independentista no acaba de trobar l’estratègia per implantar la república, em demano si no seria una bona idea concentrar-se ara en entendre els mecanismes que mantenen Catalunya tancada dintre d’Espanya i el paper que cada element juga dins aquest pany.  De què està feta la força bruta de l’estat i quins límits i contradiccions té? De que està feta la indiferència de la EU i quines escletxes té? Com funciona la propaganda catalanofòbica i  per què té èxit? De què estan fetes les divisions entre els partits polítics catalans? Com funciona el bloc del 155 i fins a quin punt funciona? Què pensen les persones a Catalunya que s’oposen a la independència? De què tenen por?

Es a dir no importa el gran, fort, complicat o rovellat que sembli el pany que ens tanca, si es té el coratge de mirar la realitat de cara i la intel.ligència  d’entendre’n els mecanismes, és possible  construir la clau que  obrirà el pany.

 

 

Foto: By Franzfoto – Treball propi, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=11832123

El poli bo i el poli dolent

Llegeixo al Nacional del 17 de juny que Margarita Robles, ministra de defensa(!) diu que “los dirigentes de Cataluña tiene que entender que hay que superar està página negra que suposo Puigdemont y lo que pasó el 6 i 7 de setiembre. Esto no excluye que podamos hacer una reforma de la Constitución para hacerla más moderna. Una reforma legal desde la misma legalidad” i continua “fuera del marco de la Consitución no existe ninguna posibilidad de dialogo” “para lo que no esté en el marco consitucional no encontrará apoyo”. Després afegeix que “con respeto a los presos tienen que estar cerca de sus familias.”

Aquí tenim la versió poli bo del mateix discurs del PP en poli dolent. Tots dos volen el mateix, que Catalunya deixi de reclamar   el seu dret a l’autodeterminació (que segons la seva interpretació de la Constitucióno no té i que segons el dret internacional té). El PP ho feia donant cops de puny físics, el PSOE prometent una reforma de la Constitució (que no defineix en que consistirà  ni com la farà) i oferint l’acostament dels presos a casa (cosa que ha de fer legalment).

Poli bo i poli dolent diuen el mateix, volen el mateix, però després de mesos i mesos de cops i burles, el poli bo es presenta com l’aliat i et diu, escolta’m que jo soc bo i si col.labores tindràs “mi apoyo”* .  Jo m’encarrego que els teus presoners s’acostin a casa, aixi les famílies no hauran de fer 1400 kilòmetres cada setmana, Et convé col.laborar perquè si nó tornarà el poli dolent i t’estomacarà.

La ministra de defensa del PSOE no pensa que l’atac policial de l’1O, la imposició del 155, els empresonaments preventius, els atacs dels fatxes, les acusacions contra mestres i professors, siguin una pagina negra que l’Estat espanyol hagi de passar. La senyora ministra de defensa vol que oblidem que el poli bo era al costat del poli dolent  quan va fer totes aquestes barbaritats i que l’hauria pogut parar i no ho va fer.

I mentrestant tic tac el temps passa i el poli bo sap que ha d’aconseguir que la víctima s’esgoti i es rendeixi abans que Alemanya digui que no hi ha malversació on tampoc va veure rebel·lió i que no extradirà Puigdemont i que Escòcia digui que no, que no hi ha rebel·lió ni malversació i que no extradirà a Clara Ponsatí i mentrestant SuIssa no diu res de la Marta Rovira.

Passa el temps i s’acosta la tardor i el poli bo ha d’aconseguir que els dirigents es barallin,  que es rendeixin abans dels judicis de la tardor. Perquè a la tardor l’Estat espanyol té una cita amb la injustícia i l’escàndol: un judici on tot un govern i una presidenta d’un parlament i dos dirigents de la societat civil seran condemnats per uns crims que quatre països europeus hauran dit que no existeixen. Perquè llavors el poli que va de bo quedarà retratat com el que és: un maltractador.

* Ja es casual que  la ministra de defensa utilitzi el verb “apoyar”, el mateix que va utilitzar Zapatero  ja fa uns quants anys parlant de l’Estatut que al final no va “apoyar” sinó “cepillar” i que el PP finalment  va “liquidar”

Buscant una imatge he trobat aquest vídeo, que l’humor ens ajudi a resistir:

7 coses que els nostres representants polítics no tenen clares (excepte la CUP)

1. Que el moviment independentista català és un moviement per la dignitat.

2. Que l’1 d’octubre ha passat i ens ha canviat.

3. Que l’1 d’octubre, el 3 d’octubre, el 9 de novembre i el 21 de desembre vam guanyar.

4. Que estem guanyant la batalla a l’exterior.

5. Que la responsabilitat de guanyar la moció de censura és dels socialistes i que li toca a Pedro Sanchez fer concessions  si vol guanyar-la.

