Tornar-se a aixecar

Aquests darrers mesos, en moments en  que ho veig tot negre, recordo el dia d’hivern que la Marie José, una amiga francesa filla de pare català, em va convidar fa setze anys a fer una caminada pel Jura.

—  Serà fàcil — em va dir  –.  Vindran els meus veïns, una parella anglesa molt agradable. No cal que lloguis raquetes, et deixaré les del meu fill

No tothom té la mateixa idea del que és fàcil o difícil. Va resultar que el fill de la meva amiga era més alt que jo i que les raquetes eren enormes  i que la suposada sortida fàcil començava amb un pendent molt dret. Vaig fer el que vaig poder seguint la Marie José i els seus amics muntanya amunt arrossegant aquelles raquetes que em feien caminar escarranxada com un ànec per la neu glaçada. Quan ja érem quasi al final de la costa vaig fer un pas en fals i vaig  començar a relliscar muntanya avall. Vaig frenar la caiguda  tirant-me a terra,  cap la meitat del pendent. A uns  metres mes avall el declivi baixava quasi a plom fins a unes pistes d’esquí. Recordo  damunt meu,  l’amiga anglesa va començar a cridar-me instruccions  a tota velocitat, i que jo pensava, si callés potser podria concentrar-me per veure com m’aixeco.

Em va salvar un esquiador de fons solitari que, en veure’m  en aquell al pas, es va acostar per ajudar-me, i es va posar una mica per sota meu per frenar la caiguda si tornava a relliscar. Em vaig posar dreta i amb l’esquiador darrera meu protegint-me d’una nova caiguda, vaig anar pujant pas a pas,  arrossegant aquelles raquetes enormes. Aixecant un peu, arrossegant, clavant la raqueta, aixecant l’altre peu, arrossegant la raqueta amunt, clavant el peu. Fins arribar al final de la pujada on m’esperaven els meus amics.

— Bravo, estic impressionada! Com t’has tornat aixecar després de la caiguda! No t’has descoratjat!– va felicitar-me efusivament l’amiga anglesa.

— Que et pensaves? Es catalana — va dir-li la Marie José segurament pensant més en la vida del seu pare exiliat republicà, que havia passat pel camp d’internament d’Argelès i havia lluitat a la resistència, que en la meva petita aventura per la muntanya-.  Són així. Sempre s’aixequen i tiren endavant.

 

 

 

Un conte tibetà, un conte xinés i i una pregària catalana

Un conte tibetà

Surto de casa, davant  la porta  hi ha un gran  esvoranc, salto per arribar a l’altra banda, el salt no és prou llarg, caic a dins. Torno a casa.

L’endemà surto  de casa, trobo el mateix esvoranc, salto, caic  i torno a casa.

Al dia següent surto de casa, trobo el mateix esvoranc, salto  caic i torno a casa.

I així un dia i un altre fins que un dia me n’adono que hi ha un camí que dona la volta a l’esvoranc, l’agafo i arribo a l’altra banda.

Un conte xinès

Diuen que una vegada hi havia un emperador molt savi i just que sentint que s’acostava l’hora de passar el regne al seu fill va voler deixar-li un regal que li recordés què és la serenitat, qualitat imprescindible per a totes les decisions adequades. L’emperador va demanar als pintors   més famosos del regne que li enviessin quadres  que representessin la idea de la serenitat, el que millor l’expressés  seria el regal pel seu fill.

Al cap d’unes setmanes van començar a arribar quadres al palau. Els servidors els van anar penjant en una gran sala, tots posats de manera que els toqués la llum justa per a ser contemplats. Tots els quadres representaven escenes de gran bellesa, postes de sol, marines, muntanyes, jardins, planes  cobertes de catifes de flors…

Quan ja estava a punt de tancar-se el termini per acceptar quadres en va arribar un tan diferent que els servidors van estar dubtant si havien de penjar-lo o no, era una roca negra al mig d’un oceà tempestuós, envoltada d’onades gegantines i atacada per vents huracanats.  Com que l’emperador  havia dit que volia triar el quatre ell mateix, van acabar penjat-lo  al final de la sala en un racó.

