miozz mirades

Mentre conclou aquest cap de setmana 100% hospitalari, dedicat al meu fill i al meu tutelat, – ambdós ingressats per intervencions quirúrgiques traumatològiques-, acarono la data del calendari: vint-i-dos de novembre, Santa Cecília. Avui la meva mare hauria fet anys, avui seria el seu aniversari. 
Rellegeixo el que vam escriure en el seu comiat i el neguit d’aquests dies me’n destaca el sentit d’acompanyar, tenir cura, vetllar… verbs que atrauen sempre una doble mirada…

(continua)

Són paraules que s’associen a un deure virtuós si es pensa en qui en rebrà el benefici,  però que es consideren actituds poc pragmàtiques si el deure vulnera excessivament la llibertat de l’altre. Hi ha molts estils d’acompanyar, de tenir cura. Variables segons la composició i vincle familiar, segons les possibilitats, segons els criteris morals, les conviccions, els costums del “clan”, els posicionaments personals…, 
Sempre hi ha qui s’atreveix a qüestionar el comportament dels altres en relació a la cura i acompanyament dels seus malalts. Són persones que es permeten jutjar des de fora, com si estéssin en possessió de la veritat cas que sobre això existís una veritat única.
Jo estic molt contenta de no haver fet gens ni mica de cas a tots aquells que, “pel meu bé”, m’aconsellaven tenir una actitud més distant i de menys implicació en l’acompanyament familiar als nostres malalts,  en aquella època en que van coincidir en nombre i gravetat remarcables.

Avui, recordant la meva mare, que va morir fa ja més de quatre anys, publico el que vam escriure i llegir en el seu comiat. Aquestes paraules:

PARAULES EN EL COMIAT DE LA MARE

Poder-te acompanyar fins el darrer moment ha estat un privilegi. Ens ho hem pogut dir tot, ens hem acomiadat.

I fins i tot l’irreversible etapa de sofriment que encetaves ens fa rebre la teva mort com el merescut descans  que anhelaves. Ens hauria agradat molt més que tot fos diferent, que ens hagués estat donada una altra pròrroga per seguir lluitant contra la fatalitat, i guanyar-la.

Però tenim el temps que tenim i prou, com diu el poeta. I aquest temps i aquest espai ens han permès estimar-nos amb un amor fort i suau, fidel i lliure, generós, compromès, serè, manyac, incondicional. Se’ns fa impossible, ara com ara, imaginar la vida sense tu, tant com omplies i impregnaves  cada moment de les nostres vides.

Aprendrem a viure’t en els mots pronunciats, en el gust dels guisats, en les cançons entonades. En el gest repetit, en els records rememorats i en els objectes delicadament estampats en aquesta darrera etapa marcada per la lluita contra les seqüeles de la cruel malaltia.

Però sobretot et viurem en l’empremta de les vivències i en els valors que ens has transmès amb el teu exemple, amb tot el que hem après de tu, amb la capacitat d’estimar, de donar i de donar-te. Amb la profunda sensibilitat i humanitat de tota la teva persona. I amb la capacitat de fer front a les adversitats més doloroses.

Et trobarem a faltar molt i mai deixarem d’estimar-te.

Donem gràcies per haver-te tingut amb nosaltres tots aquests anys, i per haver-nos pogut acomiadar en la intimitat familiar, acompanyant-te fins el darrer moment en el mateix clima de complicitat i cooperació familiar que ha marcat tota la nostra vida. Descansa en pau, envoltada de tots els teus estimats que t’han precedit, i intercedeix per nosaltres.

Que al cel ens puguem veure.
(aquesta era una frase que ella deia sempre)