Seixanta per cent

M’estic fent una bufanda de llana groga

Trenta un punts per passada,

centenars de passades,

milers de punts.

La llana  i les agulles  comprades lluny

en un país on el groc només és un color alegre.

Mentre les mans van fent el gest repetitiu

un punt del dret i un punt del reves,

Arribo a la punta canvio les agulles de mà

em repeteixo a manera de mantra:

Seixanta per cent.

Seixanta per cent de paper blancs,

Es tot el que cal perquè el color de meva bufanda

sigui només un color alegre per passar l’hivern.

Dublín 1916

Un segle enrere els republicans irlandesos es van aixecar contra el domini anglès, van declarar la independència i van defensar-la amb les armes a Dublín. Els problemes d’Anglaterra són la oportunitat d’Irlanda, deien, i el 1916 el problema de la corona anglesa era la primera guerra mundial que no estava guanyat.  Tenint en compte la correlació de forces, un miler i mig d’homes en el costat dels rebels i milers de soldats entrenats i armats en el costat anglès, l’aixecament no hauria hagut de durar ni un dia, però els irlandesos van agafar als anglesos per sorpresa, i van poder aguantar sis dies fent-se forts a diversos edificis de la ciutat.  Els anglesos van haver de desplaçar tropes que lluitaven a França i artilleria per dominar l’aixecament. Al final van guanyar per força bruta. Després van caure sobre tot el qui feia tuf   republicà encara que no hagués participat en la revolta, Van afusellar 16 persones, i en van tancar milers  a presons i camps de concentració. Dos anys després els republicans van guanyar unes eleccions al Parlament amb candidats empresonats i tot l’aparell en contra i van tornar a declarar la independència.

A Catalunya la lluita dels irlandesos tenia molts simpatitzants  Els fets de Prats de Montlló protagonitzats per Macià estaven inspirats en el moviment republicà irlandès.  L’escriptor i polític irlandès  Robert Brennan, que va ser el cap de la campanya republicana a les eleccions, explica en el seu llibre de memòries Alliegiance, que a Barcelona un rellotger no li va voler cobrar la feina quan va saber que era irlandès.

Jo també em vaig enamorar d’Irlanda durant un viatge que vaig fer quan era estudiant, fruit d’aquesta experiència em vaig decidir a escriure una novel.la, la primera que escrivia en la meva vida  i  que va guanyar el premi Joaquim Ruyra una llunyana nit de Santa Llúcia del 1984 organitzada per Omnium Cultural. La vaig titular Les Flors Salvatges per una cancó en un disc que vaig comprar aquest viatge  que comença amb aquesta estrofa:

“Nosaltres podem ser tan lliures com les flors salvatges a les muntanyes…”  En el meu llibre les flors salvatges simbolitzen la força dels petits davant els grans i poderosos.

Les flors salvatges se situa el 1916 a Irlanda abans i durant  aquest l’aixecament de Pasqua. La història està escrita des del punt de vista d’un personatge de ficció, un noi de disset anys. Hi ha un capítol, el 14,  però que trenca aquesta lògica,  és el  capítol que narra el moment de  la declaració d’independència. El text el va llegir Padraig Pearse el dilluns de Pasqua del 1916 a la GPO de Dublín, (l’edifici general de correus i telègrafs). Aquell mateix dia el virrei  d’Irlanda havia cridat una reunió al Castell de Dublín per preparar una acció preventiva contra un possible aixecament.Tot i que tenien un sistema d’espionatge massiu, l’aixecament de Pasqua va agafar a les autoritats per sorpresa. Una tarda que era al llit amb migranya se’m va acudir barrejar els dos esdeveniments i em va sortir això:

Poblach na h-Eireann
El Govern Provisional de la República d’Irlanda al Poble d’Irlanda

El sots-secretari per a l’administració d’Irlanda, Sir Matthew Natham, havia de fer veritables esforços per reprimir el mal humor que li provocava sentir parlar Lord Wimborne. Aquest home feia quatres dies, com aquell qui diu, que era virrei d’Irlanda i ja volia donar-li lliçons a ell, que ja en feia molts més que regia els destins de l’illa del Castell de Dublín.

—Senyors –va afirmar un cop més Lord Wimborne–, repeteixo que s’està preparant un aixecament. Ens hem d’avançar. Avui mateix s’han de detenir els seixanta o cent caps coneguts de les organitzacions separatistes.

IRLANDESOS I IRLANDESES: En nom de Déu i de les generacions passades de les que en rep la seva antiga tradició i nacionalitat, Irlanda, a través nostre, convoca els seus fills al voltant de la seva bandera i a lluitar per la seva llibertat.