Quan tots els quadres van ser al lloc l’emperador va entrar a la sala per triar-ne el que millor representés la serenitat.  Va anar passant de quadre en quadre sense aturar-se més d’uns segons en cada pintura ni mostrar cap preferència  per aquells paisatges tan perfectes i artísticament representats, fins que va arribar al darrer, el quadre de la roca en mig de la tempesta.  Allà es va parar una bona estona intrigat i al final va dir.

— Aquest.

Els seus servidors es van quedar molt sorpresos, no veien la idea de la serenitat per enlloc, no era millor aquella marina del principi? O aquell sol sortint entre les muntanyes nevades? O aquell prat cobert de flors on pastaven cavalls?

— Mireu de prop la roca negre, què hi veieu? — va dir assenyalant amb el dit un punt cap el mig de la roca.

Els servidors van acostar i van veure el que volia dir:  ben arrecerats  entre els els plecs de la roca un ocell s’ocupava d’alimentar els seus petits ignorant la fúria del vent i l’embat de l’aigua.

Una pregària catalana

Que en mig de la tempesta trobem la serenitat que ens permetrà descobrir el camí que dona el tomb a l’esvoranc  on hem caigut tantes vegades al llarg de la nostra història.

Que així sigui.

 

 

Què és més fort una barra de ferro o dues barretes articulades?

“L’estat està demostrant fermesa, total, durant tot el procés. No es pot dir el mateix respecte al bloc a favor de la independència. Dia rere dia veiem una fissura, i l’estat les sol apuntar.” conclou Martxello Otamendi en la seva carta creuada a Vicent Partal del 27 de gener passat. Jo no utilitzaria la paraula fermesa per definir l’actuació de l’estat sinó rigidesa. L’estat està demostrant rigidesa  total, durant tot el procés, com un braç de ferro que descarrega una i una altra vegada cops amb brutalitat, sempre en la mateixa direcció.

La imatge de l’actuació de l’estat com un braç de ferro em fa pensar en una anècdota que em va explicar un amic sobre el meu pare. El meu pare era un home que entenia les màquines, quan li queia un objecte a les mans  el girava de totes bandes per entendre com estava fet.  Tenia, amb els seus germans, un petit taller mecànic de reparació de cotxes i manteniment de màquines.  D’aquest taller havien sortit també màquines de rentar roba, encenedors elèctrics per cuines de gas, molins de vent per generar electricitat. Al meu pare el recordo assegut a casa amb qualsevol paper que li queia a les mans, dibuixant peces i màquines. Pesant i inventant, investigant i entenent.

A casa l’amic que em va explicar l’anècdota feien peces per una fàbrica de complements els cotxes. La fàbrica els havia instal.lat una màquina que, pel que ell em va explicar, era com una premsa amb  un braç de ferro molt gruixut que havia de picar molt fort contra les peces.  Aquest braç rígid s’havia trencat varies vegades. Cada cop que es trencava el canviaven per un altre braç  encara més gruixut i reforçat, que  també acabava trencant-se.  Fins que un dia van cridar al meu pare que  va examinar la màquina i els va solucionar el problema substituint el braç rígid per dues barretes unides pels dos extrems que no es van tornar a trencar mai més. Unes peces articulades amb intel·ligència van ser més efectives i resistents que una barra rígida de ferro que ho basava tot en la força bruta. I es que la rigidesa  no és sinònim de fermesa sinó de debilitat.

 

 

 

Els nostres presos

Fa més de cent dies  que els dos Jordis són a la presó, mentre que  el conseller Forn i el Vicepresident Jonqueres n’hi porten més de vuitanta.  Estan tancats sense judici acusats d’un delicte que segons el professor Pérez del Royo  només existeix a la imaginació del jutge. Els delictes del que se’ls acusa són tan eteris que s’evaporen quan el perseguit viu a un altre país europeu.

