Als que volen que ens rendim

Dedicat a #MeridianaResisteix

Jo he vist gent passant la nit en una escola per defensar el dret a votar i a la matinada he vist unes urnes prohibides arribant embolicades en una bossa negra i he plorat. Jo he vist policies atacant amb martells portes d’escoles i la gent negant-se a marxar tot i la por.

Jo he vist persones de 90 anys posant una papereta en una urna de plàstic mentre els aplaudien els joves. Jo he parlat amb un observador estranger admirat per la solidaritat i la força del nostre poble.

Jo he vist quilòmetres de llaços grocs en solidaritat amb els perseguits i he conegut persones que han viatjat tota la nit per manifestar-se en ple hivern en una ciutat llunyana.

Jo he vist centenars de milers d’euros recollits en 24 hores per pagar rescats.

Jo he vist joves sense por fent recular la policia i xiulant a un polític que pretenia aprofitar-se’n. Jo he sentit històries de mares que encoratjaven els seus fills a la protesta.

Jo he trobat persones de tot el món que m’han animat,  m’han dit que estan amb nosaltres. Jo he vist al món pendent de la sortida d’un presoner d’una presó alemanya.

Jo he vist veïns que no es coneixien creant xarxes de solidaritat als barris i gent que ha sortit nit darrere nit a protestar al carrer.

Jo he vist milers i milers de persones entrant a Barcelona des dels quatre racons del país. Milers i milers de persones.

I ara em dieu que tot això que he vist és impossible de fer. Que som mesells i covards, que no sabem ni podem, que toquem de peus a terra, que no ens arrisquem. Que pleguem que potser d’aquí  a 20 anys algú ho tornarà a intentar.

Hi jo us responc que si ho hem sabut fer ho podem tornar a fer millor i no d’aquí  a 20 anys sinó ara i aquí. Només cal recordar tot el que ens prendran i tot el que ja ens han pres.

La por dels líders independentistes

       L’1 d’octubre  els líders independentistes s’esperaven que l’Estat reprimiria el referèndum, no amb la violència que ho va fer, però s’ho esperaven. El que no s’esperaven que la gent tingués la força per  resistir i derrotar la brutalitat de l’Estat.
      L’1 d’octubre  els líders independentistes esperaven que l’Estat es negaria a negociar. El que no esperaven és que Europa miraria cap un altre cantó i no mouria un dit per obligar l’Estat a fer-ho.
      L’1 d’octubre els dirigents independentistes estaven mentalment preparats per a l’escenari:
Estat repressiu+Poble víctima + Europa mediadora = NEGOCIACIÓ
     Però el que es van trobar va ser:
Estat repressiu i violent + Europa indiferent + Moviment civil no-violent i fort = CONFRONTACIÓ
      L’1 d’octubre la realitat va frapar els  líders independentistes com un llamp i els va deixar mentalment  petrificats. Els líders independentistes van quedar atrapats en la negació  i  molts avui encara pensen i actuen com si la realitat fos:
     Estat repressiu+Poble víctima + Europa mediadora = NEGOCIACIÓ
     Per això  malden per fer real el que s’ha demostrat impossible.  Parlen de diàleg amb l’Estat  i demanen mediació d’Europa. Repeteixen  que no som prous, que som perdedors, per tornar-nos poble víctima. Sostenen que el PSOE ens tractarà millor i que cal donar-li suport perquè no ens reprimirà com la dreta. Però la realitat és tossuda, el PSOE diu que dialogarà però no d’un referèndum sobre  la independència ni de l’amnistia. La repressió continua, la re-centralització continua, els presoners no surten de la presó i els exiliats no poden tornar
    Els líders independentistes es neguen a acceptar  que la realitat és la que és. Per això parlen de la independència però lluiten per les engrunes autonomistes,  per això amb una mà diuen el poble no falla mai i amb l’altre envien els mossos a reprimir-lo, per això parlen de govern efectiu però tenen un govern de genolls, per això diuen que dialoguen però només negocien que ens retornin part del que ens han usurpat abans.
    Els líders independentistes tenen por de la realitat, que és que no hi haurà diàleg si abans no hi ha una confrontació amb l’Estat.  Una confrontació que el moviment civil pot  guanyar si té líders valents al davant.
    La por és bona quan ens fa prudents i dolenta quan ens paralitza. Vam néixer amb el dret d’autodenominar-nos, hi renunciarem?
  ( Sé que els líders independentistes no són un bloc homogeni, Grosfogel ha classificat el corrents que travessen els partits polítics i les entitats transversalment entre Junqueristes i Cuixaristes.  Entre els que s’han rendit i els que no. Aquest article defineix millors els primers que no pas els segons.)

