un dia plorós (adéu paco)
(del dilluns 21 de febrer)
He començat el matí amb les llàgrimes de la M., alumna adolescent envoltada de pèrdues i dols familiars, i he sentit el poder de les paraules que acompanyen; he seguit amb les llàgrimes de la N., alumna adolescent turmentada per la mort d’un familiar, i he sentit el poder de les paraules que descabdellen; he acabat ben tard de la tarda, connectant-me al món electrònic, i l’allau de missatges m’han deixat sense paraules:en Paco és mort. I ploro per dins, pel Paco. I ploro per fora. És una mort que escombra part de la meva història. I voldria paraules per acompanyar el meu dol, però una immensa solitud em buida la tarda. (segueix)
Ja ho sabia que es moria, fa dies que ell ja només ho desitjava de tant
com patia. El rostre del seu sofriment m’ha trasbalsat durant dies. Un
xaval d’amistat franca i fidel, senzill, bon conversador, amb unes
habilitats socials que feien oblidar, sovint, que la seva microcefàlia
li havia escapçat la inteligència. Retard mental en diuen. Però la xifra
que l’adjectiva no quadrava amb les virtuts i habilitats que manegava.
Sempre era agradable retrobar-lo, i recordar aquells anys del Club
Llevant, nosaltres monitors, ell del grup dels “autónomos”. Un xaval
entusiasta, col·laborador, franc, i amb qui es podia raonar. Sempre em
va semblar molt sensat, equànim, menys quan perdia el nord i
s’entossudia massa. Jugador de bàsquet a la selecció catalana i amb
èxits esportius als Special Olímpics. Amb ell i una quants més es va
estrenar el famós “pis pilot” de Badalona (en parlava aquí), i va poder tastar la vida independent sense perdre l’escalf de la família.
Ara
em farà més mandra fer aquell sopar per mirar diapositives antigues que
fa temps que diem que hem de fer – una altra vegada, per recordar altre
cop – però potser en honor seu acabarem fent-lo ben aviat. Adéu Paco,
la teva rialla retorna al meu cap, i esborra la imatge dels darrers dies. Ha estat un plaer haver comptat amb la teva amistat. No t’oblidarem.