Els nostres presos

Fa més de cent dies  que els dos Jordis són a la presó, mentre que  el conseller Forn i el Vicepresident Jonqueres n’hi porten més de vuitanta.  Estan tancats sense judici acusats d’un delicte que segons el professor Pérez del Royo  només existeix a la imaginació del jutge. Els delictes del que se’ls acusa són tan eteris que s’evaporen quan el perseguit viu a un altre país europeu.

Els seus delictes seran imaginaris però les presons on estan tancats  són ben reals.  Soto del Real i Estremena, uns centres penitenciaris perduts  en el mar sec de la Meseta castellana, una zona d’una bellesa dura que ells no poden contemplar perquè hi van arribar tancats en una furgoneta i des de dins els murs només arriben a veure retalls de paisatge i cel. Allà dins conviuen amb molts altres presos, aquests acusats de delictes reals. I tot i així, ens diuen els consellers que han sortit de la presó sota fiança, entre aquests presos comuns han descobert una gran humanitat.

Els Jordis, els membres del govern, persones que mai hauríem pensat que entrarien en una presó,  ens han  obert la porta a una realitat que la majoria de nosaltres ignoràvem: la de les presons al segle XXI, que potser tenen edificis moderns i uns funcionaris correctes,  però que funcionen encara amb  conceptes i mètodes del segle XIX. Conceptes com el càstig  i mètodes d’una absurditat administrativa que genera un molt  patiment mequí als presoners i a les seves famílies.

Diu Andreu Barnils que els presos no alliberaran la república sinó que la república alliberarà als presos.  Aquesta república no sols ha d’alliberar els presos acusats de crims imaginaris,  ha de canviar  el funcionament de la justícia de dalt a baix. I mentre no tenim les eines per fer  una reforma a fons, utilitzem el poc poder que tenim per millorar allà on es pugui  la situació dels altres presos que també són els nostres presos, els que viuen  a quatre camins, a Brians, a Lleida i a la resta de catorze centres penitenciaris escampats pel territori català.

Utilitzem el que ens estan forçant aprendre  de primera mà  per què com a mínim a casa nostra  cap jutge, ni cap govern pugui fer a ningú el que els estan fent als nostres presos i les seves famílies. Fem que el patiment inútil es converteixi en acció útil.

 

 

No

El 1988, forçat per la pressió internacional el dictador xilè Augusto Pinochet va convocar un referèndum que havia de ratificar-lo en el poder per vuit anys més. Els opositors al règim és van unir per fer campanya a favor del no, el seu símbol va ser la paraula No sobre un arc de Sant Martí. Durant els 27 dies que va durar la campanya del referèndum els partidaris del no i del si van tenir 15 minuts diaris a la televisió nacional. No és el títol de la pel.licula que narra aquesta   campanya i que recomano a tots els que no l’han vista. Per conjurar la idea que votar sota el règim brutal de la junta militar de Pinochet era perillós i inútil, els partidaris del no va fer una campanya alegre y optimista, plena de cançons i històries creades amb l’ajuda de la comunitat artística xilena. En canvi la campanya de sí es va basar en les xifres econòmiques, la por i el nacionalisme ranci. La campanya de la por va fracassar, el no va guanyar posant fi a quinze anys de poder dictatorial.

A Catalunya els més de dos mil.lions de persones que van votar al referèndum de l’1 d’octubre, votessin sí, no o en blanc, van pronunciar una gran no valent i madur, un no a la repressió de l’estat. Un no alliberador enfrontat al no immobilista de l’estat espanyol. El 21 de desembre amb presos i exiliats, amb amenaces i censura, els resultats de les eleccions van ser un altre no ferm al cop d’estat fet amb l’article 155. A diferència del que va passar a Xile aquí els partidaris del sí submís a Rajoy no senten la necessitat d’acceptar els resultats de les urnes i pretenen continuar imposant el règim del 155  amb la por, la repressió, la manipulació de la informació, i l’insult com a eina.  Cal continuar dient no, doncs, com va fer ahir amb una gran contundència Ernest Maragall en el seu discurs en la sessió de constitució del Parlament. Els grans nos col.lectius són el resultat de la suma de molts nos individuals i a Catalunya ens cal mantenir tots aquests nos, i encara afegir-n’hi més.