Ara i aquí

Els catalans arrosseguem dues maletes molt pesants

 

Amb la mà esquerra arrosseguem la maleta dels traumes del passat. Va plena de:

  • no podem,
  • no sabem,
  • sempre perdem,
  • sempre ens barallem,
  • a l’hora de la veritat fem figa, en definitiva.

 

 

 

Amb la mà dreta empenyem una maleta plena d’angoixes sobre esdeveniments que potser passaran en el futur i que pensem que no tindrem eines per superar-los:

  • ens desanimarem i tornarem al sofà,
  • acceptarem les engrunes i ens resignarem,
    • ens quedarem enganxats en un processisme estèril.

La maleta plena del passat ens diu “mai no hem pogut.”

La maleta del futur ens diu “mai no podrem.

 

 

 

El viatge cap a la independència és costerut, està ple de dificultats i les dues maletes que arrosseguem se’ns mengen les energies que necessitem per a continuar pujant.

 

 

 

 

Deixem la maleta del passat perquè no estem obligats a repetir el passat.

Deixem la maleta del futur perquè patim per coses que potser no passaran mai.

Concentrem totes les energies en el que podem fer ara i aquí.

 

 

 

Crèdit imatges

Malta antiga: By Florian Fuchs/Wikipedia/CC-BY-SA 4.0, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=39409451

Maleta moderna: By Florian Fuchs/Wikipedia/CC-BY-SA 4.0, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=39409451

Escalador: By Alma – Treball propi, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=9005121

Les dues maletes es basen en una idea de Mario Alonso Puig

Fins al final

roll the dice

if you’re going to try, go all the
way.
otherwise, don’t even start.
if you’re going to try, go all the
way.
this could mean losing girlfriends,
wives, relatives, jobs and
maybe your mind.
go all the way.
it could mean not eating for 3 or 4 days.
it could mean freezing on a
park bench.
it could mean jail,
it could mean derision,
mockery,
isolation.
isolation is the gift,
all the others are a test of your
endurance, of
how much you really want to
do it.
and you’ll do it
despite rejection and the worst odds
and it will be better than
anything else
you can imagine.
if you’re going to try,
go all the way.
there is no other feeling like
that.
you will be alone with the gods
and the nights will flame with
fire.
do it, do it, do it.
do it.
all the way
all the way.
you will ride life straight to
perfect laughter, its
the only good fight
there is.

3 d’abril del 1919 a Dublín

Fa cent anys, concretament el 3 d’abril del 1919, Michael Collins es va passar la nit dins els arxius a la comissaria central de la policia política al carrer Great Brunswick de Dublín. L’havia introduït Ned Broy, un comissari que treballava de d’agent doble] a favor del moviment republicà. Michael Collins havia participat en la revolta de Pasqua del 1916 que havia acabat amb setze líders afusellats, un centenar d’empresonats i un parell de milers d’homes tancats sense judici al camp de concentració de Frongoch, a Gales. Collins s’hi havia passat nou mesos, en aquell camp enfangat i infestat de rates.

Frongoch va ser el gran error dels anglesos, que van detenir homes per tot Irlanda que no s’haurien conegut mai en circumstàncies normals, i els van tenir tancats durant mesos sense gaire cosa a fer excepte organitzar-se per quan sortissin lliures. Va ser allà on es va canviar la mentalitat del moviment. La revolta del 1916 havia estat una revolta “clàssica” que repetia el patró de revoltes fracassades anteriors, un aixecament heroic i fallit que buscava només passar la flama de la república sempre somniada però mai aconseguida a la generació següent. Però quan els interns de Frongoch van tornar a casa estaven a punt per reprendre la lluita allà on l’havien deixada i aquest cop volien guanyar. Per això Collins, que tenia una ordre de recerca i captura per un discurs que havia fet durant les eleccions, se la va jugar aquell 3 d’abril passant una nit als arxius al cor mateix del servei d’intel.ligència del seu enemic.

En una nit Collins en va tenir prou per comprovar la quantitat ingent d’informació que recollien agents escampats per tota l’illa, dedicats exclusivament a seguir i apuntar les passes i les paraules dels activistes republicans. Al mateix temps Collins va descobrir el punt feble de tot el sistema: aquells informes no servien de res sense els homes que els havien recopilat, així que si apartava o eliminava els informants deixaria els anglesos cecs i sords.