Els seus delictes seran imaginaris però les presons on estan tancats  són ben reals.  Soto del Real i Estremena, uns centres penitenciaris perduts  en el mar sec de la Meseta castellana, una zona d’una bellesa dura que ells no poden contemplar perquè hi van arribar tancats en una furgoneta i des de dins els murs només arriben a veure retalls de paisatge i cel. Allà dins conviuen amb molts altres presos, aquests acusats de delictes reals. I tot i així, ens diuen els consellers que han sortit de la presó sota fiança, entre aquests presos comuns han descobert una gran humanitat.

Els Jordis, els membres del govern, persones que mai hauríem pensat que entrarien en una presó,  ens han  obert la porta a una realitat que la majoria de nosaltres ignoràvem: la de les presons al segle XXI, que potser tenen edificis moderns i uns funcionaris correctes,  però que funcionen encara amb  conceptes i mètodes del segle XIX. Conceptes com el càstig  i mètodes d’una absurditat administrativa que genera un molt  patiment mequí als presoners i a les seves famílies.

Diu Andreu Barnils que els presos no alliberaran la república sinó que la república alliberarà als presos.  Aquesta república no sols ha d’alliberar els presos acusats de crims imaginaris,  ha de canviar  el funcionament de la justícia de dalt a baix. I mentre no tenim les eines per fer  una reforma a fons, utilitzem el poc poder que tenim per millorar allà on es pugui  la situació dels altres presos que també són els nostres presos, els que viuen  a quatre camins, a Brians, a Lleida i a la resta de catorze centres penitenciaris escampats pel territori català.

Utilitzem el que ens estan forçant aprendre  de primera mà  per què com a mínim a casa nostra  cap jutge, ni cap govern pugui fer a ningú el que els estan fent als nostres presos i les seves famílies. Fem que el patiment inútil es converteixi en acció útil.

 

 

No

El 1988, forçat per la pressió internacional el dictador xilè Augusto Pinochet va convocar un referèndum que havia de ratificar-lo en el poder per vuit anys més. Els opositors al règim és van unir per fer campanya a favor del no, el seu símbol va ser la paraula No sobre un arc de Sant Martí. Durant els 27 dies que va durar la campanya del referèndum els partidaris del no i del si van tenir 15 minuts diaris a la televisió nacional. No és el títol de la pel.licula que narra aquesta   campanya i que recomano a tots els que no l’han vista. Per conjurar la idea que votar sota el règim brutal de la junta militar de Pinochet era perillós i inútil, els partidaris del no va fer una campanya alegre y optimista, plena de cançons i històries creades amb l’ajuda de la comunitat artística xilena. En canvi la campanya de sí es va basar en les xifres econòmiques, la por i el nacionalisme ranci. La campanya de la por va fracassar, el no va guanyar posant fi a quinze anys de poder dictatorial.

A Catalunya els més de dos mil.lions de persones que van votar al referèndum de l’1 d’octubre, votessin sí, no o en blanc, van pronunciar una gran no valent i madur, un no a la repressió de l’estat. Un no alliberador enfrontat al no immobilista de l’estat espanyol. El 21 de desembre amb presos i exiliats, amb amenaces i censura, els resultats de les eleccions van ser un altre no ferm al cop d’estat fet amb l’article 155. A diferència del que va passar a Xile aquí els partidaris del sí submís a Rajoy no senten la necessitat d’acceptar els resultats de les urnes i pretenen continuar imposant el règim del 155  amb la por, la repressió, la manipulació de la informació, i l’insult com a eina.  Cal continuar dient no, doncs, com va fer ahir amb una gran contundència Ernest Maragall en el seu discurs en la sessió de constitució del Parlament. Els grans nos col.lectius són el resultat de la suma de molts nos individuals i a Catalunya ens cal mantenir tots aquests nos, i encara afegir-n’hi més.

Francesc Torralba en el seu llibre Saber dir no, explica que  l’art de saber dir no va lligat a “la maduresa de la vida i a la indignació creixent enfront d’un món que no em plau i que voldria que fos diferent.».    Tal com van demostrar els xilens saber dir no també va lligat a l’optimisme i el bon humor. Es diu que la “revolució dels somriures” s’ha acabat, Jo reivindico que no s’acabi. Per continuar sostenint els nostres nos madurs i indignats, demano que mantinguem l’humor i l’optimisme i que deixem la crispació, la tristesa i l’insult per als altres. No hi ha res més demolidor per aquell  que et vol enfonsar  que tu li responguis no amb un gran  somriure.