Francesc Torralba en el seu llibre Saber dir no, explica que  l’art de saber dir no va lligat a “la maduresa de la vida i a la indignació creixent enfront d’un món que no em plau i que voldria que fos diferent.».    Tal com van demostrar els xilens saber dir no també va lligat a l’optimisme i el bon humor. Es diu que la “revolució dels somriures” s’ha acabat, Jo reivindico que no s’acabi. Per continuar sostenint els nostres nos madurs i indignats, demano que mantinguem l’humor i l’optimisme i que deixem la crispació, la tristesa i l’insult per als altres. No hi ha res més demolidor per aquell  que et vol enfonsar  que tu li responguis no amb un gran  somriure.

Nit de reis

Encara que a Sant Guim pot fer-hi molt fred la nit del 5 de gener  els reis sempre arriben, ho fan en carrosses tirades per tractors plenes de paquets que reparteixen personalment per les cases. Els nens els reben amb fanalets i  els acompanyen fins la plaça de l’ajuntament on fan un discurs que tot el poble escolta amb atenció. Aquí teniu el discurs d’aquest any, amb un record per al refugiats i els presoners.

DISCURS DELS REIS D’ORIENT

Benvolguts amics de Sant Guim i comarca. Petits, mitjans, grans i més grans ! I tots aquells que volen algun regal dels reis de l’Orient.

Com cada nit de reis ens teniu aquí per portar els regals per a tots, per aquells que ens vareu fer la comanda portant la carta al patge Faruk i les que ens han arribat per altres mitjans: missatges del mòbil, Twiter, Instagram, Telegram, Whatsapp, correus electrònics, avions de paper, senyals de fum i tam tams. Tots els mitjans són bons si l’adreça està ben posada : Ses Magestats els reis de l’Orient (punt) Orient.

Esteu contents que haguem vingut?

Nosaltres també que ens hagueu vingut a rebre tots amb fanalets i ens hagueu acompanyat fins a la plaça.

Hem fet un viatge molt llarg per venir a la nostra cita amb les nenes i el nens de Sant Guim, sempre seguint l’estel que ens guia fins a l’entrada del poble, després ens guien els vostres fanalets.

Una part del viatge l’hem feta amb camell pels deserts de l’Orient, una altra part amb amb vaixell pel mar Mediterrani. No amb un vaixell qualsevol, no! Un vaixell màgic construït a les mateixes drassanes on es va fer l’arca de Noé! Hem creuat el Mediterrani i hem atracat al port de mar de Cervera, que és un port secret que només nosaltres sabem trobar. Allà ja teníem les carretes preparades per arribar a Sant Guim.

Pel Mediterrani ens hem creuat amb pobra gent que intentaven arribar a les costes d’Europa en balses de goma, eren refugiats que fugien de la guerra i intentàvem arribar a les costes d’Europa.

Que creieu que havíem de fer amb aquest fred i mal temps, passar de llarg o rescatar-los?

Els hem rescatat i ara els tenim tots ben calentons a la panxa del vaixell, abans de tornar a casa farem una passada per Europa i els deixarem ben repartits perquè els cuidin bé fins que s’acabi la guerra a casa seva i puguin tornar.

Ara anem per les vostres cartes amb les llistes de regals, quina llistassa! A vegades ens sembla que mireu massa els anuncis de la televisió.

Tenim raó o ens equivoquem?

Sabeu què? Ens agraden els nens originals però aquesta és la vostra festa i hem fet tot el possible perquè tingueu coses que us agraden i que hi jugueu molt. Com sempre ens hem trobat que havíem de fer una tria, sinó els nostre pobres camells no podien arribar. Hem buscat sempre allò que ens ha semblat que us feria més il.lusió.

Us avisem, també hem portat una mica de carbó… per encendre estufes. Però millor si les feu anar amb energia neta, que hem de protegir el planeta on vivim.

Aquest any hem rebut peticions molt especials, moltes cartes que ens demanaven coses complicades de portar perquè últimament van molt escasses: llibertat per les persones innocents a la presó, democràcia, diàleg, justícia… D’això a l’Orient no en fem, perquè s’ha de construir a cada país amb la seva gent. El que si que us portem es coratge i optimisme per aconseguir el vostra objectiu. Aquests regals no els busqueu a les carrosses que  són regals que van directe al cor!

