ESPAI PER COMPARTIR

Fa pocs anys vaig estar de viatge al sud del continent africà i vaig tenir ocasió d’observar bastants animals.

Abans del viatge no tenia pas un interès específic en veure fauna salvatge però algunes de les coses que vaig poder observar em van sorprendre i emocionar i això és el que explicaré aquí.

Al parc natural Etosha, situat al nord de Namibia pots observar els animals de nit, quan van a veure. Hi ha uns “water holes” , vindrien a ser abeuradors, que estan il·luminats i preparats per tal que les persones que vulguin puguin observar els animals que hi van sense que aquests s’adonin que són observats.

Em va impressionar la cautela que mostren quan  hi van. Recordo que uns dels primers que vaig veure van ser una rinoceront femella i la seva cria. Normalment no t’adones que arriben fins que els veus aparèixer, venen molt silenciosament i mai no arriben i es posen a beure sinó que s’estan una bona estona esperant. M’imagino que escolten, oloren, no fan cap moviment fins que se senten relativament segurs;  aleshores s’apropen a l’aigua i beuen, reposen i tornen a beure fins que tornen a marxar envoltats del mateix silenci que els ha acompanyat en arribar. Saben que estan en un lloc perillós on també van a veure els depredadors i actuen en conseqüència.

Cautela, silenci, consciència del perill. No em vaig poder estar de pensar en els nostres avantpassats que devien comportar-se de manera molt semblant a aquests animals.

Un altre dia vaig veure que mentre unes girafes estaven apunt d’apropar-se a beure, esperant i observant l’entorn, arribaven un grup de lleones i els seus cadells, unes ombres beix que es van apropar a beure, en el més estricte silenci. Les girafes no van fugir, es va quedar immòbils al seu lloc, talment com si fossin de pedra. Jo que mirava em volia posar a cridar “fugiu, fugiu, de pressa” perquè el moment era molt dramàtic. Però elles van continuar quietes i només van anar-se movent quan els va semblar que no eren centre d’interès, de mica en mica, a poc a poc, fins que, quan van estar una mica allunyades del grup de lleones  van fugir cames ajudeu-me.

Al riu Chobe, a Botswana vaig veure un ramat d’elefants que anaven a veure en grup. Decidits, en filera, amb les cries al costat de les mares, ordenats,  majestuosos, no van parar fins que van arribar a la vora del riu i allà,  arrenglerats , un al costat de l’altre es van posar a beure tot seguit. No tenien por, eren un gran grup i sabien que no serien atacats per tant no els calia esperar.

I finalment hi ha un so que si l’has sentit una vegada no s’oblida mai, el rugit del lleó. El vaig sentir només una vegada, quan les lleones i els seus cadells estaven bevent. Primer em va semblar que el sentia lluny però, de mica en mica em va anar semblant que potser no era tan lluny com pensava  i, vaig començar a ser conscient de la poca gent que hi havia allà al meu voltant, vaig començar a pensar que potser no era gaire difícil que vingués allà on era jo, de fet hi havia coiots per allà la vora i, si entraven coiots,  per què no un lleó?  I, de cop i volta, em van agafar unes ganes irreprimibles de marxar corrent. I això és al que vaig fer, marxar corrent cap a la protecció de les parets de la meva habitació des d’on vaig continuar sentint els rugits durant quasi bé la resta de la nit.