Dedicat a #MeridianaResisteix Jo he vist gent passant la nit en una escola per defensar el dret a votar i a la matinada he vist unes urnes prohibides arribant embolicades en una bossa negra i he plorat. Jo he vist policies atacant amb martells portes d’escoles i la gent negant-se a marxar tot i la
L’1 d’octubre els líders independentistes s’esperaven que l’Estat reprimiria el referèndum, no amb la violència que ho va fer, però s’ho esperaven. El que no s’esperaven que la gent tingués la força per resistir i derrotar la brutalitat de l’Estat. L’1 d’octubre els líders independentistes esperaven que l’Estat es negaria a
Els catalans arrosseguem dues maletes molt pesants Amb la mà esquerra arrosseguem la maleta dels traumes del passat. Va plena de: no podem, no sabem, sempre perdem, sempre ens barallem, a l’hora de la veritat fem figa, en definitiva. Amb la mà dreta empenyem una maleta plena d’angoixes sobre esdeveniments que
Diuen que això era i no era un rei que tenia tot el país dòcilment als seus peus. Diuen que tots els seus súbdits l’aplaudien quan sortia al carrer rodejats de la seva cort i els seus guardes i callaven quan imposava la seva llei. Diuen que l’únic que s’atrevia a aixecar la veu contra
Imagineu-vos que Carles Puigdemont i Oriol Junqueras s’asseuen en una taula potser amb una tercera persona que fa de mediadora i parlen del que va passar a partir de l’1 d’octubre, per què van prendre direccions diferents i de com pensen aconseguir la república catalana. Imagineu-vos que al final d’aquesta conversa no s’arriba ni a
Mario Alonso Puig explica en la conferència Los vacíos del ser una llegenda que forma part central de la filosofia del poble Navajo de Nou Mèxic. La podeu sentir a partir del minut 16 d’aquest enregistrament. Dins meu, expliquen els Navajos, s’està lliurant una gran batalla. A un bàndol hi ha l’àliga majestuosa. Totes les
El moviment independentista i republicà català es va trencar ahir. Ho ha fet de la pitjor manera possible, amb ERC votant amb el PSC contra JxC. Amb el PSC, el partit que no va aixecar-se de la cadira per saludar les famílies dels presoners i exiliats, el partit que ha apadrinat el 155. I a
Diuen els experts que els processos de canvi es poden explicar com una casa amb quatre habitacions per on passem segons quina sigui la nostra manera de percebre i reaccionar al canvi. Es tracta de les habitacions anomenades: SATISFACCIÓ RENOVACIÓ NEGACIÓ
Llegeixo al Nacional del 17 de juny que Margarita Robles, ministra de defensa(!) diu que “los dirigentes de Cataluña tiene que entender que hay que superar està página negra que suposo Puigdemont y lo que pasó el 6 i 7 de setiembre. Esto no excluye que podamos hacer una reforma de la Constitución para hacerla
1. Que el moviment independentista català és un moviement per la dignitat. 2. Que l’1 d’octubre ha passat i ens ha canviat. 3. Que l’1 d’octubre, el 3 d’octubre, el 9 de novembre i el 21 de desembre vam guanyar. 4. Que estem guanyant la batalla a l’exterior. 5. Que la responsabilitat de guanyar la
L’explicació més aclaridora que he trobat sobre la relació entre Catalunya i el bloc del 155 és una fil de twitts de @Cloudechka publicats el 3 de febrer d’enguany. L’autora és una jove politòloga de nom Clàudia que recentment ha publicat un video, que s’ha fet viral, on denuncia la instrumentalització dels catalans amb origen
El president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, parla des del cor i amb molta convició, així es va ficar a la butxaca el públic que l’havia anat a escoltar des de molts racons de Suïssa al Centre Català de Lausana i Ginebra el dimecres passat. Torrent va fer la seva conferència i va respondre
El dilluns passat vaig assistir a una conferència sobre on anava el moviment independentista que va fer d’Agustí Alcoberro en qualitat de vicepresident de l’ANC, al Centre Català de Lausana i Ginebra. La conferència va acabar amb un “Ho aconseguirem en sis mesos o vint-anys”. Vaig escriure a un amic per Whatsapp: “Alcoberro fluix, No m’ha
Aquests darrers mesos, en moments en que ho veig tot negre, recordo el dia d’hivern que la Marie José, una amiga francesa filla de pare català, em va convidar fa setze anys a fer una caminada pel Jura. — Serà fàcil — em va dir –. Vindran els meus veïns, una parella anglesa molt agradable.