I ara un desig per tots, estimeu-vos molt, gaudiu dels regals i de la bona companyia i ompliu Sant Guim de rialles de felicitat

 

De la por a la ràbia

— Tot el què heu après no us servirà de res si us deixeu dominar per la por.

Els que ens diu l’instructor que ens està ensenyat defensa personal per dones. El curs té una part pràctica i una de teòrica. Aprenem que encara que siguem més pètites i dèbils que el nostre agressor sempre hi ha una manera d’alliberar-nos i escapar. L’agressor t’estira o t’empeny?  Fes un salt i posat de perfil, no et podrà moure. T’agafa pels canells? Fes una rotació amb el braç cap a tu i t’haurà de deixar anar i després clava-li un clatellot a l’orella perquè s’hagi de posar a la defensiva. Et té immobilitzada a terra amb les mans al teu coll? Bloqueja-li el braç i la cama i fes un cop de malucs, el faràs caure.

Practiquem els exercicis una i una altra vegada fins que ens surten sense pensar. Acabem cansades però satisfetes. Llavors ens  diu que ens asseiem i ens parla de la por.

— La por ens  paralitza, ens fa creure que no podem defensar-nos  i ens deixa indefensos en mans de l’agressor. Heu de transformar la por en ràbia.  Per canviar  la por en ràbia penseu en aquells que estimeu i allò que perdreu si l’agressor se’n surt.

I ens parla d’una dóna que no es podia defensar mentre l’atacaven a ella però que es va convertir en un tigre quan l’agressor es va girar cap el seu fill.

— La ràbia us donarà les forces que necessiteu per vèncer la paràlisis i actuar.

 Mario Alonso Puig diu “La rabia es ese orgullo sano que hace que los seres humanos nos rebelemos contra la injusticia, la manipulación y el abuso de poder. Es lo que hace que las personas nos sublevemos contra las etiquetas que otros nos ponen, y la que también permite que otros se rebelen contra las que nosotros les ponemos. A través de la expresión de la rabia hacemos saber hasta qué punto es importante un hecho para nosotros y hasta qué punto estamos dispuestos a defenderlo.”

Alonso Puig també  ens diu en un altre lloc “No permitamos que nuestra rabia se torne en ira y ésta en violencia. Somos libres, no nos dejemos esclavizar por una emoción que no es más que un simple patrón de respuesta aprendido.”

He començat aquesta entrada l’1 de gener quan sentia a la televisió les declaracions sobre Catalunya d’uns quants  presidents autonòmics que segueixen a les que va fer Rajoy abans. I he pensat en els que estan a la presó, i en l’exili, i que cap d’aquests presidents es capaç de defensar, i he pensat en els resultats d’unes eleccions que cap d’ells té la decència de reconèixer.  i he pensat quanta, quanta ràbia que tinc. 

Ràbia, no ira.  Ràbia aquest orgull sa que fa que els éssers humans ens revelem contra la injustícia, la manipulació i l’abús de poder.



 

 

Unes eleccions el mes de desembre

Fa 99 anys exactes, el desembre de 1918,   els  republicans  Irlandesos, van guanyar les eleccions general al Parlament Britànic convocades en acabar la Primera Guerra Mundial, en unes condicions que ho eren tot menys normals i lliures.

Dos anys abans hi havia hagut l’alçament del dilluns de Pasqua a Dublín, que havia desfermat una repressió enorme contra tots els republicans tinguessin o no tinguessin res a veure en els fets. Desenes de candidats republicans eren a la presó i els que feien campanya s’arriscaven a anar-hi de cap.  La policia anava a tots els actes  electorals i prenia notes “mentals” del què deien que els jutges podien fer servir com a prova  contra els oradors. Sovint als actes electorals hi anaven grups a rebentar-los, les viudes dels soldats morts al front, eren un dels grups més actius i virulents anti-republicants.

Les votacions es van fer el 14 de desembre amb una gran mobilització del bàndol republicà. Era el primer cop que les dones, amb moltes limitacions encara, podien votar, així que les que no podien votar es van organitzar per tenir curar dels fills de les que tenien el vot. També hi havia una important incorporació de votants joves. Expliquen les cròniques d’aquell dia que a les cases hi havia pares que volien evitar que els fills votessin, i joves que impedient als pares arribar a votar. Els joves, que votaven majoritàriament el republicans mentre que les generacions més grans es mantenien fidels al Partit Parlamentari Irlandès, el partit nacionalista moderat que era majoritari.