— Lord Wimborne –va opinar el comissari en cap de la policia de Dublín–, hem de ser conscients que, si actuem amb tanta duresa contra els republicans, l’únic que aconseguirem serà augmentar-ne el prestigi entre la població.

— A més a més –va afegir un dels oficials de la intel·ligència del Castell—afirmar que s’està preparant una revolta em sembla exagerat, millor seria dir que se’n preparava una.

Nosaltres declarem el dret del poble d’Irlanda a la possessió d’Irlanda i al control sense cadenes dels destins irlandesos, a ser sobirà i inalienable.

—Exacte! –va dir Sir Natham–. On és la revolta, digui, Lord Wimborne? Les armes són al fons del mar i MacNeill va publicar ahir l’ordre que cap voluntari irlandès no es mogués.

—Una revolta sense armes i sense homes, jo diria –va afegir un dels oficials de l’Estat Major– que és impossible.

—Als Voluntaris Irlandesos se’ls ha deixat anar massa lluny. No entenc com han pogut fer instrucció militar pels carrers sense que ni tan sols se’ls segrestessin les armes.

La llarga usurpació d’aquest dret per part d’un poble i un govern estrangers no l’han extingit, el dret, ni mai no podrà ser extingit mentre no es destrueixi el poble irlandès.

—Lord Wimborne, vós sobrevolareu la capacitat d’aquesta gent –va dir amb cert menyspreu un oficial de l’exèrcit–. Són indisciplinats, incapaços d’organitzar res seriosament. No sé si m’enteneu, l’únic que fan és jugar a soldats.

A cada generació el poble irlandès ha defensat el seu dret a la llibertat i a la sobirania nacional; sis vegades en tres-cents anys ho ha defensat amb les armes.

—Vós oblideu que el sentiment antibritànic és una cosa molt arrelada en aquest país –va contestar, tossut, el virrei.

—Senyor –va explicar Sir Natham amb el to de qui ha d’explicar una cosa evident–, vós us heu deixat enlluernar per les paraules. Estem al país dels xerraires.

—Però, Sir Natham –va contestar Lord Wimborne amb més educació de la que realment hauria desitjat demostrar–, l’Aud és alguna cosa més que paraules. El vaixell alemany enfonsat a les costes de Kerry demostra sense dubtes connexions amb l’enemic i això, permeteu que us ho recordi, és traïció. Des de 1914 que estem en guerra, senyors. Per tant, insisteixo que es detinguin, sota la meva responsabilitat si fa falta, els caps republicans –s’havia anat aixecant de la cadira a mesura que pronunciava el seu curt parlament fins a quedar quasi dempeus davant els reunits.

Recolzant-nos en aquest dret fonamental i defensant-lo un cop més amb les armes davant del món, nosaltres, per tant, proclamem la República Irlandesa com estat sobirà i independent i empenyorem les nostres vides i les vides dels nostres companys en armes per la causa de la seva llibertat, la seva felicitat i la seva exaltació entre les nacions.

Sir Natham va calcular un moment les paraules que anava a dir:

—Si vós, Lord Wimborne, com a virrei, accepteu la responsabilitat i la resta de cavallers hi estan d’acord, podríem fer unes quantes detencions preventives sense esperar l’autorització de Londres. Abans de començar, però, hem de calcular molt bé les possibles conseqüències i com fer-los front, si no molt em temo que ens en penedirem.

Signat en nom del Govern Provisional

Va ressonar un tret sota la finestra del despatx

Thomas J. Clarke

Van córrer a mirar què passava.

Seán MacDiarmada  Thomas MacDonagh

Davant de la porta central del pati, un policia jeia mort.

P.H. Pearse Eamonn Ceannt

Cinquanta homes i nou dones es movien intentant ocupar posicions al voltant del Castell de Dublín.

James Connolly Joseph Plunkett

Eren dos quarts d’una del migdia del dilluns de Pasqua de 1916.

 

 

La primera pàgina en blanc

Aquest blog comença amb una quadern que m’ha regalat una amiga, el títol del quadern és

LE LIVRE À VENIR

El llibre que vindrà de l’escriptor francès Maurice Blanchot publicat l’any que vaig nèixer.

A la primera pàgina trobo la frase:

L’essència de la literatura, és escapar a tota determinació essencial, a tota afirmació que l’estabilitza o fins i to la fa realitat: no hi és mai aquí, cal  retrobar-la o reinventar-la sempre.

La segona pàgina està en en blanc que és una incitació a escriure. Deixo la ment quasi en blanc i escric el primer que em ve a la ment:

Avui és 21 de novembre, falta un mes per les eleccions del 155, i no sé com l’aguantaré

Després obro l’ordinador i escric lla primera entrada del que serà el meu blog a v entradaes del meu blog.