menys invisibles, per tu lluís
En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida, amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.(Miquel Martí i Pol)
Silenci ferit d’un mig matí de dimarts, a la bústia de correu. Paràlisi a la pantalla per quatre paraules: curtes i inequívocament tràgiques. En pocs segons la complicitat vivenciada es replega sencera en els fulls d’un gruixut llibre,imaginari, que el dit esventa, com si tots aquests anys cabessin en una única llambregada. Sento aquesta mort amb íntima i sincera commoció; la sento com a inesperada, tot i que, en realitat, el vaig conèixer amb el compte enrera en marxa. Sinó que això ell mai ho demostrava. Conscient, tenaç lluitador, realista, vital, afrontant tots els obstacles. (segueix)
El vaig conèixer a finals dels noranta, quan amb ASPANIN, GAM i BADABICIS, des de l’Associació de Veïns del Centre, reclamàvem que en la remodelació del pas sota la via del tren, al Carrer de Mar, se suprimissin les barreres arquitectòniques. Ja llavors havíem entès que millorar l’accessibilitat a l’espai públic era un guany per al conjunt de la ciutadania, i que la seva reivindicació era una funció transversal, no exclusiva dels ciutadans afectats de problemes de mobilitat. Era la primera persona amb una discapacitat sobrevinguda que coneixia tant d’aprop, i la naturalitat un pèl sarcàstica amb que portava la seva malaltia em va ser una lliçó.
Aquella campanya va assolir plenament l’objectiu, amb la pressíó l’ajuntament s’hi va sumar i es va aconseguir el que semblava impossible. El projecte, tal com el coneixem i gaudim actualment, va ser, fins i tot, premiat.
Com a entitat veïnal, l’AVCentre va assumir, poc temps després, la creació d’una comissió per la supressió de barreres arquitectòniques al barri, embrió d’una futura campanya de gran impacte ciutadà entre el 2002 i el 2003, la campanya Deixem de Ser Invisibles.
En Lluís era clau en aquesta moguda. Home format, bon coneixedor de les lleis i normatives, amb una mirada tècnica eficient. I una dedicació foramida. Mesurava pendents i amplades, detectava obstacles i registrava dades imprescindibles. Reivindicava amb serenitat i fermesa, sense estridències. Creïble i convincent davant els mitjans de comunicació i davant els polítics, en reunions, taules de debat o recorreguts amb els arquitectes municipals.
Les pàgines que vam escriure plegats sóm intenses. Hi ha persones amb qui sumes, d’altres amb qui multipliques. Amb moltes complicitats i una estratègia atrevida, la Plataforma Deixem de Ser Invisibles va ser una constant en el dia a dia ciutadà. Des de la seva primera acció pública, a l’Escola del Mar, fins la trajectòria de la ja reconvertida en entitat pròpia, el llistat d’intervencions i de guanys va ser de vertigen en el tret de sortida, i de compromís sostingut durant molts anys. L’esgotament i el desencís davant els incompliments municipals, però també tenen el seu espai. En LLuís va arribar a abandonar, per aquesta disconformitat amb els incompliments municipals, el Consell de Mobilitat.
Molta feina feta, molta feina per fer.
Indiscutiblement Badalona ara permet que les persones amb mobilitat reduïda siguin una mica menys invisibles, i en això el compromís d’en LLuís, i de tota la gent que ell va arrossegar han estat claus. No puc negar una certa tristesa, que se suma a la tristesa per la seva mort, per la Badalona que vam anhelar i ell no ha pogut veure.
Encara no sóc plenament conscient de què significa la seva mort: em costa de creure. Em costa menys ser conscient de què ha significat la seva vida, o almenys la parcel·la de la seva vida que jo he tingut la sort de compartir.
I sento una certa responsabilitat en donar continuïtat, sortida, a tanta feina feta des de la militància diària, discreta i sistemàtica, per una possible futura Badalona més inclusiva, menys discriminatòria, menys invisibilitzant…
Gràcies per ser-hi, LLuís. Diuen que una persona no mor del tot mestre se la recordi. Cada conquesta que assolim en la missió de fer més accessible – i més humana – aquesta ciutat serà fer-te reviure,
Si Dolors, ara recordo el Lluís del GAM a aquelles reunions en que treballavem per fer que s’apliqués al nostre entorn la Llei d’accessibilitat aprovada per tots els grups polítics al Parlament de Catalunya. Llei que hores d’ara encara incompleix l’administració.
Recordo la lluita per fer entendre que al pas soterrat de la via del tren de davant del carrer de mar s’havia de fer de nou incloent rampes.
Recordo propostes agoserades com la que al mig del carrer de Mar apareguessin de cop i volta tres o quatre graons. El cacau que s’hagués produit: persones grans, persones discapacitades, transportistes, cotxets, carros d’anar a comprar havent de superar aquest obstacle… Un embús en majúscules.
Us imagineu que en plena autopista aparagués un sol graó. El cacau seria brutal, però es clar, en aquest cas l’administració hi posaria remei de seguida. La calçada dels vehicles a motor és sagrada. En canvi les barreres que hi ha ciutat a les persones amb dificultats de movilitat no hi ha cap presa a resoldre’ls.
Recordo el Lluís actiu i perseverant, que sabia que podiem fer i que no i que del grup de lluita n’era el referent.
Tant de bo anem aconseguint millorar l’accesibilitat de la nostra ciutat.
Moltes gràcies per aquesta publicació. És important que recordem als que ja ens han deixat però que van contribuïr a la millora de la situació de les persones.