En una entrada anterior parlava de Rober Brennan, l’irlandès a qui un rellotger català no li va voler cobrar una reparació. Brennan, que era el responsable de la campanya republicana, no va arribar a votar  perquè el van detenir a mitja campanya i  engarjolar sense judici en un penal a Anglaterra. La maquinaria que havia posat en funcionament havia continuar endavant en la seva absència. Era una xarxa de comitès electorals que cobrien tot el territori i que feien campanya votant a votant. Tenien el terreny tan apamat que des de la presó Brennan va predir que tindrien majoria absoluta.

El recompte es va fer públic el 28 de desembre perquè  perquè s’havia hagut d’esperar a que els soldats encara al continent votessin. D’un total de 105 escons,  els republicans havien guanyat 73, majoria absoluta.

Karl Marx va dir que la història tendeix a passar dos cops, una en drama i l’altra en comèdia. El que està passant a Cataluya amb presoners, exiliats, mitjans de comunicació censurat, no és per riure, ans el contrari. Quan veig  però la guerra contra els llaços grocs que ha desfermat la Junta Electoral em demano si a Catalunya el desembre del 2017 no estem vivint la versió en comèdia dels les eleccions del desembre de 1918 a Irlanda. Si és així, ja ho sabeu el resultat pel bàndol republicà és majoria absoluta.

 

 

La faula de les dues granotes

Crac era una granota  que un dia va decidir anar a conèixer el món.  Va sortir de l’estany on havia viscut tota la vida d’un salt i va triar  anar en línia recta en la direcció de la posta de sol. Va saltar pel fang, va saltar per un prat ple de vaques i de tifes de vaca, va travessar un camí empedrat i es va trobar amb una casa de pagès que li barrava el pas. Va veure que la casa  tenia una porta oberta. Va agafar empenta, va saltar cap a dins la casa i plaf va caure dins d’una galleda plena de llet  cremosa i tèbiona, acabada de munyir.

— Es impossible sortir d’aquesta galleda — es va dir Crac–.   Les partes són massa altes i rellisquen. Estic perduda.

Crac va plegar les potes i es va deixar caure al fons de la galleda on va morir ofegada.

Grog una altra  granota  que que un dia també va decidir anar a conèixer el món.  També va sortir de l’estany on havia viscut tota la vida d’un salt i va també va triar anar en línia recta en la direcció de la posta de sol. Va saltar pel fang,  per un prat ple de vaques i de tifes de vaca i  un camí empedrat. Va trobar amb una casa de pagès que li barrava el pas. Va veure  la porta oberta, va agafar empenta, va saltar cap a dins la casa i plaf va caure dins d’una altra  galleda plena de llet  cremosa i tèbiona, acabada de munyir.

— Sembla difícil sortir d’aquesta galleda — es va dir Grog–.   Les partes són molt  altes i rellisquen. Ho tinc complicat

Grog es va deixar caure al fons de la galleda i va fer una salt, però la llet era espessa i li va frenar la velocitat. Es va quedar a uns centímetres de la sortida i es va enfonsar.Grog sabia que si plegava les potes i deixava de saltar s’ofegaria. Així que quan va tocar fons, va tornar a agafar embranzida  per intentar un altre salt que no va ser prou alt. Va tornar al fons i va intentar un altre salt, i un altre, i un altre i un altre. Cada cop que saltava agitava la llet, i tant i tant la va agitar que al final la llet es va convertir en mantega.  I llavor si, Grog, que era una granota menuda i lleugera, va tenir una base prou sòlida per agafar embranzida i fer el salt definitiu cap a la llibertat.

 

Seixanta per cent

M’estic fent una bufanda de llana groga

Trenta un punts per passada,

centenars de passades,

milers de punts.

La llana  i les agulles  comprades lluny

en un país on el groc només és un color alegre.

Mentre les mans van fent el gest repetitiu

un punt del dret i un punt del reves,

Arribo a la punta canvio les agulles de mà

em repeteixo a manera de mantra:

Seixanta per cent.

Seixanta per cent de paper blancs,

Es tot el que cal perquè el color de meva bufanda

sigui només un color alegre per passar l’hivern.

