ni que només fos
Em llevo aviat, que tinc molts deures de la feina, i des de la matinada que no em puc treure del cap la veu de la meva mare cantant caramelles. La Pasqua sempre ha estat un dia molt d’ella.
Aquests dies, quan en Frederic la cridava com ja ens té acostumats, en comptes de consolar-lo m’afegia al lament: jo també la trobo a faltar, i no saps com! I a l’instant el pensament segur que està contenta de veure com ens en sortim. Avui farà 7 anys que va morir, i voldria que fos certa l’existència d’una hora en què els morts i els vius es barregen de debò. Ni que només fos un instant per abraçar-nos. Em deixo acompanyar per les paraules d’en Llach amb el seu cant de l’enyor (podeu triar, la xarxa en va plena).
I penso que aquestes Caramelles que avui passejaran per Baix a Mar són una d’aquelles coses que quan es van fer (reinventar-les) i jo vaig participar-hi, vaig comptar amb ella, i la va fer feliç aportar la seva memòria de tonades i lletres. Seria bonic, avui, seguir-les plegades, i fer el camí sota els balcons de bracet amb ella.
Ni que només fos
per veure’t la claror dels ulls mirant el mar.
Ni que només fos
per sentir el frec d’una presència.
Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.
Ni que només fos
pel suau lliscar d’un temps perdut al teu costat.
Ni que només fos
recórrer junts el bell jardí del teu passat.
Ni que només fos
perquè sentissis com t’enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.
Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.
Ni que només fos
perquè sentissis com t’enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.
(LLUIS LLACH)
Ens trobarem tu i jo
Potser pel teu riure
Potser pel meu plor.
O l’escapadís gest!
D’un mot llançat al vent
Del teu cos del meu cor
El teu bes sobre el meu.
Jo sé que un dia
Ens trobarem tu i jo
Nets d’hipocresia
Vençuda per l’amor.
Jo sé que un dia
El teu riure, el meu plor
Del teu cos del meu cor
Ens trobarem tu i jo.
És la lletra d’una cançó de la Teresa Rebull. A mi sempre m’ha agradat i quan la meva mare la cantava, s’emocionava i deixava caure una llàgrima. Quina sort que hem tingut de tenir aquestes mares que reien i ploraven i cantaven i estimaven!!
Una abraçada molt forta, Dolors,