Michael Collins no va guanyar sol la guerra d’independència. Hi va haver moltes persones implicades i molts altres líders, i un poble al darrere que no va defallir. Però van ser els seus serveis d’intel.ligència els que van deixar l’aparell repressiu anglès girant en el buit, mentre la policia cada vegada menys informada compensava amb brutalitat el que perdia en efectivitat. Al cap de dos anys d’una confrontació de serveis d’intel.ligència en què cap part va regalar res a l’altra, els anglesos van haver d’acceptar seure a la taula de negociacions amb els que fins llavors havien perseguit i considerat criminals.

Autor: MHM-com
https://es.wikipedia.org/wiki/Broken_Chair

Estem parlant de fa cent anys: Gandhi encara no era conegut, i Luther King no havia ni nascut. En aquella època la guerra, encara que avui ens sembli estrany, es considerava una via legítima, fins i tot gloriosa, per aconseguir la independència. Anys després Gandhi va optar per la lluita no-violenta per enfrontar-se al mateix imperi. Gandhi, igual que Collins,  va trobar la manera de col.lapsar el sistema de repressió. L’estratègia de Gandhi va ser aconseguir que els seus compatriotes deixessin de col.laborar amb els anglesos. Ho va començar fent sal, filant cotó. Ho van fer resistint, persistint fins a ensorrar el sistema penitenciari colonial. Igual que a Irlanda, els anglesos van seure a la taula a negociar la independència d’aquells que havien perseguit com a criminals.

El que trobo interessant de les històries de Michael Collins i Gandhi és que tots dos, tot i l’enorme diferència en els mètodes, l’espai i el temps, van entendre com els dominava l’Imperi Britànic i van saber trobar l’estratègia que va portar la dominació anglesa al col.lapse. És com una cadira: no cal tallar-li les quatre potes; en talles una i cau.

 

 

Després de publicar la primera versió d’aquest apunt Jordi Galves fa una proposta que us deixo aquí,  Es una manera de tallar una pota que ni Michael Collins ni Gandhi tenien, però que els catalans si que tenim.Llegiu l’article senser  a Jordi Galves Voleu una estratègia?  El Nacional 25 de Juilol del 2019

Continua llegint

L’ocell daurat

By frederic.salein – originally posted to Flickr as Golden backed weaver, CC BY-SA 2.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=4730866

Diuen que això era i no era un rei que tenia tot el país dòcilment als seus peus. Diuen que tots els  seus súbdits   l’aplaudien quan sortia al carrer rodejats de la seva cort i els seus guardes i callaven quan imposava la seva llei.

Diuen que l’únic que s’atrevia a aixecar la veu contra el rei era un ocell daurat que cada  matí volava fins al jardí del rei i que des del cirerer preferit del monarca cantava burleta:

— Tinc més poder jo que el rei Durandeta, tinc més poder jo que el rei Durandó!

Diuen que el rei no suportava aquell ocell empipador i que no va parar fins que els seus guardes el van atrapar amb un xarxa.

Diuen que el rei va manar al cuiner que li servís l’ocell per dinar.

Diuen que l’ocell daurat enlloc de callar mentre el plomaven i el coïen va continuar cantant i que el cuiner nerviós el va deixar mig cru.

Diuen que el rei quan va veure el seu rival tan petit i esquifit al plat se’l va empassar sencer sense quasi mastegar-lo.

Diuen que quan el rei satisfet anava a fer un rot que certifiqués la fi del seu enemic va sentir una veu que sortia de la panxa i que cantava:

— Tinc més poder jo que el rei Duranteda, tinc més poder jo que el rei Durandó!

Diuen que al rei li va agafar un mal de panxa tan fort que va haver de vomitar l’ocell.

Diuen que l’ocell havia recuperat les plomes i va sortir volant, lliure.

Diuen que el rei no va sobreviure la indigestió.

Diuen que l’ocell no era daurat sinó que era groc.

Diuen que conte explicat és conte acabat i que si no és mentida és veritat.

 

La gran conversa

Imagineu-vos que Carles Puigdemont i Oriol Junqueras s’asseuen en una taula potser amb una tercera persona que fa de mediadora i parlen del que va passar a partir de l’1 d’octubre,  per què van prendre direccions diferents i  de  com pensen aconseguir la república catalana. Imagineu-vos que al final d’aquesta conversa no s’arriba ni a una estratègia conjunta, ni a un pacte, ni  a una victòria d’una estratègia sobre l’altra.   Imagineu-vos que aquesta conversa ni s’enregistra, ni se n’aixeca  acta, ni se’n  parla a cap mitjà de comunicació, ni es filtra per les xarxes socials.  I tot i aquestes limitacions, si aquesta conversa servís perquè Carles Puigdemont sabés que  Oriol Junqueras l’ha escoltat i l’ha entès i que Oriol Junqueras sabés que que Carles Puigdemont l’ha escoltat i  l’ha entès,  ja hauria valgut la pena perquè crearia una base de respecte i confiança mútua que ara mateix no existeix i podria canviar la història.