Nit de reis

Encara que a Sant Guim pot fer-hi molt fred la nit del 5 de gener  els reis sempre arriben, ho fan en carrosses tirades per tractors plenes de paquets que reparteixen personalment per les cases. Els nens els reben amb fanalets i  els acompanyen fins la plaça de l’ajuntament on fan un discurs que tot el poble escolta amb atenció. Aquí teniu el discurs d’aquest any, amb un record per al refugiats i els presoners.

DISCURS DELS REIS D’ORIENT

Benvolguts amics de Sant Guim i comarca. Petits, mitjans, grans i més grans ! I tots aquells que volen algun regal dels reis de l’Orient.

Com cada nit de reis ens teniu aquí per portar els regals per a tots, per aquells que ens vareu fer la comanda portant la carta al patge Faruk i les que ens han arribat per altres mitjans: missatges del mòbil, Twiter, Instagram, Telegram, Whatsapp, correus electrònics, avions de paper, senyals de fum i tam tams. Tots els mitjans són bons si l’adreça està ben posada : Ses Magestats els reis de l’Orient (punt) Orient.

Esteu contents que haguem vingut?

Nosaltres també que ens hagueu vingut a rebre tots amb fanalets i ens hagueu acompanyat fins a la plaça.

Hem fet un viatge molt llarg per venir a la nostra cita amb les nenes i el nens de Sant Guim, sempre seguint l’estel que ens guia fins a l’entrada del poble, després ens guien els vostres fanalets.

Una part del viatge l’hem feta amb camell pels deserts de l’Orient, una altra part amb amb vaixell pel mar Mediterrani. No amb un vaixell qualsevol, no! Un vaixell màgic construït a les mateixes drassanes on es va fer l’arca de Noé! Hem creuat el Mediterrani i hem atracat al port de mar de Cervera, que és un port secret que només nosaltres sabem trobar. Allà ja teníem les carretes preparades per arribar a Sant Guim.

Pel Mediterrani ens hem creuat amb pobra gent que intentaven arribar a les costes d’Europa en balses de goma, eren refugiats que fugien de la guerra i intentàvem arribar a les costes d’Europa.

Que creieu que havíem de fer amb aquest fred i mal temps, passar de llarg o rescatar-los?

Els hem rescatat i ara els tenim tots ben calentons a la panxa del vaixell, abans de tornar a casa farem una passada per Europa i els deixarem ben repartits perquè els cuidin bé fins que s’acabi la guerra a casa seva i puguin tornar.

Ara anem per les vostres cartes amb les llistes de regals, quina llistassa! A vegades ens sembla que mireu massa els anuncis de la televisió.

Tenim raó o ens equivoquem?

Sabeu què? Ens agraden els nens originals però aquesta és la vostra festa i hem fet tot el possible perquè tingueu coses que us agraden i que hi jugueu molt. Com sempre ens hem trobat que havíem de fer una tria, sinó els nostre pobres camells no podien arribar. Hem buscat sempre allò que ens ha semblat que us feria més il.lusió.

Us avisem, també hem portat una mica de carbó… per encendre estufes. Però millor si les feu anar amb energia neta, que hem de protegir el planeta on vivim.

Aquest any hem rebut peticions molt especials, moltes cartes que ens demanaven coses complicades de portar perquè últimament van molt escasses: llibertat per les persones innocents a la presó, democràcia, diàleg, justícia… D’això a l’Orient no en fem, perquè s’ha de construir a cada país amb la seva gent. El que si que us portem es coratge i optimisme per aconseguir el vostra objectiu. Aquests regals no els busqueu a les carrosses que  són regals que van directe al cor!

I ara un desig per tots, estimeu-vos molt, gaudiu dels regals i de la bona companyia i ompliu Sant Guim de rialles de felicitat

 

De la por a la ràbia

— Tot el què heu après no us servirà de res si us deixeu dominar per la por.