Dublín 1916

Un segle enrere els republicans irlandesos es van aixecar contra el domini anglès, van declarar la independència i van defensar-la amb les armes a Dublín. Els problemes d’Anglaterra són la oportunitat d’Irlanda, deien, i el 1916 el problema de la corona anglesa era la primera guerra mundial que no estava guanyat.  Tenint en compte la correlació de forces, un miler i mig d’homes en el costat dels rebels i milers de soldats entrenats i armats en el costat anglès, l’aixecament no hauria hagut de durar ni un dia, però els irlandesos van agafar als anglesos per sorpresa, i van poder aguantar sis dies fent-se forts a diversos edificis de la ciutat.  Els anglesos van haver de desplaçar tropes que lluitaven a França i artilleria per dominar l’aixecament. Al final van guanyar per força bruta. Després van caure sobre tot el qui feia tuf   republicà encara que no hagués participat en la revolta, Van afusellar 16 persones, i en van tancar milers  a presons i camps de concentració. Dos anys després els republicans van guanyar unes eleccions al Parlament amb candidats empresonats i tot l’aparell en contra i van tornar a declarar la independència.

A Catalunya la lluita dels irlandesos tenia molts simpatitzants  Els fets de Prats de Montlló protagonitzats per Macià estaven inspirats en el moviment republicà irlandès.  L’escriptor i polític irlandès  Robert Brennan, que va ser el cap de la campanya republicana a les eleccions, explica en el seu llibre de memòries Alliegiance, que a Barcelona un rellotger no li va voler cobrar la feina quan va saber que era irlandès.

Jo també em vaig enamorar d’Irlanda durant un viatge que vaig fer quan era estudiant, fruit d’aquesta experiència em vaig decidir a escriure una novel.la, la primera que escrivia en la meva vida  i  que va guanyar el premi Joaquim Ruyra una llunyana nit de Santa Llúcia del 1984 organitzada per Omnium Cultural. La vaig titular Les Flors Salvatges per una cancó en un disc que vaig comprar aquest viatge  que comença amb aquesta estrofa:

“Nosaltres podem ser tan lliures com les flors salvatges a les muntanyes…”  En el meu llibre les flors salvatges simbolitzen la força dels petits davant els grans i poderosos.

Les flors salvatges se situa el 1916 a Irlanda abans i durant  aquest l’aixecament de Pasqua. La història està escrita des del punt de vista d’un personatge de ficció, un noi de disset anys. Hi ha un capítol, el 14,  però que trenca aquesta lògica,  és el  capítol que narra el moment de  la declaració d’independència. El text el va llegir Padraig Pearse el dilluns de Pasqua del 1916 a la GPO de Dublín, (l’edifici general de correus i telègrafs). Aquell mateix dia el virrei  d’Irlanda havia cridat una reunió al Castell de Dublín per preparar una acció preventiva contra un possible aixecament.Tot i que tenien un sistema d’espionatge massiu, l’aixecament de Pasqua va agafar a les autoritats per sorpresa. Una tarda que era al llit amb migranya se’m va acudir barrejar els dos esdeveniments i em va sortir això:

Poblach na h-Eireann
El Govern Provisional de la República d’Irlanda al Poble d’Irlanda

El sots-secretari per a l’administració d’Irlanda, Sir Matthew Natham, havia de fer veritables esforços per reprimir el mal humor que li provocava sentir parlar Lord Wimborne. Aquest home feia quatres dies, com aquell qui diu, que era virrei d’Irlanda i ja volia donar-li lliçons a ell, que ja en feia molts més que regia els destins de l’illa del Castell de Dublín.

—Senyors –va afirmar un cop més Lord Wimborne–, repeteixo que s’està preparant un aixecament. Ens hem d’avançar. Avui mateix s’han de detenir els seixanta o cent caps coneguts de les organitzacions separatistes.

IRLANDESOS I IRLANDESES: En nom de Déu i de les generacions passades de les que en rep la seva antiga tradició i nacionalitat, Irlanda, a través nostre, convoca els seus fills al voltant de la seva bandera i a lluitar per la seva llibertat.

— Lord Wimborne –va opinar el comissari en cap de la policia de Dublín–, hem de ser conscients que, si actuem amb tanta duresa contra els republicans, l’únic que aconseguirem serà augmentar-ne el prestigi entre la població.

— A més a més –va afegir un dels oficials de la intel·ligència del Castell—afirmar que s’està preparant una revolta em sembla exagerat, millor seria dir que se’n preparava una.