Mediation-driven attachment network of size 256 nodes Autor Khassan du

La conversa entre el líders dels dos partits independentistes majoritaris ara mateix no pot passar.  Però  què impedeix  una conversa així entre dos presoners a  Lledoners ? Entre dos diputats al Parlament d’un dels tres partits independentistes ara mateix enfrontats?  Entre  dos dirigents o dos militants independentistes que han abraçat estratègies  diferents? Entre un membre d’un CDR i un militant d’un partit polític? Entre un promotor de les primàries a Barcelona i un candidat d’un partit? Entre un activista de l’ANC i un d’Omnium? Entre un promotor de la Crida i una cupaire destacada? Entre un membre d’Arran i un mosso del col.lectiu de les Guilleries?  O entre qualsevol de nosaltres i un altre independentista que defensa la via CUP o la via ERC o JxC?

Imagineu-vos ara que el territori s’omple de converses d’aquestes, entre dues o tres persones, on ningú intenta ni guanyar, ni convèncer, ni pactar, només escoltar i ser escoltat, entendre i ser entès. Imagineu-vos aquestes converses  com un exercici de coratge i respecte col.lectiu, com una gran conversa que es va teixint per tots els nivells del moviment independentista.

Imagineu-vos que deixem d’imaginar aquesta gran conversa col.lectiva i comencem a promocionar-la. Què podria passar? Res de dolent, segur,  i potser molt de bo.  Com per exemple que les emocions que  ara mateix agiten i enterboleixen  les aigües independentistes es calmin i poguem  veure  amb claredat què  hi ha al  fons que ens està impedint ara mateix avançar.

I ves a saber si no canviaríem la història.

 

Una lliçó del poble Navajo per als catalans

By Dewhurst, Donna (U.S. Fish and Wildlife Service) [Public domain], via Wikimedia Commons√

Mario Alonso Puig explica en la conferència Los vacíos del ser una llegenda que forma part central de la filosofia del poble Navajo de Nou Mèxic.  La podeu sentir a partir del minut 16 d’aquest enregistrament.

Dins meu, expliquen els Navajos, s’està lliurant una gran batalla. A un bàndol hi ha l’àliga majestuosa. Totes les seves accions són plenes de veritat, de bondat i de bellesa. L’àliga que viu dins meu sempre vola pel damunt dels núvols i, encara que a vegades baixa a les valls, pon els ous als cims de les muntanyes més  altes.

Però dins meu també hi viu el llop terrible. Es el pitjor que tinc.  Continua llegint

Amb el cor trencat i el cap clar

El moviment independentista i republicà català es va trencar ahir. Ho ha fet de la pitjor manera possible, amb ERC votant amb el PSC contra JxC. Amb el PSC, el partit que no va aixecar-se de la cadira per saludar les famílies dels presoners i exiliats,  el partit que ha apadrinat el 155.

I a davant  nostre  hi ha un judici que hauran d’enfrontar junts els que ara estan barallats i al seu costat envoltant-los un moviment civil que ha recollit centenars de milers d’euros per pagar multes, que ha donat generosament diners per ajudar a les defenses i a les famílies, que ha organitzat sopars grocs, concentracions a les presons.  I aixo fa mal, molt mal perquè és un menyspreu a la confiança i la generositat de les persones.

El trencament que  es va produir ahir, entre crits de traïdors, escarnis entre socis, ja feia mesos que l’esperàvem, no per anunciat ha estat menys dolorós.  Potser perquè confiàvem que la unió i generositat de les bases s’encomanaria als dirigents. Però no ha estat així i ara el pitjor que pot passar és que la trencadissa per dalt, s’encomani a la base.

El moviment independentista ha esclatat per dalt com un castell que fa llenya,  perquè en els pisos superiors no ha pogut aguantar la pressió i han provocat que tota l’estructura caigui. Quan això passa, la pinya evita el desastre absorbint l’impacte dels cosos que cauen els uns sobre els altres.

Ara als de la pinya ens toca fer una cosa molt difícil i molt important, mantenir-nos amb els braços agafats, amb el cor trencat, però amb el cap clar i la dignitat intacta.

 

Foto: By Pere López – Treball propi, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=21774026