Els que ens diu l’instructor que ens està ensenyat defensa personal per dones. El curs té una part pràctica i una de teòrica. Aprenem que encara que siguem més pètites i dèbils que el nostre agressor sempre hi ha una manera d’alliberar-nos i escapar. L’agressor t’estira o t’empeny?  Fes un salt i posat de perfil, no et podrà moure. T’agafa pels canells? Fes una rotació amb el braç cap a tu i t’haurà de deixar anar i després clava-li un clatellot a l’orella perquè s’hagi de posar a la defensiva. Et té immobilitzada a terra amb les mans al teu coll? Bloqueja-li el braç i la cama i fes un cop de malucs, el faràs caure.

Practiquem els exercicis una i una altra vegada fins que ens surten sense pensar. Acabem cansades però satisfetes. Llavors ens  diu que ens asseiem i ens parla de la por.

— La por ens  paralitza, ens fa creure que no podem defensar-nos  i ens deixa indefensos en mans de l’agressor. Heu de transformar la por en ràbia.  Per canviar  la por en ràbia penseu en aquells que estimeu i allò que perdreu si l’agressor se’n surt.

I ens parla d’una dóna que no es podia defensar mentre l’atacaven a ella però que es va convertir en un tigre quan l’agressor es va girar cap el seu fill.

— La ràbia us donarà les forces que necessiteu per vèncer la paràlisis i actuar.

 Mario Alonso Puig diu “La rabia es ese orgullo sano que hace que los seres humanos nos rebelemos contra la injusticia, la manipulación y el abuso de poder. Es lo que hace que las personas nos sublevemos contra las etiquetas que otros nos ponen, y la que también permite que otros se rebelen contra las que nosotros les ponemos. A través de la expresión de la rabia hacemos saber hasta qué punto es importante un hecho para nosotros y hasta qué punto estamos dispuestos a defenderlo.”

Alonso Puig també  ens diu en un altre lloc “No permitamos que nuestra rabia se torne en ira y ésta en violencia. Somos libres, no nos dejemos esclavizar por una emoción que no es más que un simple patrón de respuesta aprendido.”

He començat aquesta entrada l’1 de gener quan sentia a la televisió les declaracions sobre Catalunya d’uns quants  presidents autonòmics que segueixen a les que va fer Rajoy abans. I he pensat en els que estan a la presó, i en l’exili, i que cap d’aquests presidents es capaç de defensar, i he pensat en els resultats d’unes eleccions que cap d’ells té la decència de reconèixer.  i he pensat quanta, quanta ràbia que tinc. 

Ràbia, no ira.  Ràbia aquest orgull sa que fa que els éssers humans ens revelem contra la injustícia, la manipulació i l’abús de poder.



 

 

Unes eleccions el mes de desembre

Fa 99 anys exactes, el desembre de 1918,   els  republicans  Irlandesos, van guanyar les eleccions general al Parlament Britànic convocades en acabar la Primera Guerra Mundial, en unes condicions que ho eren tot menys normals i lliures.

Dos anys abans hi havia hagut l’alçament del dilluns de Pasqua a Dublín, que havia desfermat una repressió enorme contra tots els republicans tinguessin o no tinguessin res a veure en els fets. Desenes de candidats republicans eren a la presó i els que feien campanya s’arriscaven a anar-hi de cap.  La policia anava a tots els actes  electorals i prenia notes “mentals” del què deien que els jutges podien fer servir com a prova  contra els oradors. Sovint als actes electorals hi anaven grups a rebentar-los, les viudes dels soldats morts al front, eren un dels grups més actius i virulents anti-republicants.

Les votacions es van fer el 14 de desembre amb una gran mobilització del bàndol republicà. Era el primer cop que les dones, amb moltes limitacions encara, podien votar, així que les que no podien votar es van organitzar per tenir curar dels fills de les que tenien el vot. També hi havia una important incorporació de votants joves. Expliquen les cròniques d’aquell dia que a les cases hi havia pares que volien evitar que els fills votessin, i joves que impedient als pares arribar a votar. Els joves, que votaven majoritàriament el republicans mentre que les generacions més grans es mantenien fidels al Partit Parlamentari Irlandès, el partit nacionalista moderat que era majoritari.