6. Que la responsabilitat d ‘Esquerra i el PdCat es defensar la dignitat i els interessos dels seus votants.

7. Que el nostre pitjor enemic no es ni Rajoy, ni Rivera, ni els Socialiestes, ni l’aparell de l’Estat, sinó la por de caminar lliures.

 

 

L’home tranquil

L’explicació més aclaridora que he trobat sobre la relació entre Catalunya i el bloc del 155 és una fil de twitts  de  @Cloudechka  publicats el 3 de febrer d’enguany.  L’autora és una jove politòloga de nom Clàudia que recentment ha publicat un video,  que s’ha fet viral,  on denuncia la instrumentalització dels catalans amb origen espanyol per part dels partits unionistes .

El fil de twitts del 3 de febrer,  encara que no ha tingut el ressó del vídeo, és també molt interessant  perquè  fa un paral.lelisme entre el bullying que Clàudia va patir a l’institut i les tàctiques de repressió que l’Estat aplica sobre Catalunya. El bullying, explica, sempre obeeix al mateix: odi, intimidació, dominació i agressió. Hi participen el que s’anomena “el matón o la matona”,  els seus seguidors i els que no s’atreveixen a dir res i callen. L’agressor utilitza i manipula les creences dels seguidors, i a la vegada intimida indirectament als possibles opositors.  “Us sona?”, pregunta.

Clàudia diu que no entenia perquè l’odiaven,  que pensava que era culpa seva. Estava tan desesperada per aconseguir que l’acceptessin quenes va inventar mil maneres de demanar disculpes, però el que va descobrir es que com més cedia més l’humiliaven. “De què em servia plorar? De què em servia denunciar-ho als professors? De què em servia lamentar-me de mi mateixa? De què em servia cedir a les seves intimidacions? ” es pregunta, i respon en majuscules: “DE RES. PERQUÈ L’ODI NO ES CURA AMB LA SUBMISSIÓ. LA INTIMIDACIÓ NO ES CURA AMB L’OBEDIÈNCIA.” S’en va sortir perquè va decidir plantar-se  cara  a ella mateixa. Li va costar, diu, però  va decidir que volia ser lliure i que  així  va aconseguir que la desaprovació i les amences deixessin d’importar-li.  No va aconseguir  ser lliure perquè els altres la deixessin en pau, explica, va ser lliure perquè va decidir que ho volia ser.

El president Torra actua en la línia que va fer servir la Clàudia, la de ser lliure  i no deixar-se intimidar.  El primer acte de llibertat del 131 president de la Generalita ha estat la seva investidura en la que ha prevalgut el seu criteri de fer un acte  discret  per sobre  el desig manifestat pel govern espanyol d’ escenificar la rendició amb  retrat del rei, constitució i bandera espanyola incloses   Torra no ha aixecat la veu però la investidura ha durat  tres minuts i ha estat  amb la senyera i prou. La resposta del govern espanyol ha estat  publicar un regitzell d’amences que Torra ni ha contestat.  El que ha fet és enviat una carta a Rajoy oferint i demanant diàleg i respecte,  però deixant clar  que el projecte polític que defensarà serà ‘fidel a l’expressió democràtica de l’1 d’octubre i al seu resultat’.

He llegit que la presidència de Torra serà de resistència,  no m’ho sembla. Les decisions d’aquest primers dies,  començant per escenficar la presa de posessió curta, trista i digna que ha triat ell mateix,  apunta cap una presidènca alliberadora, en el sentit que explica la Clàudia. Fins ara  Torra ha fet el què considera que cal fer,  sense fer escarafalls però sense deixar-se influenciar per les amences i les sortides de to cada cop més estridents de  la banda del 155.  Torra ha estat un president lliure  perquè vol ser lliure i crec que així continuarà.

“La llibertat”, ens explica la jove Clàudia,  “no es demana, la llibertat és intrínseca a l’ésser humà. I nosaltres som els únics responsables de deixar que ens la limitin.”