Las al jaç

A Notes disperses , de Josep Pla –llibre magnífic–, llegeixo:

“Carles Soldevila em diu que tracta de recollir les reminiscències de Pere Ynglada, i que aquest treball es va fent lentament. M’assegura que serà un llibre sec com ossos, perquè així ho havia volgut Ynglada, a qui agradava tot molt sec.”

Sec com ossos! Mai no havia vist escrita aquesta expressió, que m’ha traslladat de cop als debats que setanta o vuitanta anys enrere mantenien el meu avi Jaume i son pare, l’avi Pere –el meu besavi.

L’avi Jaume i l’avi Pere eren fideuers: compraven farina i sèmola de blat, en feien macarrons, fideus i pasta de sopa, i ho venien tant a l’engròs com directament al públic, al seu establiment de la plaça de Vic. Per a obtenir pasta de qualitat, calia fer un bon assecatge. Per això l’estenien sobre uns prestatges de canyís que hi havia al pis superior –les finestres sempre obertes– del mateix edifici on tenien la botiga i on vivien. La pasta havia d’estar estesa fins que fos ben seca (no menys de 48 hores), i d’aquí venia la controvèrsia entre pare i fill.

–Noi, aneu recollint que això és sec com ossos –cridava l’avi Pere.

–Però si és moll que raja! –responia l’avi Jaume.

I així passaven el dia: de sec com ossos a moll que raja. L’avi Pere, a l’escriptori (un cubicle ple de papers que hi havia al fons de la botiga) repassant els comptes del negoci. L’avi Jaume, rere el taulell despatxant la mercaderia. L’un, més pendent dels números; l’altre –exposat als clients–, més atent al producte.

Jo no vaig aconseguir aquelles disputes però l’àvia me les havia explicat moltes vegades, i els meus germans i jo vam fer nostres aquelles expressions, que trobàvem singularment genuïnes. Sempre que ens havíem de referir a alguna cosa seca o molla, deixàvem anar indefectiblement el sec com ossos o el moll que raja.

Un dia, ja fa molts anys, un germà meu es va presentar a una entrevista laboral a Enciclopèdia Catalana, on buscaven un llicenciat en filologia per a incorporar-lo a l’equip de redacció del diccionari castellà-català. L’editor que el va entrevistar li va preguntar:

–En català, com diries que una cosa chorrea?

–Moll que raja –va respondre el meu germà a l’acte. I el van contractar.

Sec com ossos, moll que raja era un parlar que ens traslladava a una altra època. Pronunciar aquelles fórmules era com anar a parar a una pel•lícula de cine mut (una d’aquelles de Laurel i Hardy, per exemple): ens transportava al temps reculat dels avis i els besavis. Les anècdotes de l’àvia n’anaven plenes, d’aquella parla, com quan explicava que la meva besàvia, si trobava que el vi no era prou fresc, s’apartava bruscament la copa dels llavis tot remugant amb cara de fàstic: “és calent com pixats d’euga!”

És difícil no pensar que en aquella època la llengua era més rica que ara. Però vaja, diguem només que la llengua evoluciona; que la manera de dir les coses és com els vestits o els costums: va canviant amb el temps. Si avui tinguéssim la sort de trobar un nano que sabés qui eren Laurel i Hardy, probablement diria que eren el gordo y el flaco o, amb sort superlativa, els anomenaria com l’Enciclopèdia Catalana: el gras i el prim. Però anys enrere no en deien pas així. L’avi Jaume sempre en va dir “el gras i sec”. Potser ho feia per a diferenciar-se del seu pare, perquè per a l’avi Pere aquell parell de sapastres sempre van ser “el gras i el magre”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!