Jo he vist gent passant la nit en una escola per defensar el dret a votar i a la matinada he vist unes urnes prohibides arribant embolicades en una bossa negra i he plorat. Jo he vist policies atacant amb martells portes d’escoles i la gent negant-se a marxar tot i la por.
Jo he vist persones de 90 anys posant una papereta en una urna de plàstic mentre els aplaudien els joves. Jo he parlat amb un observador estranger admirat per la solidaritat i la força del nostre poble.
Jo he vist quilòmetres de llaços grocs en solidaritat amb els perseguits i he conegut persones que han viatjat tota la nit per manifestar-se en ple hivern en una ciutat llunyana.
Jo he vist centenars de milers d’euros recollits en 24 hores per pagar rescats.
Jo he vist joves sense por fent recular la policia i xiulant a un polític que pretenia aprofitar-se’n. Jo he sentit històries de mares que encoratjaven els seus fills a la protesta.
Jo he trobat persones de tot el món que m’han animat, m’han dit que estan amb nosaltres. Jo he vist al món pendent de la sortida d’un presoner d’una presó alemanya.
Jo he vist veïns que no es coneixien creant xarxes de solidaritat als barris i gent que ha sortit nit darrere nit a protestar al carrer.
Jo he vist milers i milers de persones entrant a Barcelona des dels quatre racons del país. Milers i milers de persones.
I ara em dieu que tot això que he vist és impossible de fer. Que som mesells i covards, que no sabem ni podem, que toquem de peus a terra, que no ens arrisquem. Que pleguem que potser d’aquí a 20 anys algú ho tornarà a intentar.
Hi jo us responc que si ho hem sabut fer ho podem tornar a fer millor i no d’aquí a 20 anys sinó ara i aquí. Només cal recordar tot el que ens prendran i tot el que ja ens han pres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!