més enllà de la mort
“Es tracta senzillament, d’abandonar el cos físic tal com la papallona abandona el capoll de seda”
El llibre de l’Elisabeth Kübler-Ross “la mort: una aurora” em va caure a les mans quan ja feia temps que havia deixat de creure en el cel com a espai de vida eterna. Era relativament jove i ja havia acumulat una quantitat de pèrdues properes prou significativa com perquè el tema de la mort em capfiqués: no tant la mort en sí – que també -, com el seu impacte, els estralls que produeix la seva vivència. (segueix)
És un llibre que cal llegir a poc a poc. Una lectura que a mi em va marcar profundament, i encara ara – fa més de divuit anys que vaig llegir-lo – recordo clarament on era mentre el llegia i revisc sensacions que em produïren algunes de les seves revelacions.
Descoloca que una científica agnòstica defensi, basant-se en investigacions fetes amb persones d’arreu i de creences diverses, al llindar de la mort, l’existència de la vida més enllà de la mort. Recordo que algunes de les seves premisses no em van convèncer, però en el seu conjunt, la lectura deixa un pòsit que fa canviar alguna cosa per dins. I dura per sempre. En la meva manera d’afrontar la mort, i també la vida, hi ha influït significativament la lectura d’aquest llibre.
L’he recomanat moltes vegades, fins i tot en tinc més d’un exemplar per poder-lo deixar en préstec tant com puc. Però no l’he tornat a llegir mai més. Ni tan sols a fullejar.
Fins avui – ahir -, que ha fet cinc anys de la mort de la meva mare i no he pogut evitar reviure cada instant d’equella seqüència, rellegir-la, repensar-la, recrear-la… i he sentit una atracció irresistible per tornar a obrir aquest llibre inquietant. Intentant trobar aquella part de missatge que asserena i assessora, i intentant evitar la que trasvalsa i incomoda.
La mort de la meva mare va ser la primera que vaig viure en viu i en directe, pell a pell, amb la plena consciència d’estar acompanyant un batec a punt d’apagar-se per sempre.
El pòsit de les lliçons de la Dra. Kübler-Ross, madurat amb la nodrida experiència de pèrdues acumulades, va servir-nos de debò. Amb dolça serenitat vam estar al seu voltant, fent-li notar l’afecte, la presència. Contacte físic, paraules que cal que siguin dites abans del comiat final. Amb el convenciment que són paraules dites i escoltades, malgrat la inconsciència, malgrat la no resposta. Pel bé d’ella i pel bé, sobretot, dels qui hauran d’elaborar aquest dol.
Ens vam acomiadar cantant-li a cau d’orella una cançó que a ella li agradava fer-nos cantar al cotxe, quan viatjàvem, de petites. Un cànnon que la feia molt feliç: “Pujarem dalt dels cims amb el cor alegre, baixarem a les valls quan es faci fosc. Vora el foc, en la nit freda, cantarem, una cançó: la la la la la visca el dia la la la la la bona nit…”
L’acompanyament en vida i en el moment de la mort han estat claus per poder portar aquest dol amb senceresa. La capacitat de tenir-la present més enllà de la mort, en aquesta certesa del sentir-se connectat en el record, l’esperit, l’èssència, l’ànima o el que volguem dir-li, una necessitat. Un bàlsam a voltes melangiós i tristoi, però reconfortant.
Dolors,
Justament és l’últim llibre que he llegit. Ja ho veus, jo vaig vint-i-cinc anys més tard que tu. A més a més l’he llegit arran de la mort d’una cosina de l’Esther amb la qual estàvem molt vinculats. També ha estat uns quants dies inconscient i l’Esther, que en tot això és molt més entesa i hi creu molt més que jo, insistia que li parléssim i la toquéssim per fer-li saber que érem allà, amb ella.
Ja saps que jo no crec en cap mena de déu ni tampoc en el cel i, potser tampoc en cap mena de més enllà. Però fixa-t’hi, a partir d’algunes lectures ja tinc algun dubte, he escrit “potser tampoc”. Aquest potser és una escletxa que em comencen a obrir alguns autors que tracten el tema de l’energia i del seu control i del desconeixement que en tenim la majoria dels humans i del despertar a una nova consciència col·lectiva.
El llibre de l’Elisabeth Kübler-Ross ha vingut a sumar hi ho ha fet en un moment molt concret. En un dels altres llibres que m’han fet pensar molt, “Las nueve revelaciones”, que és una novel·la però que parla de tot això, també es diu que res no passa per casualitat, que tot té un motiu i un objectiu. Potser si que haurem d’esbrinar quin és el nostre objectiu a la vida.
Mentrestant, el que podem fer és anar avançant. Cap a on, no ho sé, però anar aprenent i qüestionant-nos les coses pot ser un camí. I ja ho saps, tal com diu en Vallcorba, el camí és per construir.
Una abraçada.
Josep