Nosaltres declarem el dret del poble d’Irlanda a la possessió d’Irlanda i al control sense cadenes dels destins irlandesos, a ser sobirà i inalienable.

—Exacte! –va dir Sir Natham–. On és la revolta, digui, Lord Wimborne? Les armes són al fons del mar i MacNeill va publicar ahir l’ordre que cap voluntari irlandès no es mogués.

—Una revolta sense armes i sense homes, jo diria –va afegir un dels oficials de l’Estat Major– que és impossible.

—Als Voluntaris Irlandesos se’ls ha deixat anar massa lluny. No entenc com han pogut fer instrucció militar pels carrers sense que ni tan sols se’ls segrestessin les armes.

La llarga usurpació d’aquest dret per part d’un poble i un govern estrangers no l’han extingit, el dret, ni mai no podrà ser extingit mentre no es destrueixi el poble irlandès.

—Lord Wimborne, vós sobrevolareu la capacitat d’aquesta gent –va dir amb cert menyspreu un oficial de l’exèrcit–. Són indisciplinats, incapaços d’organitzar res seriosament. No sé si m’enteneu, l’únic que fan és jugar a soldats.

A cada generació el poble irlandès ha defensat el seu dret a la llibertat i a la sobirania nacional; sis vegades en tres-cents anys ho ha defensat amb les armes.

—Vós oblideu que el sentiment antibritànic és una cosa molt arrelada en aquest país –va contestar, tossut, el virrei.

—Senyor –va explicar Sir Natham amb el to de qui ha d’explicar una cosa evident–, vós us heu deixat enlluernar per les paraules. Estem al país dels xerraires.

—Però, Sir Natham –va contestar Lord Wimborne amb més educació de la que realment hauria desitjat demostrar–, l’Aud és alguna cosa més que paraules. El vaixell alemany enfonsat a les costes de Kerry demostra sense dubtes connexions amb l’enemic i això, permeteu que us ho recordi, és traïció. Des de 1914 que estem en guerra, senyors. Per tant, insisteixo que es detinguin, sota la meva responsabilitat si fa falta, els caps republicans –s’havia anat aixecant de la cadira a mesura que pronunciava el seu curt parlament fins a quedar quasi dempeus davant els reunits.

Recolzant-nos en aquest dret fonamental i defensant-lo un cop més amb les armes davant del món, nosaltres, per tant, proclamem la República Irlandesa com estat sobirà i independent i empenyorem les nostres vides i les vides dels nostres companys en armes per la causa de la seva llibertat, la seva felicitat i la seva exaltació entre les nacions.

Sir Natham va calcular un moment les paraules que anava a dir:

—Si vós, Lord Wimborne, com a virrei, accepteu la responsabilitat i la resta de cavallers hi estan d’acord, podríem fer unes quantes detencions preventives sense esperar l’autorització de Londres. Abans de començar, però, hem de calcular molt bé les possibles conseqüències i com fer-los front, si no molt em temo que ens en penedirem.

Signat en nom del Govern Provisional

Va ressonar un tret sota la finestra del despatx

Thomas J. Clarke

Van córrer a mirar què passava.

Seán MacDiarmada  Thomas MacDonagh

Davant de la porta central del pati, un policia jeia mort.

P.H. Pearse Eamonn Ceannt

Cinquanta homes i nou dones es movien intentant ocupar posicions al voltant del Castell de Dublín.

James Connolly Joseph Plunkett

Eren dos quarts d’una del migdia del dilluns de Pasqua de 1916.

 

 

La primera pàgina en blanc

Aquest blog comença amb una quadern que m’ha regalat una amiga, el títol del quadern és

LE LIVRE À VENIR

El llibre que vindrà de l’escriptor francès Maurice Blanchot publicat l’any que vaig naixer.

A la primera pàgina trobo la frase:

L’essència de la literatura, és escapar a tota determinació essencial, a tota afirmació que l’estabilitza o fins i to la fa realitat: no hi és mai aquí, cal  retrobar-la o reinventar-la sempre.

La segona pàgina està en en blanc que és una incitació a escriure. Deixo la ment quasi en blanc i escric el primer que em ve a la ment:

Avui és 21 de novembre, falta un mes per les eleccions del 155, i no sé com l’aguantaré

Després obro l’ordinador i escric lla primera entrada del que serà el meu bloc personal per retrobar i reinventar la realitat amb ajuda de l’escriptura.