En una entrada anterior parlava de Rober Brennan, l’irlandès a qui un rellotger català no li va voler cobrar una reparació. Brennan, que era el responsable de la campanya republicana, no va arribar a votar  perquè el van detenir a mitja campanya i  engarjolar sense judici en un penal a Anglaterra. La maquinaria que havia posat en funcionament havia continuar endavant en la seva absència. Era una xarxa de comitès electorals que cobrien tot el territori i que feien campanya votant a votant. Tenien el terreny tan apamat que des de la presó Brennan va predir que tindrien majoria absoluta.

El recompte es va fer públic el 28 de desembre perquè  perquè s’havia hagut d’esperar a que els soldats encara al continent votessin. D’un total de 105 escons,  els republicans havien guanyat 73, majoria absoluta.

Karl Marx va dir que la història tendeix a passar dos cops, una en drama i l’altra en comèdia. El que està passant a Cataluya amb presoners, exiliats, mitjans de comunicació censurat, no és per riure, ans el contrari. Quan veig  però la guerra contra els llaços grocs que ha desfermat la Junta Electoral em demano si a Catalunya el desembre del 2017 no estem vivint la versió en comèdia dels les eleccions del desembre de 1918 a Irlanda. Si és així, ja ho sabeu el resultat pel bàndol republicà és majoria absoluta.

 

 

La faula de les dues granotes

Crac era una granota  que un dia va decidir anar a conèixer el món.  Va sortir de l’estany on havia viscut tota la vida d’un salt i va triar  anar en línia recta en la direcció de la posta de sol. Va saltar pel fang, va saltar per un prat ple de vaques i de tifes de vaca, va travessar un camí empedrat i es va trobar amb una casa de pagès que li barrava el pas. Va veure que la casa  tenia una porta oberta. Va agafar empenta, va saltar cap a dins la casa i plaf va caure dins d’una galleda plena de llet  cremosa i tèbiona, acabada de munyir.

— Es impossible sortir d’aquesta galleda — es va dir Crac–.   Les partes són massa altes i rellisquen. Estic perduda.

Crac va plegar les potes i es va deixar caure al fons de la galleda on va morir ofegada.

Grog una altra  granota  que que un dia també va decidir anar a conèixer el món.  També va sortir de l’estany on havia viscut tota la vida d’un salt i va també va triar anar en línia recta en la direcció de la posta de sol. Va saltar pel fang,  per un prat ple de vaques i de tifes de vaca i  un camí empedrat. Va trobar amb una casa de pagès que li barrava el pas. Va veure  la porta oberta, va agafar empenta, va saltar cap a dins la casa i plaf va caure dins d’una altra  galleda plena de llet  cremosa i tèbiona, acabada de munyir.

— Sembla difícil sortir d’aquesta galleda — es va dir Grog–.   Les partes són molt  altes i rellisquen. Ho tinc complicat

Grog es va deixar caure al fons de la galleda i va fer una salt, però la llet era espessa i li va frenar la velocitat. Es va quedar a uns centímetres de la sortida i es va enfonsar.Grog sabia que si plegava les potes i deixava de saltar s’ofegaria. Així que quan va tocar fons, va tornar a agafar embranzida  per intentar un altre salt que no va ser prou alt. Va tornar al fons i va intentar un altre salt, i un altre, i un altre i un altre. Cada cop que saltava agitava la llet, i tant i tant la va agitar que al final la llet es va convertir en mantega.  I llavor si, Grog, que era una granota menuda i lleugera, va tenir una base prou sòlida per agafar embranzida i fer el salt definitiu cap a la llibertat.

 

Seixanta per cent

M’estic fent una bufanda de llana groga

Trenta un punts per passada,

centenars de passades,

milers de punts.

La llana  i les agulles  comprades lluny

en un país on el groc només és un color alegre.

Mentre les mans van fent el gest repetitiu

un punt del dret i un punt del reves,

Arribo a la punta canvio les agulles de mà

em repeteixo a manera de mantra:

Seixanta per cent.

Seixanta per cent de paper blancs,

Es tot el que cal perquè el color de meva bufanda

sigui només un color alegre per passar l’hivern.